Les sirenes

Un relat de: martaplanet

Estic al moll, observant el mar embravit d'un color gris mat que de tan en tan s'eleva cap al cel i es confon amb els núvols de pluja. El moll de fusta gemega adolorit mentre l'aigua l'ataca des de totes direccions amb força inusitada. L'aire marí em gela els pulmons i em fa exhalar el gust de la sal que se m'enganxa a la llengua. Em llepo els llavis i després m'aparto els cabells que se m'arrapen a la cara molla, han agafat un to massa fosc, com si un munt d'algues negres m'haguessin anat a parar damunt el cap. Recordo les antigues llegendes de les sirenes, mites de temps passats que no van ser oblidats, formoses dones amb cua de peix que somriuen amb una bellesa que deixa sense alè i fa que desitgis viure sota el mar. A poc a poc la tempesta se'n va, abandonant el port i, en conseqüència, el moll on resto quieta i desesperada. En pocs minuts l'aigua queda aturada, exactament com si fos un pel·lícula llefiscosa i transparent que amaga masses secrets dins seu. M'apropo a la vora del moll a pas lent, mil·limètric, i observo la vora del mar on petites bombolles platejades recorden la gran remoguda que hi ha hagut. Em trec les sabates amb delicadesa i després els mitjons blancs que ara tenen un color més fosc degut a la pluja i al mar. Em llenço dins de l'aigua. Primer sento el fred recorrent-me els peus, després puja cap a les cames, les cuixes, m'amara la faldilla de color blau fluix que s'enfosqueix de sobte, la brusa blanca es mulla amb lleugera facilitat, després el cap, els cabells, i finalment els braços i les mans. La gorra que duia posada ha fugit amb elegància cap al cel de color gris elèctric i ha quedat suspesa en l'aire entre ventades de vent marí, finalment cau zigzaguejant fins a l'aigua on queda flotant al meu costat. Amb un sospir recordo les autèntiques llegendes de les sirenes, els mites amagats darrere els contes infantils, unes sirenes de mirada freda, belles i tramposes com el mar, amb ungles llargues que et travessarien la pell, les dents esgarrifosament punxegudes, semblants a les dels taurons, cobertes de sang humana, amb aquella llengua bífida que t'acariciaria el rostre abans d'acabar amb la teva vida. Tremolo lleument mentre alço la mà dreta i observo unes petites escates blaves que comencen a florir per sobre de la pell, agafen un to blavós cada vegada més obscur. Llavors, entre les cames, sento el dolç delit del moviment aquàtic d'una sirena, la seva elegància. A poc a poc recordo les antigues llegendes plenes de veritats, primer devoren les cames, amb aquell odi visceral cap a la vida sobre terra, després devoren els braços, degustant els dits amb felicitat, el tronc del cos ve més tard, la part més sucosa, però també la més treballada, extraient el fetge, els pulmons i els intestins per, amb un somriure, alçar el cor i donar-li una mossegada orgàsmica, finalment només els queda el cap que abandonen amb repugnància enmig del no res. M'enfonso. M'enfonsen.

Comentaris

  • com el mar...[Ofensiu]
    franz appa | 11-10-2009

    Com el mar bell i trampós, un relat ple de misteris i suggeriments. Magníficament narrat, amb les imatges justes i precises: una immersió al cor de les llegendes, al cor de les tenebres.

    Salutacions,
    franz

  • No l'he entès...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 01-10-2009

    Amb franquesa, no estic segur d'haver entès el relat. A mi m'ha semblat regular.

    He preferit no puntuar-lo, com veus.

    Tant de text seguit, sense punts... A més, les frases semblaven com a desconectades... I per a més inri, no he entès el sentit real del text.

    ¿Realment, la noia es transforma en sirena? ¿És això?

    Bé!! Tal vegada futurs relats teus m'agradaran més. Ja aniré llegint.

    Adewwww!!!

  • Existèixen les sirenes?[Ofensiu]
    Maria_de_la_O | 18-09-2009

    http://www.tu.tv/videos/y-tu-que-dices-existen-las-sirenas-
    Sembla que parlis d'aquests éssers.
    Inquietant ... molt inquietant.

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

100864 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.