Les preguntes de l'altre

Extraordinari, com encertes a trobar la distància necessària per descriure l'angoixa, com la prens i l'analitzes sense deixar-te arrosegar i que en quede tot empastifat.
És proper, punyent, encisador... La demanda final, necessària, i un vot per a seguir cercant-nos, per a no defallir.
És un poema radiant, com una veu interior que de sobte es destapa, un avís de llum, perquè pugam tornar a buscar-nos quan ens aclapara el vertígen diari que prova d'esbravar-nos.

Al menys, a mi, m'ha donat tot açò.
Gràcies, company.

preciós descobrir-te...Antoni. una troballa!

M'ha agradat i sorprès el teu relat. El "jo", tots els "jo, com Pesoa els sentia ,tan vius i demencials alhora. Fascina el seu embruix i tothora hi dono voltes, feliç d'endiansar-me per aquests paratges estranys i meravellosos de la vida.

Gràcies pel teu comentari..., una abraçada Antoni!, felicitats!!

no saber qui som.
un, dos o molts que ens habiten.
De profundis, es podria titular aquest bell poema filosòfic i profund.

una abraçada!
gyps

És bo escriure, perquè quan repasses el teu passat a traves d'escrits antics te'n adones d'aquest altre jo que va canviant amb el temps i les vivències i fa que de vegades no et reconeguis a tu mateix.
M'ha agradat molt aquest relat tan profund, ben treballat i sincer que et surt de dins l'anima.
Enhorabona per escriure tan be i fer pensar.

Salutacions

que m'he quedat espaterrat amb aquest retrat dels esquizo-dubtes que ens corprenen a tants i tants de nosaltres. Com més va més m'agrada com escrius.

No s'hi val, amb els teus poemes, de fer-los una ulla leugera. I no en parlem si et poses a fer preguntes com:

"¿Serà a partir d'avui que no podràs mirar-te
al mirall on, abans, tant t'hi desconeixies?"

Sí, ens desconeixem. Som com som, o com pensam ser, o com ens veuen els altres? Gran dilema, i, clar, hom no sap si és ell o és l'altre.

Per arrodonir-ho, ens ho deixes tot perfectament estructurat -com sempre rigorós en la forma- però sense que aquesta imposi cap mena de feixuguesa.

A la recerca de la perfecció.

Ja veig que compartim, o almenys així m'ho sembla, aquesta dualitat que tenim molts dels que fem Poesia. Fa temps vaig fer uns versos, que no vull repetir, però que m'has recordat, amb aquest poema teu de "mètrica catorze", i marca de la casa...
"Jo és altre", com va dir Rimbaud.

Una forta abraçada!
FRANCESC

me l'ha rellegit diverses vegades, perquè m'agraden molt les imatges que fas servir i per veure si canviava la primera impressió: pen parles d'una personalitat esquizoide, o d'una existència esquizoide per una vida d'auto-engany, ets un i fas veure que ets una altre, per no acceptació?