Les meves estrelles predilectes. 1a part: Les Grans

La quotidianitat és un concepte relatiu. Cadascú viu en un món personal i irrepetible on hi ha una sèrie d'objectes i conceptes amb significat i poders d'evocació diferents per a cada persona.
Les preferències -gustos- de cada individu, siguin lògiques, emotives o purament irracionals, també són absolutament variables i reflecteixen d'alguna manera la nostra història personal.
Faig aquesta introducció perquè vull parlar d'uns objectes que per a mi són quotidians i entre els que tinc les meves preferències personals.
Es tracta de les estrelles.
Quan era petit, a Canet de Mar, no hi havia contaminació lumínica. En sortir pel vespre a l'eixida de casa, si no hi havia núvols i la lluna no feia nosa, els estels brillaven al cel com petits diamants i fascinaven els meus ulls d'infant.
Era dels que, des que vaig aprendre a parlar, no parava de fer preguntes. I els grans me les contestaven com podien. El meu avi Pere, catedràtic jubilat, em va ensenyar els noms d'algunes de les estrelles. El meu avi Felip, de família de mariners, també en coneixia algunes. Però jo en volia més.
Suposo que no parava de martiritzar-los a preguntes sobre les estrelles -i pobres d'ells com em donessin alguna dada contradictòria-fins que un dia, quan tenia cinc anys, va arribar a casa un nou llibre, un atlas de tipus escolar; no sé exactament per què el van comprar, però me'l vaig apropiar ràpidament. I a una de les primeres planes ho vaig descobrir de seguida: un mapa d'estrelles, realment dos, el de l'hemisferi nord i el del sud. Amb els noms del estels més brillants, una cinquantena de noms propis i altres amb uns misteriosos signes que no sabia que eren.
Vaig tornar a recórrer a l'avi Pere fins que em va ensenyar l'alfabet grec. Ara ja podia llegir els noms misteriosos de la carta celeste.
Quasi cinquanta anys més tard, les estrelles tan difícils de veure hores d'ara des de la ciutat continuen sent per a mi objectes quotidians. És igual si no les puc veure, sé on són. Recordo un catedràtic d'astronomia que feia als alumnes un examen d'estrelles des del terrat de la facultat; assenyalant un punt de cel ennuvolat amb el dit preguntava: quina estrella és la que veuríem allí?
I durant tots aquests anys he mantingut una relació amb aquestes estels, relació antropocèntrica, que fa que n'hi hagi algunes que sense motiu aparent, em caigui més simpàtiques que la majoria, que quan veig un cel estrellat les busqui ràpidament i que m'interessi per la seva família i la salut, vull dir per les seves propietats físiques i l'estat de les investigacions sobre elles.
Suposo, a més, que dins de cada categoria d'estels, tinc els meus favorits.
Comencem: les estrelles més brillants, les que des del temps de l'astrònom alexandrí Claudi Ptolomeu (150 DC) s'anomenen de primera magnitud. Amb el sistema actual de mesurar magnituds n'hi ha exactament vint-i-una, de les quals sis queden massa al sud per a ser visibles des de Catalunya.
Moltes de les estrelles més brillants, de primera o segona magnitud, criden l'atenció per un motiu o altre:
Alfa del Centaure (Alpha Centauri), anomenada també Rigel Kent -que ve de l'àrab, peu del centaure- és la quarta estrella més brillant, i per un bon motiu, és el sistema estel·lar més proper al Sol, situat a la constel·lació austral del Centaure. Alfa del Centaure és un sistema múltiple que consta de tres estrelles. La més gran, Alpha Centauri A és una estrella de mida molt similar al Sol, pesa un deu per cent més que ell, brilla com un cinquanta per cent més i el seu diàmetre és com un vint-i-tres per cent més gran. També és una estrella més vella, de set a vuit mil milions d'anys d'edat conta menys de cinc mil milions que en té el nostre Sol. La segona, Alpha Centauri B, gira entorn de la primera en una òrbita que dura quasi vuitanta anys. Estan separades per una distància unes vint-i-quatre vegades més gran que la que separa la Terra del Sol, però des d'aquí semblen tan juntes que sense instruments les veiem com un sol punt de llum, la seva separació ve a ser com la dels dos fars d'un cotxe vistos des de vint quilòmetres de distància. La darrera estrella del trio és Alpha Centauri C, coneguda per Proxima ja que és l'estel més proper al Sol, a 4,22 anys llum contra 4,36 les altres dues estrelles del seu grup. La denominació d'estrella triple potser és una mica agosarada ja que sembla que Proxima realment no està en òrbita de les altres dues estrelles, més aviat sembla que és una estrella que va néixer en un núvol de gas i pols, conjuntament amb A, B i unes quantes altres més que hores d'ara comparteixen el mateix moviment per l'espai en direcció i velocitat. Alpha Centauri C senzillament és un component d'aquest grup que ha restat prop del sistema doble que formen A i B. Vista des de la Terra la separació a les components A i B és molt gran, de l'ordre de quatre vegades el diàmetre de la Lluna plena -els fars del cotxe vistos a quaranta metres-. Físicament, Proxima és un estel dels més petits, brilla vint mil vegades menys que el Sol i tot i ser el més proper, es necessita un telescopi d'afeccionat de mida mitjana, de deu centímetres de diàmetre com a mínim, per poder-la distingir. És un centenar de vegades massa feble per veure-la sense instruments.
Malauradament des de Catalunya tot el sistema d'Alpha Centauri és invisible, queda massa al sud.
Sirius. Situada a la constel·lació del Ca Major, és l'estel més brillant del firmament nocturn, el doble de brillant que el segon. És tan brillant perquè és una estrella relativament gran, lluu vint-i-tres vegades més que el sol, i que està molt propera a nosaltres, a 8,6 anys llum, el cinquè sistema estel·lar més proper al Sol.
Sirius és una estrella doble, dos estrelles en òrbita l'una al voltant de l'altre. El component principal, Sirius A, emet la gran majoria de la llum i fa molt difícil l'observació de la seva companya, Sirius B, una estrella de les anomenades nanes blanques, de una massa similar a la del Sol però més petita de mida que la Terra. Sirius B, fa molts milions d'anys era més pesant i brillant que la seva companya, i això implica que va cremar més ràpidament el seu combustible nuclear i el va esgotar ràpidament. Aleshores el seu nucli es va contraure i les capes exteriors de la estrella amb la major part de la seva massa es van dispersar per l'espai, creant durant uns milers d'anys el que s'anomena nebulosa planetària. El nucli de l'estrella, que hores d'ara brilla sobre tot per la calor acumulada, va restar en òrbita de la seva companya que en pocs centenars de milions d'anys patirà un destí similar.
Hi ha un curiós misteri al voltant de Sirius. Moltes fonts antigues, des d'Hiparc a Ptolomeu, l'esmenten com un estel de color rogenc. I realment la seva llum és blanca, i si les nostres teories són correctes, fa milions d'anys que és així. La recerca d'una causa física d'aquest enrogiment no ha donat cap resultat, però és difícil de creure que tot l'error vingui del catàleg d'Hiparc i que posteriorment altres autors incloguessin la dada als seus llibres sense verificar-la, essent tan fàcil com sortir pel vespre i mirar.
Un altre fet interessant és que pertany al anomenat corrent de l'Ossa Major. L'astrònom anglès Proctor, a les darreries del segle XIX, va observar que cinc de les set estrelles més brillants de l'Ossa Major, i moltes altres de més febles, viatjaven juntes per l'espai, a la mateixa velocitat i en la mateixa direcció. Ara sabem que això és degut a que van néixer plegades en el mateix cúmul estel·lar fa uns 480 milions d'anys i que les cinc estrelles de l'Ossa Major sols en són la part central i més densa. Sirius comparteix velocitat, direcció i edat amb les estrelles d'aquest cúmul i n'és un dels seus membre que més s'han allunyat del centre, tan que és a l'altra banda del cel, vist des de la Terra, o en altres paraules, el Sol és a l'interior de la zona d'expansió del cúmul estel·lar de l'Ossa Major.
Entre les estrelles de primera magnitud n'hi ha d'altres similar a Sirius: Procyon, una mica més petita i allunyada, a 11,4 anys llum, també té una companya nana blanca. És a la constel·lació del Ca Menor. Més enllà hi trobem Altair, a Àguila, i Fomalhaut, al Peix Austral, ambdues estrelles solitàries a 16,8 i 25 anys llum de nosaltres respectivament que també són una mica més petites que Sirius però més grans que Procyon.
No és fins a 26 anys llum que hi trobem una estrella més gran que Sirius: es tracta de Vega, a la constel·lació de Lira.
Vega brilla 52 vegades més que el Sol, és encara molt jove en termes astronòmics, 350 milions d'anys, i està envoltada de un disc de pols on hi podrien existir planetes. Planetes que amb els mitjans actuals encara no s'ha aconseguit detectar.
Fins ara hem vist algunes estrelles brillants i properes: La primera, Alpha Centauri, ja més brillant que el Sol: més lluny hi trobem Sirius, una estrella més gran encara; i després de passar per algunes estrelles un xic més petites, trobem a Vega que brilla notablement més que Sírius.
Com continua aquesta seqüència? Quines són successivament les estrelles més brillants en ordre de proximitat a la Terra. No ho he trobat a cap llibre ni a la web, he tingut que fer els càlculs a partir dels catàlegs d'estrelles.
Ja hem vist que Alpha Centauri és a 4,36 anys llum i brilla com 1,5 sols. Sirius, a 8,3 anys llum, brilla com 23 sols. Vega a 26 brilla com 52 sols.
Fins a 37 anys llum no trobem cap estrella més gran, es tracta d'Arcturus, a la constel·ació del Bover, que brilla com 117 sols, Arcturus és una estrella vella, d'uns vuit mil milions d'anys d'edat. S'ha passat gairebé tot aquest temps com una estrella tranquil·la que brillava menys que Sirius, però en esgotar-se-li l'hidrogen del nucli, ha començat a cremar heli, s'ha expandit fins esdevenir unes vint-i-cinc vegades més gran de mida que el Sol i durant uns milions d'anys mantindrà aquesta activitat fins esgotar l'heli, aleshores es despendrà de les capes exteriors de la seva atmosfera i es convertirà e
n una nana blanca, Arcturus sembla que no va néixer a la nostra galàxia, es creu que era membre d'una petita galàxia que va ser absorbida per la nostra fa alguns milers de milions d'anys.
Hem d'anar fins a 65 anys llum, per trobar un estel que brilli més que Arcturus, s'anomena Aldebaran, a Taure, i brilla com 160 sols. També és un estel que s'ha expandit al final de la seva vida i que esdevindrà nana blanca.
A 101 anys llum de nosaltres es troba Alnair, que brilla com 170 sols. En aquest cas és tracta d'un astre bastant més gran en massa que tots els que em vist fins ara, el que s'anomena un estel sub-gegant. Des de Catalunya és visible com un estel de segona magnitud a la constel·lació de la Grua, però sempre molt baix a l'horitzó sud. És el primer estel de segona magnitud d'aquesta llista, i el primer relativament desconegut.
Com també ho és Miaplacidus a 111 anys llum i que lluu com 220 sols. Aquest estel de segona magnitud de la constel·lació de Quilla, no es visible tampoc des de Catalunya.
Qui sí és coneguda i fàcil de veure és Dubhe la primera estrella del "cullerot" de l'Ossa Major que amb una estrella propera anomenada Merak que té una mica al sud, ens apunta a l'Estel Polar. És una estrella de segona magnitud de to rogenc, a 123 anys llum de nosaltres i que brilla com 240 sols. Forma part d'un sistema quàdruple que conté dues estrelles similars a Procyon i una altra com el Sol.
Alnath és la següent de la nostra llista. La podem veure com una estrella de segona magnitud a la constel·lació de Taure com Aldebaran, es tracta d'una subgegant, relativament madura que aviat esgotarà l'hidrogen del seu nucli i s'expandirà deixant com a residu una nana blanca. Està a 131 anys llum i brilla com 310 sols.
A 144 anys llum del Sol hi trobem Achernar l'estrella més propera que brilla més que mil sols, com 1.200 aproximadament en llum visible, però molt més en ultravioleta. Malgrat ser la novena estrella més brillant del cel, no és gaire coneguda ja que no és visible des d'Europa ja que està situada molt al sud, a la constel·lació d'Eridà. És una estrella jove que gira molt de pressa, tan que la força centrífuga fa que perdi matèria per l'equador, formant una mena de disc de gas, i fent que s'aplani i agafi l'aspecte d'una bola xafada, el seu diàmetre equatorial és un cinquanta per cent més gran que el polar.
Fins a 260 anys llum, no hi trobem cap estrella més gran, es tracta de Spica, una estrella de primera magnitud de la constel·lació de Verge, 2.500 vegades més lluminosa que el Sol. Realment no és una estrella, són cinc, les dues principals en òrbita l'una de l'altre amb un període de sols quatre dies. La més gran pesa com onze sols i la segona com set. Ambdues són molt calentes, amb la superfície a uns 22.000 graus la més gran i 18.000 l'altra. Probablement quan acabin el seu combustible nuclear, esclataran en forma de supernovas i deixaran com a residu el nucli ultra-comprimit en forma d'estrella de neutrons. Unes estrelles que poden pesar com dos sols però amb un radi de pocs quilòmetres.
Contràriament a Spica, Canopus, a la Quilla, és una estrella que ja ha esgotat el primer combustible del seu nucli, l'hidrogen, i ara està traient energia de convertir l'heli en carboni. Es una estrella sols una mica més calenta que el Sol, 7.500 graus, però la més gran en diàmetre de totes les que hem vist, més de seixanta-cinc vegades el solar, tres quarts del diàmetre de l'òrbita de Mercuri. Acabarà aviat, en termes astronòmics, com a nana blanca. Canopus es troba a 310 anys llum de la Terra, però en brillar com 14.000 sols, resulta que és la segona estrella més brillant del nostre cel, sols superada per Sirius.
A més del doble de la distància de Canopus, a 770 anys llum a la constel·lació d'Orió, hi trobem la primera estrella que podem qualificar de super-gegant: Rigel. Disset vegades més pesant que el Sol, 70 vegades el seu diàmetre i 40.000 voltes més brillant. És una estrella de mitjana edat, que comença a convertir l'heli del seu nucli en carboni. Dins d'unes desenes de milions d'anys, esclatarà com a supernova. Rigel és una estrella doble que te una companya molt difícil de distingir amb un telescopi mitjà entre la lluor de l'estrella principal, només brilla com 300 sols…
A partir de mil anys llum, la mesura de les distàncies esdevé imprecisa, i és difícil continuar aquesta llista amb certesa.
A 1.800 anys llum, hi trobem Wezen, una altra super-gegant que podria brillar més que Rigel, o no. No es sap amb certesa. A 3.200 anys llum, encara que la distància és poc exacta, hi ha Aludra, més del doble de brillant que Rigel, però no sabem si realment és mes a prop o no que la darrera membre de la nostra llista. Aquestes dues estrelles les veiem des de la Terra molt a prop de Sirius, a la constel·lació del Ca Major.
Deneb a la constel·lació del Cigne. Aquesta és una de les estrelles més brillants de la Galàxia, els catàlegs esmenten 3.230 anys llum, però l'error podria arribar al cinquanta per cent. De totes maneres, brillant com a mínim com 200.000 sols, amb 25 vegades la seva massa i 200 vegades el seu diàmetre, segur que és la més gran de les estrelles de les nostres rodalies còsmiques. Crema el seu combustible nuclear a tal ritme, que en un parell de milions d'anys l'exhaurirà i esclatarà com a supernova. El residu podria ser un forat negre, el nucli de l'estrella col·lapsat per la força d'una gravetat tan potent que ni la llum pot escapar d'ell.
Ara si un dia us perdeu per la Galàxia, ja sabeu com tornar: busqueu Deneb -segur que la trobareu ja que és una de les estrelles realment grans-. A partir d'allí busqueu cada Vegada estrelles més petites: Rigel, Canopus, Spica, Achernar, Alnath, Dubhe, Miaplacidus, Alnair, Aldebaran, Arcturus, Vega, Sirius, Alpha Centauri… i l'estrella més propera a aquesta darrera és, precisament, el Sol, la nostre petita estrella, que de totes maneres és més gran que el 95% de les estrelles de la Galàxia.

Aquest relat-assaig, voldria que fos interactiu amb els seus lectors, o sigui que seran benvingudes i contestades les preguntes en forma de comentaris.