Per què salten les alarmes?

En Quim, que ja havia sentit tronar i que sempre havia ensumat la pluja abans que caigués, va accelerar el pas amb semblant incrèdul i sense paraigua. I va fer bé. Just abans d’arribar al portal, tot es va fer silenci: un silenci com preservat al buit, dins una bossa de plàstic negra, alliberat un instant abans del temporal.
La ciutat sempre emmudia abans d’una tempesta.
Tot d’una, l’espectacle: flaix de llamp, tamborinada, alarmes —per què salten quan hi ha tempesta?—, tocs de botzina, i el xisclar d’orenetes espaordides; obertura d’una simfonia per a un milió de castanyoles.
Passats cinc minuts, el carrer era rierol. Cinc més, i com quan apartes esbarzers amb els braços, els primers raigs dibuixaven clarianes sobre els pèlecs. I en Quim, eixut i dempeus al portal, es tornava a delectar amb la simfonia d'una tempesta.