Les roques blavoses

L'Abril llegia un llibre de pàgines esgrogueïdes i rosegades pel temps, amb plecs amorfes en les puntes d'algunes d'elles, i amb lletres graciosament disposades en l'espai amb una màquina d'escriure. L'havia trobat a les lleixes de llibres ben arrenglerats de la biblioteca caoba del seu pare, atrinxerat entre gruixudes edicions de clàssics de la literatura universal. Li havia donat la impressió d'ésser un animal que volia esmunyir-se entre dues roques blavoses i que, a més, era l'únic supervivent d'un paisatge inert i descoratjador. Sí, per això l'havia triat i l'havia salvat de l'opressió de les roques blavoses i del paisatge inert i descoratjador. Amb molta cura havia espolsat la portada: Antología Poética de Manuel Machado.
Al menjador feia calor; molta calor. Era un estiu xafogós, antipàtic i molest. Les hores vagaven per la casa com el vapor d'aigua de les dutxes matinals d'hivern o potser com les volves de pols dels mobles. Elles dansaven i feien giragonses amunt i avall, s'estiraven, xiuxiuejaven dolços cants, s'esgargamellaven la veu... Però no hi havia res a fer. Ningú les volia acollir per a omplir-les d'històries. Ni tan sols l'Abril. Ella, que la vida havia volgut mantenir-la com una espectadora que sempre arriba tard a la sessió de la Història, s'entestava a ignorar-les i queia sovint en somiejos tous i lívids voltats d'hores encara més vaporoses.
De sobte, mentre llegia el llibre rescatat de les lleixes de la biblioteca del seu pare, un paper va caure damunt la catifa de la saleta. Ha sortit del llibre, sense cap mena de dubte, raonà l'Abril. L'agafà amb dos dits de tant delicat que semblava. Estava doblegat, i per la seva textura rugosa i tendre, era fàcil endevinar que es tractava de quelcom que no pertanyia a l'avui, sinó a un temps remot, esgrogueït i rosegat pels anys com el llibre, condemnat a malviure en un tros de paper ruïnós. Sentia molta curiositat i obrí el paper a poc a poc, com si fos un cirurgià en plena operació, fins a descobrir unes lletres allargassades, escrites amb rapidesa, brutes, algunes fins i tot amb la tinta correguda.
La carta era breu i anava dirigida a l'avi de l'Abril, l'Hilari:

Querido hermano,

Siento mucho pesar por ser esta la primera carta que recibes de mí durante tanto tiempo. No te preocupes por mí. Estoy en un hospital militar donde me dan cada día de comer y tengo una cama para dormir. Estoy bien.
Pronto estaré con vosotros de nuevo en casa. Pero antes, no te olvides recitarle a ella estos versos de mi parte:

"cuando quiero vivir, pienso en la muerte...
Y, cuando quiero ver, cierro los ojos."

Es de un poeta, Manuel Machado. También te mando el libro para que se lo entregues.

Pepe

Santander, enero de 1941


***

Me'n vaig al front, va dir el Pepe a inicis del 1938. Engrescat pels seus amics del barri, s'enrolà un dia a l'Exèrcit Popular de la República, a la lleva del biberó, i aparegué per sorpresa a la casa del carrer Noguera Pallaresa amb l'uniforme militar. Però, què fas inconscient!, li va retreure la seva mare en veure'l, a tu que no et caldria anar a morir en aquesta guerra! Era cert: en Pepe tenia la nacionalitat cubana. Havia nascut al 1920 a l'illa caribenya i mai l'haguessin cridat per anar a files.
I se'n va anar. Deixà en un pis minúscul una colla de germans i una mare abatuda i enfurismada amb ell i amb tots aquells que havien despertat la bèstia d'aquell país que volia colpejar amb ràbia el seu propi rostre i no aprendre mai res.
Pobre mare, pensà entristit l'Hilari, que es duia tan sols 3 anys amb el seu germà. Només havia tastat el gust amarg i traïdor de la pèrdua, i ara, el seu germà marxava del seu costat. L'admirava per la seva valentia i per unes conviccions polítiques que ell encara no podia entendre. Però no podia suportar la idea d'una nova pèrdua. D'un nou adéu. Tampoc entenia com podia deixar l'Elisenda allà, a Barcelona, desemparada a la reraguarda, ni tampoc a la mare, que no sabia de l'existència de l'Elisenda. Ell no veia que el Pepe marxava, per sobre de tot, per aprendre a estimar alguna cosa. Creia que l'havia trobada en la República i no l'atordia la mort mentre hi hagués alguna cosa per la qual lluitar. Un símbol que no fos efímer; ni desaparegués mai del seu costat, que mai emmalaltís, que no es planyés del seu present, que no fos una pèrdua més.
No te'n vagis, no em deixis, si et plau, va dir somiquejant ella. En Pepe l'estrenyé fort amb els braços i un rostre encara per fer, i li feu un petó molt suau als llavis. Tornaré, mentí.
En Pepe no havia estimat mai la seva mare. Un dia se n'adonà i no pogué tirar enrera, perquè si ho feia, el passat encara era més fosc, més pudent, cada dia una mica més corcat. I el futur només esdevenia, als seus ulls negres, una carretera prematurament calcinada. Creia que la seva mare era la culpable del foc que hi cremava i volia allunyar-se de l'olor a cremat que hi havia per tot arreu.
La Francisca era una dona blanca i freda com la neu, d'ulls grossos i profunds, prima i delicada com una nimfa. Quan el seu fill se n'anà al front, se li apagaren encara més els ulls, unes bosses negres hi aparegueren davall, el cabell començà a tornar-se d'un gris melancòlic, però no vessà cap llàgrima. Treballava, això sí, fins a perdre les forces en la seva màquina de cosir. Havia de portar al taller les confeccions que li encomanaven. Fill, porta això al taller, que ja ho tinc enllestit, i compra llet i pa quan tornis, li deia sovint a l'Hilari, encàrrecs que ell complia amb diligència, imaginant el dia que tornaria a casa d'un d'ells i veuria el seu germà assegut a la cadira vella de fusta que ballava d'una pota, a la saleta, observant la seva càmera fotogràfica amb un mig somriure de complaença vers ell mateix.
Però el Pepe no tornava. Passaren els mesos. La guerra s'acabà i ningú sabia res d'aquell noi amb posat despistat que un dia ho abandonà tot per aprendre a estimar.

***

L'Abril coneixia alguns detalls de la història d'en Pepe. El seu avi li ho havia explicat en alguna ocasió. Sabia que havia marxat al front i que l'havien fet presoner durant la Batalla de l'Ebre. Sabia, també, que havia viscut mesos i mesos en un camp de treball fins que la tisis li impedí continuar desgastant el seu cos i el traslladaren en un hospital militar prop de Santander. El seu avi li relatava que al 1941 havia tornat a casa un dia per sorpresa, de la mateixa manera que havia marxat, amb l'uniforme posat. I sense que la seva família sabés absolutament res d'ell durant tots aquells anys. Se l'imaginà convertit en un home de rostre gris i trencat, sense mirada, només amb ganes de perdre's en l'infinit, perquè era la única cosa que havia conegut. Segons el seu avi, havia mort poc després a casa a causa de la tisis que, com una sangonera, li xuclava els últims alés de vida que li restaven. El seu avi mai li havia comentat res d'una carta. Ni d'en Manual Machado, ni de la misteriosa "ella" , ni d'aquests versos, ni d'aquest llibre. Per què?, es preguntà. I per què aquella carta? Per què "ella" mai va rebre el llibre?
A la nit no podia dormir. Pensava en la carta i en els motius que dugueren a l'avi a no fer-ne mai esment. Al final, aconseguí endormiscar-se lleugerament, però es despertà de cop i sentí l'estomac buit d'aire i una olor a resclosit a la seva habitació. Un crit ofegat sorgí de la seva boca i es perdé pel silenci negre de l'habitació. Aclucava els ulls i els veia. Veia al seu avi, al Pepe, a la Francisca, a "ella"; veia els seus rostres desfilant damunt del seu cap, infeliços, amb la mirada llunyana o els ulls closos, amb els llavis premuts amb força, les dents serrades, la duresa a les faccions. No els sentia, però sabia que xisclaven. I ho feien davant d'ella.
L'endemà es llevà inquieta, d'una revolada. Obrí el calaix de la tauleta de nit i palpà, sense mirar, la carta. Sí, encara hi era. La rellegí unes quantes vegades més. Sentí que havia despertat una fera adormida; uns secrets que no volien ser revelats o que els mancava alguna cosa per tancar el cicle que un dia va obrir-se.
No preguntà res al seu pare. Havia violat un passat, el seu passat, i no havia demanat permís a les roques blavoses, ni al Pepe, ni a l'avi, ni a la Francisca, ni tampoc a "ella". De bon matí, quan es quedà sola a casa, agafà la carta i el llibre i se n'anà al balcó. Amb la mà tremolosa, cremà la carta. Les cendres volaven pel cel ennuvolat, una darrera de l'altra, s'alçaven i descendien pausadament cap al carrer. No va mirar avall. Sentí, de sobte, un alleugeriment al cos i com els músculs s'anaven relaxant poc a poc, i com unes paraules d'agraïment es mesclaven en la remor de l'aire.
Desà el llibre allà on l'havia trobat, però les lleixes de la biblioteca caoba ja no li semblaren un paisatge inert i descoratjador, sinó un recòndit lloc de la memòria on descansaven les pèrdues d'altres persones, que com ella mateixa, queien sovint en somiejos tous i lívids voltats d'hores encara més vaporoses.
Aquella nit no se sentia cap soroll a la seva habitació. Els morts ja no xisclen, pensà, les pèrdues ja no malviuen. I va tancar els ulls per veure, com els versos de la carta d'en Pepe. I el cel, demà, ja no seria un tapís gris i xafogós, i les hores ja no s'assemblarien a les roques blavoses. Has arribat a l'hora aquesta vegada, somrigué en la fosca, i s'adormí.