Cercador
Un peu al sol, el crit al cel, i mig cant a la Moon.
Un relat de: Marcel Pillion- Compartir:
1. Un peu al sol
Desconec per quins set sous m’he despertat avui convençut que em calia sotmetre’m a una restricció prou inútil per fer-me sentir més viu i prou severa per treure a passejar la part d’idiota que duc dins, amb l’esperança que una mica d’exercici me la tornés dòcil. No sé què em dic. A aquella hora amb prou feines sabia on era. M’he alçat amb el coixí encara enganxat al clatell i, a mig passadís, abans fins i tot de trobar la porta del bany, ja havia decidit mostrar al món de què soc capaç. El món, per la seva banda, encara no m’havia demanat res.
Vint anys enrere, en un sopar d’aspirants a escriptors, fart de sentir parlar d’en Pla, vaig parar l’orella quan dos flipats van esmentar l’Oulipo i el vaig prendre per una llepolia de nova fornada, una d’aquelles que engreixen la quitxalla a les portes de les escoles, l’esdenteguen camí de casa i converteixen cada queixalada en una inversió a llarg termini per als estudiants d’odontologia. La segona vegada, però, el nom va sortir a altes hores de la matinada en una tertúlia literària de La 2, mentre jo sucava el primer melindro al cafè. En aquells temps, vulguis que no, sentir-lo pronunciar per televisió conferia certes garanties a qualsevol disbarat, i vaig escoltar què en deien.
Van parlar d’un tal Perec, que havia escrit una novel·la sencera sense fer servir la e, si no m’erro, i d’altres ocurrències de vegades tràgiques per als traductors, però emparades en una lògica tan ferma, tan matemàticament exacta i tan manifestament inútil que, vaja, fins i tot em va fer gràcia. Un tal Queneau, que ja duia la broma al nom, havia compost deu sonets de catorze versos i havia fet imprimir cada vers en una tira separada perquè el lector pogués combinar-los fins a obtenir cent bilions de poemes, dels quals jo, per estrictes limitacions de la naturalesa humana, no arribaria a llegir ni una mil·lèsima part ni que renunciés a dormir, a menjar i fins i tot a fornicar, una activitat que, per ser honest, tampoc no em prenia gaire temps.
En aquell moment no hi vaig veure gaire més que una broma ben elaborada. Fa dues setmanes, just després que vam signar els papers, la meva ex me’n va regalar un exemplar de la primera edició. Cent bilions de poemes comprimits en quaranta pàgines de no res i una dedicatòria:
Per una mort més que digna. Amb molt d’amor. Valèria.
I em va fer ràbia, però ahir, abans d’anar a dormir, vaig llegir vora un centenar de sonets només per donar fe que sí, que tots eren diferents i sonaven prou bé; potser va ser llavors que la idea se’m va ficar ben endins i l’he covada tota la nit fins que, ves per on, m’he llevat amb aquesta feresa dins meu, decidit a ser algú, jo també.
Si en Perec pot escriure un llibre sencer sense el cinquè dels vint-i-sis signes, què m’impedeix, doncs, viure fins de nit sense el primer? Eh?
Ara bé, jugar amb el llenguatge imposant-me restriccions tan òbvies, en lloc de fer-me passar per llest, em pot fer quedar com un idiota davant del forner o de l’amo del bar. «Un cofè llirg omb li llet culento i socorino, si us plou.»
I potser un artista com jo hauria d’arriscar alguna cosa més que el vocabulari; hauria de posar-hi el cos si volia guanyar-me una engruna d’admiració. Però a mi, és clar, ningú no m’obriria ni una trista porta del MACBA ni m’hi deixaria entrar amb dos magnetòfons, un gran full de paper blanc i vint ganivets per anar-los clavant, l’un rere l’altre, entre dit i dit, tan de pressa com pogués, tal com havia fet la maleïda Marina a Rythm 10. En aquell museu amb prou feines m’hi coneix ningú tot i que el 1995 un collage meu va formar part de l’exposició inaugural. Tampoc no calia passar-se. A mi, els ganivets sempre m’han fet una mica de por; la sang em mareja i de seguida caic rodó. De peus sí que en tinc dos i, ben mirat, més d’un cop he pensat que amb un de sol ja faria. Però, quin dels dos?
No em cal sospesar-ho gaire. Amb el dret, als dotze anys, vaig marcar l’únic gol de la meva vida al pati dels jesuïtes, de manera que la decisió em sembla d’allò més senzilla, gairebé elemental, diria, i de retruc m’estalviarà començar el dia amb el peu esquerre.
Tinc el dret al sòl i duc el tort a frec del cul, pres pel turmell. Ai las! Pels dits del peu, vull dir. No faig pas un bot ni dos; amb els cinc dits al mur, en faig tres de cop fins al gran bloc blanc amb els flancs plens de gel. A dins hi ha set talls de pa sec al fons d’un sac mig buit, sis ous, cinc gerds dins d’un bol, tres grans d’all amb grills i tot, dos talls de carn de boc en un plat mig ple de sang i un bric de llet, just el que em cal. El trec d’un cop. Amb el bric a la mà, val a dir que soc tot un as.
On és el coi de got que em cal? Si en tinc cap de net, deu ser al fons del cau, a set salts si fa o no fa. Del combi... No! Del bloc blanc que fa glaç tot sol fins als gots hi ha un banc alt que em surt al pas i em cal fer un bon tomb si de nit no vull dur al llit el meu llenç de pell ple de blaus de cap a peus.
Coix i amb un braç de menys, faig el tomb.
Mà al peu, mà al mur, cap mà al bric.
Mà al peu, mà al bric, cap mà al mur.
Mà al mur, mà al bric, tots dos peus al sòl.
Coix i manc? No, no s’hi val!
A través de la finestra del celobert em trobo cara a cara amb la veïna del tercer segona, embotida en una bata rosa i amb el cap eriçat de rul·los com una puput. Em veu, esclata a riure i deixa el vidre esquitxat de te verd abans de fugir, sense donar-me temps de redreçar-me, recuperar l’equilibri ni trobar una rèplica a l’altura de les circumstàncies.
—Tu no t’has vist com vas? —li crido quan ja no hi és.
Quan torno a tenir els dos peus a terra, se’m fa evident que la visió matutina d’un catedràtic de teoria de l’art encadenant bots i equilibris d’una banda a l’altra de la cuina, amb la cama esquerra doblegada enrere, el taló a frec del cul i els dits del peu presos en una mà, només per servir-se un got de llet freda, pot resultar lleugerament risible als ulls d’una veïna gens avesada a l’art d’acció i incapaç de reconèixer, a l’altra banda del celobert d’un vell edifici de Sants, la mateixa harmonia estètica amb què, als arrossars de l’Ebre, els flamencs se sostenen sobre una pota i vinclen el coll en forma d’interrogant.
Desconec per quins set sous m’he despertat avui convençut que em calia sotmetre’m a una restricció prou inútil per fer-me sentir més viu i prou severa per treure a passejar la part d’idiota que duc dins, amb l’esperança que una mica d’exercici me la tornés dòcil. No sé què em dic. A aquella hora amb prou feines sabia on era. M’he alçat amb el coixí encara enganxat al clatell i, a mig passadís, abans fins i tot de trobar la porta del bany, ja havia decidit mostrar al món de què soc capaç. El món, per la seva banda, encara no m’havia demanat res.
Vint anys enrere, en un sopar d’aspirants a escriptors, fart de sentir parlar d’en Pla, vaig parar l’orella quan dos flipats van esmentar l’Oulipo i el vaig prendre per una llepolia de nova fornada, una d’aquelles que engreixen la quitxalla a les portes de les escoles, l’esdenteguen camí de casa i converteixen cada queixalada en una inversió a llarg termini per als estudiants d’odontologia. La segona vegada, però, el nom va sortir a altes hores de la matinada en una tertúlia literària de La 2, mentre jo sucava el primer melindro al cafè. En aquells temps, vulguis que no, sentir-lo pronunciar per televisió conferia certes garanties a qualsevol disbarat, i vaig escoltar què en deien.
Van parlar d’un tal Perec, que havia escrit una novel·la sencera sense fer servir la e, si no m’erro, i d’altres ocurrències de vegades tràgiques per als traductors, però emparades en una lògica tan ferma, tan matemàticament exacta i tan manifestament inútil que, vaja, fins i tot em va fer gràcia. Un tal Queneau, que ja duia la broma al nom, havia compost deu sonets de catorze versos i havia fet imprimir cada vers en una tira separada perquè el lector pogués combinar-los fins a obtenir cent bilions de poemes, dels quals jo, per estrictes limitacions de la naturalesa humana, no arribaria a llegir ni una mil·lèsima part ni que renunciés a dormir, a menjar i fins i tot a fornicar, una activitat que, per ser honest, tampoc no em prenia gaire temps.
En aquell moment no hi vaig veure gaire més que una broma ben elaborada. Fa dues setmanes, just després que vam signar els papers, la meva ex me’n va regalar un exemplar de la primera edició. Cent bilions de poemes comprimits en quaranta pàgines de no res i una dedicatòria:
Per una mort més que digna. Amb molt d’amor. Valèria.
I em va fer ràbia, però ahir, abans d’anar a dormir, vaig llegir vora un centenar de sonets només per donar fe que sí, que tots eren diferents i sonaven prou bé; potser va ser llavors que la idea se’m va ficar ben endins i l’he covada tota la nit fins que, ves per on, m’he llevat amb aquesta feresa dins meu, decidit a ser algú, jo també.
Si en Perec pot escriure un llibre sencer sense el cinquè dels vint-i-sis signes, què m’impedeix, doncs, viure fins de nit sense el primer? Eh?
Ara bé, jugar amb el llenguatge imposant-me restriccions tan òbvies, en lloc de fer-me passar per llest, em pot fer quedar com un idiota davant del forner o de l’amo del bar. «Un cofè llirg omb li llet culento i socorino, si us plou.»
I potser un artista com jo hauria d’arriscar alguna cosa més que el vocabulari; hauria de posar-hi el cos si volia guanyar-me una engruna d’admiració. Però a mi, és clar, ningú no m’obriria ni una trista porta del MACBA ni m’hi deixaria entrar amb dos magnetòfons, un gran full de paper blanc i vint ganivets per anar-los clavant, l’un rere l’altre, entre dit i dit, tan de pressa com pogués, tal com havia fet la maleïda Marina a Rythm 10. En aquell museu amb prou feines m’hi coneix ningú tot i que el 1995 un collage meu va formar part de l’exposició inaugural. Tampoc no calia passar-se. A mi, els ganivets sempre m’han fet una mica de por; la sang em mareja i de seguida caic rodó. De peus sí que en tinc dos i, ben mirat, més d’un cop he pensat que amb un de sol ja faria. Però, quin dels dos?
No em cal sospesar-ho gaire. Amb el dret, als dotze anys, vaig marcar l’únic gol de la meva vida al pati dels jesuïtes, de manera que la decisió em sembla d’allò més senzilla, gairebé elemental, diria, i de retruc m’estalviarà començar el dia amb el peu esquerre.
Tinc el dret al sòl i duc el tort a frec del cul, pres pel turmell. Ai las! Pels dits del peu, vull dir. No faig pas un bot ni dos; amb els cinc dits al mur, en faig tres de cop fins al gran bloc blanc amb els flancs plens de gel. A dins hi ha set talls de pa sec al fons d’un sac mig buit, sis ous, cinc gerds dins d’un bol, tres grans d’all amb grills i tot, dos talls de carn de boc en un plat mig ple de sang i un bric de llet, just el que em cal. El trec d’un cop. Amb el bric a la mà, val a dir que soc tot un as.
On és el coi de got que em cal? Si en tinc cap de net, deu ser al fons del cau, a set salts si fa o no fa. Del combi... No! Del bloc blanc que fa glaç tot sol fins als gots hi ha un banc alt que em surt al pas i em cal fer un bon tomb si de nit no vull dur al llit el meu llenç de pell ple de blaus de cap a peus.
Coix i amb un braç de menys, faig el tomb.
Mà al peu, mà al mur, cap mà al bric.
Mà al peu, mà al bric, cap mà al mur.
Mà al mur, mà al bric, tots dos peus al sòl.
Coix i manc? No, no s’hi val!
A través de la finestra del celobert em trobo cara a cara amb la veïna del tercer segona, embotida en una bata rosa i amb el cap eriçat de rul·los com una puput. Em veu, esclata a riure i deixa el vidre esquitxat de te verd abans de fugir, sense donar-me temps de redreçar-me, recuperar l’equilibri ni trobar una rèplica a l’altura de les circumstàncies.
—Tu no t’has vist com vas? —li crido quan ja no hi és.
Quan torno a tenir els dos peus a terra, se’m fa evident que la visió matutina d’un catedràtic de teoria de l’art encadenant bots i equilibris d’una banda a l’altra de la cuina, amb la cama esquerra doblegada enrere, el taló a frec del cul i els dits del peu presos en una mà, només per servir-se un got de llet freda, pot resultar lleugerament risible als ulls d’una veïna gens avesada a l’art d’acció i incapaç de reconèixer, a l’altra banda del celobert d’un vell edifici de Sants, la mateixa harmonia estètica amb què, als arrossars de l’Ebre, els flamencs se sostenen sobre una pota i vinclen el coll en forma d’interrogant.