Les obres de Lleidaa que ens vol prendre l'Opus - III

Un relat de: Tomàs-Maria Porta i Calsina

LES URPES DE L'OPUS DEI. VIVÈNCIES PERSONALS

Durant alguns anys vaig tenir una certa relació amb el Opus Dei, vull dir que la meva posició contrària a l'Opus ve d'un coneixement més o menys directe. Però, en el fons, més que una discrepància pels fets -es evident que l'Opus ha suposat una reacció contra el catolicisme liberal del Vaticà II- hi ha una discrepància ideològica.

En primer lloc, jo sóc agnòstic. Agnòstic, relativista i social-liberal. No crec que l'home sigui capaç de trobar allò que en filosofia i teologia s'anomena "l'ultima veritat o veritat absoluta". Crec que hem d'anar fent amb les petites o mitjanes veritats que ens trobem per la vida intentant de disfrutar-la, fent el que considerem que es bo i evitant fer el que considerem dolent. Però en absolut sóc anticlerical. Tinc una formació catòlica de la que no renego, vaig relativament sovint a missa i llegeixo sovint llibres religiosos. Sóc allò que alguns anomenen un agnòstic cristià. Es a dir, un individu que no sap si Déu existeix o no, que no sap si és el Déu catòlic o no, però que té sap que en el fons de la seva manera de pensar hi ha una ètica cristiana. Com que no sé si Déu existeix, ni si ha vingut a instruir-nos, he de passar pel tamís de la meva manera de veure el món els dogmes cristians. Per posar exemples a favor i en contra, estic totalment a favor del "no mataràs", del "honoraràs ton pare i ta mare" o "no mentiràs" i no estic d'acord en la moral sexual catòlica, les canonitzacions i beatificacions o en no menjar carn els divendres de qüaresma i amb les abstinències en general.

A favor de l'església hi ha l'art. Penso en obres literàries de primera magnitud com la Bíblia o "La divina comèdia"; penso en les esplènd optimisme de les catedrals gòtiques i modernistes; penso en les sublims misses de Bach o Haydn; penso en les pintures i escultures de Miquel Àngel Bounarroti...Totes aquestes obres sembla que et posin en comunió amb Déu. Vull dir que després de gaudir-ne hom té la certesa de l'existència de Déu i de Jesús i de Sant Pere i Sant Pau i de tots els sants...

Però també hi ha la inquisició i la jerarquia vaticana que nega pràcticament tota la doctrina des dels inicis i esdevé un calc de qualsevol regne laïc

A favor hi ha els records indefinits de tants moments confortables i interessants passats a les esglésies, sentint els evangelis i els sermons -que sempre he escoltat amb atencio- i gaudint de la música i de l'arquitectura

En contra hi ha els fanàtics que m'he trobat pel camí. Els que em parlaven de l'abstinència, la penitència i d'altres empanades mentals que teòricament fan feliç Déu (viure, en realitat, ha de ser fugir de la penitència, malgrat que Jesús escollís lliurement morir a la creu).

Una de les conseqüencies del meu relativise no només és la meva moderació ideologica sinó l'alergia a totes les maneres de pensar o de viure que em semblen extremistes. Parteixo de la base que com més extremista, més gran pot ser l'error. Com menys extremista, menys. I als que considero pitjor de tots són aquells extremistes ideològics que aconsegueixen el poder i obliguena a les persones que no pensen com ells a actuar de la manera que ells volen. Es el que han fet els catòlics a la major part de la nostra història, el que han fet les monarquies durant la major part de la nostra història i els que han fet i fan totes les dictadures, entre elles les nazi-feixistes i les comunistes.

Dit això, narro la meva relació amb l'Opus.

El meu pare em va obligar a estudiar dret al FERT una facultat vinculada a l'Opus que llavors estava a la Travessera de Gràcia. Jo era en aquells temps militant d'Estat Català, un adolescent d'idees social-demòcrates, catòliques i catalanistes.

La fauna que vaig trobar allà era infinitament més exòtica i perillosa que la de La Salle Bonanova, el meu col·legi A la Salle hi havia alguns companys de Fuerza Nueva - el partit de Blas Piñar-, més del PP i molts de l'UCD -qui se'n recorda?- i CiU i alguns radicals nacionalistes o esquerrans. Al FERT tot plegat era molt més homogeni: tothom era de Fuerza Nueva llevat d'una colla d'indiferents, algun del PP, un anarco-cristià tipus Tolstoi i jo, que com ja he dit era militant d'Estat Català. Concretament era el secretari general de les seves joventuts.

Hom podria pensar que entre el nacionalisme eixelabrat dels de Fuerza Nueva i el meu d'Estar Català, no hi havia gaires diferències. Només de nació. Però no és així. Tot i que el nacionalisme té una vessant sentimental indiscutible, jo sempre he arrossegat una llosa d'escepticisme i de relativisme que m'ha fet tirar aigua al vi. Vull dir que, a diferència del que passava amb el seu nacionalisme, que com el de Dencàs i altres nacionalismes europeus, desembocaven en el feixisme, el meu, era liberal, democràtic, partidari de les classes mitjanes i de no matar tot el que es gras.

El mateix passava amb el meu catolicisme. Llavors jo era catòlic. Havia estat intern alumne nou anys a La Salle Bonanova i havia assistit de dues a set misses per setmana, però el meu catolicisme era un catolicisme derivat del Concili Vaticà II, amable, kumbaià, de l'ajuda als pobres de Sant Joan Baptista de La Salle, d'anar a cantar als hospicis i als orfanats. Un catolicisme progressista -sense exagerar-, obert i catalanista. Que lligava amb Pau VI, amb Montserrat, amb Mossèn Juncà -que era el rector de l'església de Sant Agustí, que era on jo anava a missa cada diumenge amb el meu pare- i amb l'església catalana amb general, que llavors estava presidida per l'ennyoradísim Mossèn Jubany ( encara recordo que una vegada, sent ja cardenal de Barcelona, va visitar La Salle - d'on també era ex-alumne- i jo me li vaig tirar al damunt de l'esquena, els germans em varen voler renyar, però el cardenal els va dir que ni se'ls acudís, que trobava molt a faltar trobar persones que vulguéssin jugar amb ell), etc...

El que em vaig trobar al FERT fou el revers de la medalla de tot això. No només tot era en castellà, sinó que hi havia un menyspreu per la catalanitat constant. L'ambient era totalment antidemocràtic, no només perquè es defensava obertament el franquisme i la Cruzada, sinó perquè es considerava que la democràcia era una de les eines que utilitzava Satanàs per pervertir els pobles.

Recordo que el Mossèn que ens donava Teologia -assignatura obligatòria al FERT - deia que el dimoni era a la nostra classe i que volia pervertir-nos. També deia que estava bé que hi haguessin noies a classe perquè donaven una nota de color i de frivolitat però que el que havien de fer quan acabessin la carrera era oblidar-se de tot el que havien après i dedicar-se al marit i als fills que era la finalitat per a la qual Déu les havia creades.

Jo li explicava això al meu pare i li deia que allò no tenia ni solta ni volta. Ell es fotia un tip de riure i em deia que el que havia de fer era procurar treure'm ve la carrera, fer-me de l'Opus i lligar-me alguna noia de la classe que em solucionés la vida. I val a dir que, malgrat que llavors jo era lleig i tímid de mena, una noia em va convidar un parell de vegades a resar el rosari a la seva parròquia. Però jo llavors el que volia era tocar cuixa i no resar rosaris. La perspectiva que m'oferia l'Opus potser si que em solucionaria la vida a nivell econòmic però personalment no m'engrescava gens. A mi Déu m'havia fet hedonista i la perspectiva que el meu pare em posava al davant era horrible.

Quan vaig acabar primer de dret li vaig dir al meu pare que no volia continuar estudiant al FERT. El meu pare em va dir que si no estudiava a l'Opus no em pagava la carrera. Li vaig dir que m'era igual, que treballaria a casa, si volia i, si no, buscaria feina. El meu pare no volia que busqués feina fora de casa i menys que deixés d'estudiar. El pacte va ser que jo treballaria a casa pels matins i a la tarda aniria a fer segon de dret a una universitat pública.

Em va tocar anar a estudiar a Bellaterra, a la Universitat Autònoma. Llavors, es va produir un canvi que em va deixar ideològicament estabornit. A la Facultat pràcticament tothom era comunista o militant o simpatitzant del PSUC i ateu. Vaig passar de ser del sector progressista a ser del sector conservador, sector en el que em continuen ubicant ara, tot i que jo em sento social-liberal.. Partidari de les classes mitjanes, de la petita i mitjana empresa, dels professionals liberals, dels artesans, dels que no es poden dedicar a la política perquè no poden agafar excedències ni fer que la seva empresa la porti un altre.. Exactament d'aquests, digueu-li com vulgueu.

A Bellaterra, malgrat que l'ambient era pro-comunista, em vaig amic d'un noi de l'Opus. Quedàvem per estudiar a una mena de Col.legi major i era impresionant perquè de sobte la biblioteca es transformava en una capella i tots ens havíem de posar a resar. El mossén era el pare espiritual de tots els estdiants i, quan predicava, tots miraven a terra. L'únic que el mirava als ulls i s'escandalitzava amb el que deia als seus sermons era jo. Recordo que el meu amic em va dir de anar a parlar diverses vegades amb el mossèn i jo li vaig dir que si el mossén volia parlar amb mi que m'ho diguès directament, però que jo no necessitava tenir-hi cap conversa i encara menys un pare espiritual. . Llavors el mossèn va dir-li que jo era un orgullòs i un vanitòs perquè ell era un ministre de Déu i jo una merda amb un cordill i la cosa es va acabar aquí.

Recordo que a aquest company, que era una excel.lent persona però a qui estudiar li costava molt, els de l'Opus el feien anar el vetllar el Santíssim Sacrament just a la vigil.lia dels exàmens. Jo li vaig dir que allò era una gran putada. Que si ja t'aconsellen que no estudiïs i vagis el màxim relaxat possible a un exàmen, encara menys has d'anar a fer altres coses. Suposo que llavors el pare espiritual -que mai no va tenir pietat del meu amic- li devia dir que jo era un heretge, un blasfem o ves a saber què. Jo li deia
al meu amic que li tenien el cervell rentat i que el tractaven com si fos idiota, que jo estava segur que Déu no volia que fes el que els de l'Opus li manaven.

També per aquella època els de l'Opus m'enviaven la seva revista a casa. Era una revista delirant. La meitat es dedicava a la vida i miracles d'Escrivà i l'altre meitat a demostrar els avantatges que reportava ser de l'Opus. Òbviament -perquè l'èlit de l'Opus és intel.ligentíssima- no parlaven dels avantatges materials entesos en el sentit de fins a on es pot arribar sent de l'Opus, sinó dels miracles que Déu escampava entre els de l'Opus. Per a una persona racionalista, escèptica, moderada, relativista, irònica, hedonista i democràtica com jo aquella revista no tenia ni cap ni peus. D'ella es derivava que l'únic que havies de fer per tal que Déu et concedís un, dos, tres o cent miracles era fer-te de l'Opus i comportar-te d'acord amb les seves regles i els seus dogmes. Jo sempre he estat molt juganer i força infantil, però aquella revista era infantil en el pitjor sentit de la paraula i una enorme presa de pèl. Algú se la podia llegir sense destornillar-se de riure?

Vaig aconseguir fer tercer de dret i acabar la carrera a la universitat central de Barcelona. Allà hi vaig retrobar el meu amic XS, que havia estat company meu al FERT i el pare del qual era un dels peixos grossos de l'Opus a Lleida. El XS, en realitat, tenia vocació d'hostaler i es guanyava la vida fent de cambrer a la Scala,, lloc on vaig anar diverses vegades mentre ell hi treballava.

A la Scala -estem parlant dels anys de la transició si fa no fa- sortien noies a ballar amb els pits enlaire i amb cossos que feien perdre l'enteniment. En XS els veia, obria els ulls com plats, les somniava nues del tot i trempava com un cavall. Després ho explicava al seu pare espiritual i aquest li fotia uns càstics impresionants. Jo li vaig dir el que em semblava: que el seu pare espiritual era un imbècil, un amargador i un soberbi. Un imbècil perquè defugia els plaers que Déu ens havia posat a l'abast, un amargador perquè pretenia fer-lo sentir culpable perquè el XS reaccionava de manera natural. I un soberbi perquè pretenia corregir les inclinacions que Déu ens ha donat: copular no és pecat, ni masturbar-se, ni encara menys trempar!
.
Jo no tenia caràcter per ser de l'Opus. Per ser-ho cal un fanatisme i un masoquisme que jo no tinc. Sempre he respectat a qui no ha pensat com jo i m'he divertit discutint i aprenent amb ells. Però l'Opus em va dibuixar davant d'amics que apreciav molt com una persona perillosa, dolenta i diabòlica, adjectius els tres excesius malgrat que jo no em tingui precisament per la persona més virtuosa del món. El resultat va ser deplorable: vaig acabar perdent dos amics. Perquè el cristianisme de l'Opus no en té ni idea del que és la caritat. Només creu en allò de "estàs amb mi o estàs contra mi". I jo estic a les antípodes d'aquesta manera de veure el món.

Comentaris

  • Volia comentar el primer comentari el de Clídice[Ofensiu]
    riuvermell | 29-01-2009

    que diu el seu comentari:
    "...que t'obliga a triar i a valorar les persones que estimes. Això no és una opció personal sinó un estat totalitari..."
    Curiós no?, aqui es fa el mateix, però estem en un estat democràtic... com es toquen els extrems company.

  • Divertit i instructiu...[Ofensiu]
    lluisba | 29-01-2009 | Valoració: 9

    M'he divertit llegint la teva llarga crònica, gairebé la síntesi d'una novel·la. Crec que hi ha moltes coses interessants. Tu ho negues, però entre nacionalisme, catolocisme i feixisme hi ha un lligam estret i tangible que encara avui és ben clar. I si no, mira quina mena de gent hi ha a Unió Democràtica, sí, els d'en Duran.
    Això de l'Opus Dei és més que una secta, una patologia i un deliri. Crec que no es pot entendre l'Opus Dei sense la psiquiatria, i que tot deriva d'un trastorn psicòtic sever esdevingut col·lectiu. Suposo que el Papa anterior, aquell Woytila, els va donar ales i poder. Però ell també era una personalitat trastornada, un malalt mental molt evident. En fi. Si te'n vas poder sortir més o menys sense ferides has estat de sort i et felicito. Ara només t'has de curar del nacionalisme.
    Salut!

  • Quina por ...[Ofensiu]
    Clidice | 29-01-2009 | Valoració: 8

    ... una institució que t'obliga a triar i a valorar les persones que estimes. Això no és una opció personal sinó un estat totalitari, o sigui una secta. Què curiós que la societat critiqui amb tanta vehemència les distintes sectes que van sorgint i a aquesta se li hagin permès tantes barbaritats ... No hi ha com tenir el control dels mecanismes de poder i en això l'Església hi està més que ensinistrada.

    Salutacions senyor Escarbot ;)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: