Les enemistats misterioses. I Part

LES ENEMISTATS MISTERIOSES.

PRIMERA PART.

NOVEL·LA.



Escrita per Jordi Olcina i Rodríguez.

Pseudònim: COCOBOLO ESPAÑOL TM

D.N.I. 21639701-J.



CAPÍTOLS DE LA PRIMERA PART.

I-LES ENEMISTATS MISTERIOSES. Pàg. 1
II-EL MEU FILL. Pàg. 2
III-L'ALZINA. Pàg. 3
IV-EL VAGABUND. Pàg. 7
V-EL VAGABUND II. Pàg. 9
VI-L'ALZINA II. Pàg. 11
VII-EL MEU FILL II. Pàg. 15
VIII-L'ASSASSÍ I. Pàg. 17
IX-L'ASSASSÍ II. Pàg. 19
X-LA MEUA AMANT. Pàg. 21
XI-LA MEUA AMANT II. Pàg. 22
XII-L'ANESTESISTA. Pàg. 25
XIII-LA PRIMERA GLACIACIÓ. Pàg. 28
XIV-L'ALZINA III. Pàg. 30
XV-L'ANESTESISTA II. Pàg. 33
XVI-LA MEUA AMANT III. Pàg. 35
XVII-EL VAGABUND III. Pàg. 40
XVIII-EL VAGABUND IV. Pàg. 46
XIX-LA BANDA. Pàg. 52
XX-LA TAVERNA DEL DEU PIXES. Pàg. 57
XXI-BOU ASSEGUT. Pàg. 69
XXII-LA MEUA AMANT IV. Pàg. 76
XXIII-EL VAGABUND IV. Pàg. 79


I-LES ENEMISTATS MISTERIOSES.

Hi ha massa faules sobre l'amistat i totes són falses.
L'amistat és com el conte que li contes al teu fill perquè s'adorma.
És una gran mentida.
A mesura que escreix i veus món, t'en adones que només l'enemistat és sincera.
L'autenticitat de l'enemistat és evident.
És una gran veritat.
D'un enemic sempre saps el que pots esperar.
Mai et sentiràs traït per un enemic.
Mai la decepció vindrà d'ell.
No obstant el misteri de l'enemistat, com a dona, et pot arribar a meravellar.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




II-EL MEU FILL.

Jo volia que coneguera tot el que jo creia saber amb un llenguatge de conte.
Tot és un conte, inclús més patètic que el més trist dels mateixos.
I vaig començar amb el relat de L'Alzina.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




III-L'ALZINA.

La vaig conéixer moltes vegades.
La mateixa va ser sempre el nostre únic testimoni.
La memòria vegetal, va arribar portada per una blanca que va ocultar la llavor per a devorar-la després; emperò es va oblidar d'ella , va germinar i lentament va créixer al mig d'un verd prat.
La llavor va veure el futur, tot just va començar el seu desenvolupament. L'aigua abundant de la pluja, la humitat, l'energia, la puresa de la terra, l'aire net i fresc van bressolar el seu desenvolupament.
La blanca oblidadissa va morir i ningú més va saber mai com havia anat a parar allí la bellota fruit i mare de l'Alzina.
L'ombra de l'arbre d'un Agost sec i tòrrid va fer que els meus pares em conceberen abans d'una sesta sobre les seues profundes arrels i la seua mirada imperceptible va albirar el meu creixement i desenvolupament moltes vegades.
Sabia que la meua vida no seria una, perquè així com l'alzina va viure centenars d'anys sense parpellejar tan sols, el meu cos va ser incapaç de realitzar tot el que jo volia en un sol peregrinar pel mon.
La vaig conéixer la primera vegada, passejant junt amb l'arbre, gran i atapeït, còmode i molt habitable.
Sempre vaig saber que estaria amb mi, cada vegada, abans o després, per dalt i per davall, amiga? o enemiga, però a la fi junt amb mi.
Les branques de la Carrasca s'adaptaven al dia quan estàvem pròxims a ella, ens albergava de la pluja, ens tapava de l'acalorador sol i s'alleujava de la seua espessor a l'enfosquir per a deixar-nos gaudir de les reflexes lunars durant els períodes en què a les nits contemplàvem el paisatge estel·lar en les èpoques en què el cel estava lliure de núvols; disfrutava amb nosaltres, creixia i minvava segons les nostres necessitats i va aprendre a comprendre'ns, inclús crec que fins a amar-nos, sempre ens reconeixia, fóra la nostra aparença la que fóra. La seua soledat en l'enorme extensió de les nostres terres, contrastava amb la frondositat i el fullatge de les muntanyes, que a diversos quilòmetres estaven repletes de boscos d'arbres de qualsevol tipus des d'on el pardal negre la va portar per al nostre goig.

Per què ha nascut tan lluny dels altres aquest arbre papi?.
-L'atzar.

Qui és Eleatzar?.
-L'atzar!, l'atzar va fer que aquest arbre cresquera ací i que tu nasqueres de ta mare i de mi.

Què és Eleatzar?, un gegant que dóna grans passos i porta als infants, als animals i a les plantes en l'esquena?.

-Si, fill sí. Eleatzar. Els porta en els seus immensos braços i els va repartint a tots cuidadosament.

Què va amb cotxe?.
-Sí fill sí, amb cotxe, amb autobús, en camió...

Conta'm el conte d'Eleatzar papi.

Tot el que parlava amb el meu fill als tres anys ho relacionava amb cotxes sobretot, al principi estava fascinat amb els rellotges, de totes classes i tipus , els anomenava TicoTacs, després donà el pas als automòbils, jugava amb ells sense parar i era imprescindible mirar per on es caminava per a no patinar sobre ells i caure de morros.
Sempre volia el meu fill que li narrara el conte del que estava parlant amb ell, per això jo li seguia el corrent i d'aquesta manera estimulava la seua imaginació i molt més la meua mateixa.
Havia viscut tantes vides junt amb l'Alzina, Alzina; que coneixia el llenguatge dels arbres.
Alzina havia viscut la meua irrupció des dels meus començaments en el món i des dels meus començaments en el món, recordava en la seua saba tot el que jo oblidava en cada nou clarejar.

-Has d'aprendre dels arbres. Els arbres no obliden i a mesura que creixen i s'enfortixen, augmenta la seua memòria.

Conta'm el conte dels arbres que creixen i cada vegada tenen més memòria; Alzina!.
-Ton pare sempre ha estat albergat en mi.

Què recordes d'ell?.
Jo era molt jove i un xicot aparegué amb la cara tallada i les seues ferides molt fresques; la seua sang queia sobre els meus peus i era com a foc.

Conta'm el conte del foc del xiquet de la cara!.
-Ton pare va agafar una agulla de cosir sacs de lli i la crin d'un cavall de sis anys. La va desinfectar amb aigua que olia malament, d'eixa que se servix quan està trist.

Ha estat mon pare trist alguna vegada?.
-Sí. Enfilà l'agulla amb molt cuidat, triant els pèls més fins i suaus i va cosir la cara del xicot amb molta finor, amb la mateixa que unia les pells, els sacs. El jove va deixar de sagnar i es va recuperar feliçment, no li van quedar senyals, les mans de ton pare desprenien força i energia, CALOR i a mesura que cosia i cosia, les vores de les ferides s'unien i anaven desapareixent les marques d'una forma prodigiosa. En aquells moments no hi havia cotxes ni motos, que a tu tant t'agraden.

I què va ser del xiquet?.
-Les crins li van caure soles l'endemà i la seua dolçor va fer, junt amb l'amor que ton pare havia posat en l'interés, que la seua obra fóra un complet èxit.

Jo també vull cosir ferides!.
-Els animals són com les persones; i va córrer la veu i davall la meua ombra càlida, la gent va començar a portar animals amb lesions obertes, i ton pare els va curar, com havia fet amb aquell nen.

Però ara, qui cura als animals i als hòmens?. Papà, papà.
-Què li contes al meu fill; vell amic?. El mareges. És molt jove. Calla. És la seua primera vegada.

Alzina va callar i va continuar alimentant-se de l'aire, del sol i de la terra.

I aquestes marques d'Alzina, papi?.
-Les he fet jo fill, vida després de vida; i he posat, i he tornat ací; vida després de vida; i al veure, Alzina m'ha fet recordar la meua trajectòria, el meu treball junt amb ella, l'amor que li professava, li va fer inclús tindre zels de ta mare. Zels vegetals.

Vegetals?.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




IV-EL VAGABUND.

Sentia una fam atroç i em vaig endinsar en un restaurant enfront del mar, junt amb l'arena d'una platja en l'hivern mediterrani d'Espanya.

-Pose'm vosté un arròs caldós, per favor.
CAMBRER-Em sap greu senyor, és per a dos persones.
-Llavors, per a menjar arròs, he de pagar dos ?.
CAMBRER-Em dol, però em tem que sí.

Sempre m'havia molestat el fet d'haver de pagar més per dormir en una habitació individual, per realitzar un viatge per a una persona, per dinar un arròs només…
De sobte vaig recordar a un indigent que estava assegut en la porta d'entrada de l'establiment i se'm va ocórrer una idea innovadora.

-Escolte cambrer, diga-li al captaire de fora si li agrada l'arròs caldós, o prefereix un altre.
CAMBRER-Això és impossible. No vist adequadament. A més…
Em vaig alçar indignat i vaig dir:
- Diga-li al gerent que vinga !.

Em vaig dirigir a l'eixida i vaig començar a parlar amb el mendicant:
- Té vosté fam cavaller ?.
Em va mirar amb cara d'estupor i em va respondre:
VAGABUND-El vi barat em calfa l'estómac i l'ompli, però…
El vaig tallar preguntant-li:
- Li abellix un arròs caldós ?.
VAGABUND- Fins sec !, com hi ha Déu!.

Li vaig fer entrar acompanyant-me i el vaig asseure a la meua taula.
El Gerent va arribar vestit amb un trage impecable i amb molta educació em va dir:

GERENT-Senyors, el cambrer m'ha comentat que el seu amic necessitava una gavardina llarga; ací la té.
-Moltes gràcies- li vaig respondre, agafant-la amb totes dos mans-.

Li la vaig entregar al sense sostre. Se la va posar amb gran alegria i agitació; i segué a la taula junt amb mi, enfront del mar, com hipnotitzat.

El cambrer va tornar:
CAMBRER- Arròs caldós per a dos ?.
-Sí, i mentres el prepares, un bon polp, navaixes a la planxa, llamàntol all i oli i un bon vi blanc sec de la terra. Et fa amic ?.

El vagabund va assentir sense deixar de mirar el mar i em va dir:
VAGABUND- Quant de temps feia que no veia el mar !.
-La misèria ens fa perdre el sentit de la realitat- li vaig dir-.

El captador portava junt amb la mar tres anys i mai l'havia vist de la forma en què ara la mirava.
Quan Jo l'havia trobat, tenia una mirada desviada i absent, drogada per l'angoixa.
Arròs, mar i vi, van despertar de la letargia a l'espentolat.
Jo sabia que al ser classes oposades, economies enfrontades, posicions enfrontades; havia de cuidar-me del gandul; no podia donar-li l'esquena.
Havia omplit el seu estómac i ara, enfortit de cos i ànima i de tornada a la injusta realitat, l'esparracat desitjaria arrancar del món un tros de luxe.
Captaire, pidolaire, errabund, vagamón.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




V-EL VAGABU
ND II.

- Tens ganes de follar ?.
VAGABUND- Em dol tio, no et confongues amb mi !.
-Perdona, tal vegada m'he expressat malament.
- T'agradaria tirar-te a una puta… de les cares ?.
VAGABUND- A què es deu tanta amabilitat ?. Tu no em coneixes de res. Em dónes de menjar enfrontant-te a tota aquesta gent; i ara intentes que recorde com es fornica.
-Em pareixes un personatge amb cultura, encara que amb un discret accent. L'única cosa que et falta és dodbés i companyia.
VAGABUND-La veritat és que enyore els diners. Des que no els tinc, mai sé quan menjaré, quan beuré, quan deixaré de tindre fred… va haver-hi un temps en què em sobrava el parné…
- Visca !. A mi em sobra, i a més estic completament convençut que mai em va a faltar.
VAGABUND-Les paraules mai i sempre són impossibles.
- Impossibles ?.
-VAGABUND-Mai mai és cert al cent per cent, alhora que mai és mai que sempre és sempre.
-Eres un filòsof. Però; com pots dir que mai és mai que sempre és sempre ?.
-VAGABUND-Bo, para. Per a explicar l'inexplicable de la vida, cal passar-les putes.
-Per cert. Què hi ha d'eixes bagasses de les que t'he parlat anteriorment ?.
-VAGABUND- Què em proposes, el paradís en la terra ?.
No. Simplement una terra paradisíaca, per uns instants, a canvi de la teua amistat comprada. Potser et mereixes eixa efímera terra per avuí.
VAGABUND- Què és el que més t'agrada de follar-te a una prostituta ?.
-El tindre un mostrari on triar.
-VAGABUND- A qui tries tu normalment ?.
-Jo no necessite triar d'entre una ramaderia d'un bordell concret. Jo sempre trie del bordell d'aquet món, que és molt més obert. No té fronteres.
-VAGABUND-Jo he arribat a un punt, en el que es pot dir que sóc una prostituta més d'aqueste món, però una prostiputa asexual, una bardaixa perversa a què es pot utilitzar per tal d'experimentar, per a fer política, per a…
-Política, tu ho has dit. Jo va haver-hi un temps en què vaig intentar ensenyar-li al meu xicotet fill el significat de la política.
VAGABUND- Una mentida diplomàtica tal volta ?.
-Mai vaig trobar les paraules per a descriure-li el significat de la política, el de la diplomàcia sí. Va morir…
VAGABUND-Em dol molt.
-Jo mateix el vaig matar.
VAGABUND- puc arribar a comprendre…
- I no t'espantes de mi ?.
VAGABUND-Els teus raons tindries. Normalment tots actuem convençuts d'obrar bé des del nostre punt de vista. Qui sóc jo per a negar-te les teues raons i condemnar-te ?. Són les teues conviccions. Ja veig que no m'has comprat per sexe, ho has fet per a desfogar-te. Sóc el teu capellà particular de hui, el teu psicòleg. Quant de temps fa que no parles amb algú ?.
-Jo ja fa anys que parle amb ningú. Per què no ens prenem unes copes i respirem unes ratlles o ens prenem un LSD i albirem el que ha de ser de nosaltres més tard ?.
Putes, totes putes !. Puto, el món és una putada puta, baixa !.

Van agafar un taxi qualsevol i es van evaporar ràpidament en la colobra de l'autovia sense segments precisos, a la calor inexplicable d'un hivern de miratge, mediterrani, llevantí, entre un moviment pessadíssim de vaivé d'un embós quasi etern cap a la cima d'una aventura insospitada pocs minuts abans pel misèrrim vagabund ara.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




VI-L'ALZINA II.

La roca dreta i vermella; ferruginosa, sempre junt amb Carrasca; recordava l'origen d'Alzina.

La cigonya va ser un ocellot vestit de negre que cridava i cridava, com a partera, depositant els seus excrements sobre la seua pell oxidada per l'aigua de pluja.

L'arruixadora de Jordi era el xicotet aportament d'amor infantil a la natura, a la vida per arribar i a la que ja estava ací.

L'oxigen que ens consumeix, el monòxid de carboni que purifica Alzina, el ferro que nodrix a Penya; els excrements que abonen a Carrasca, la carn que alimenta Jordi, les plantes que naixen baix Alzina i refresquen el petit infant, les que sorgixen al sol i les que es cultiven ara, la casa, el guacamai d'Amèrica…

Penya era el pic d'una immensa muntanya que emergia des del centre de la terra.
De sobte un dia aparegué on estava, després d'un estrepitós xoc de masses i encara que l'energia del nucli del món a penes li arribava, tota la que podia repartir, se l'aportava a Alzina. I la Carrasca a Jordi i a tots els seus.

Un túnel en cada vida i al final està la llum. El renaixement; una nova època.

La primera mare de ton pare, el va parir prop de mi i va morir quasi a l'instant.
Sense donar-li temps a expirar tan sols, la seua ávia, ja molt vella, el va agafar, i ràpidament se'l posà als seus pits, sense ni a penes donar-li temps a plorar.
Les seues mamelles es van unflar i es van convertir en les d'una jove de setze anys, i la llet va brollar dels seus mugróns com per encant, rica, suculenta i sucosa.
El plor de ton pare va començar a sentir-se en eixe precís moment i sobtadament el vell cos trencat de la teua iaia va renàixer a la joventut plena. Havia d'alimentar-lo, criar-lo, educar-lo…

Alzina no deixava un sol dia d'estimular amb relats la imaginació del meu xicotet fill. Però conscient de la seua curta edat, vaig deixar que passara el temps, i que la ment del meu fill s'enfortira i així començara a assimilar conceptes més complexos, que segur als tres anys no haguera aconseguit a entendre.

Jo vull ensenyar-te tot el que jo sé. Fill.
La política de la vida, de l'amor. La vida; l'amor.

Què és política ?.
Política és política.

Conta'm el conte de la política !.
Realment la política és un conte, però fixa't fill meu que fins i tot s'estudia com a ciència en la universitat…La política ens dirigix cap a on uns pocs amb màscara volen que tots anem, sense importar-los els mitjans que utilitzen per a aconseguir els seus fins; que sempre són econòmics.
Tu pensa que en casa, jo sóc el polític, el president del govern de la nostra llar, ta mare la treballadora i tu l'espectador innocent.
Jo dic el que cal fer i no faig res i ta mare la que executa els meus mandats, la gerent que treballa i tu l'espectador innocent.

Què és un gerent ?.
Un comissari. Sempre hi ha un gerent, però resulta que mai és bo; bo, només és bo per a uns pocs. Per als seus !.

I per què només per a uns pocs ?.
Perquè el poder el dóna la política i corca a la gent, a tot el món; com les formigues gegants la fusta…els tèrmits.

I cauen a trossos ?.
Per dins.

I no cauen ?.
Sempre hi ha un altre gerent per damunt del gerent, que no li deixa caure.

Però el que tenim dins, no és el que curen els de negre sense ales ?.
Ho pretenen fill, ho pretenen, inclús es disfressen de púrpura per a celebrar les morts, com els romans, a aquestos no els fa falta portar careta. Pretenen que no hi haja més gerent per damunt del seu, en la terra i en el cel, en el firmament.
Aparencen governar el nostre esperit per a regir els nostres destins, per a amassar diners.
És una altra forma política inclús més cruel, que utilitza la droga per a domesticar la nostra ànima al seu capritx. Perquè siguem espectadors innocents, com eres tu ara.

Espectador innocent, espectadors innocents ?.
Conta'm el conte dels espectadors innocents !.
Mira fill. Tu eres un xiquet anyil i has vingut a canviar el món…a millor. I allà d'on tots venim, esperen molt de tu. Prompte passaràs d'espectador a executor, però necessites que et prepare per a eixe moment, que et preparem…

Però a mi m'agrada el món amb tu, amb la mare, amb Alzina.

Alzina romania callada, però assentia amb totes les seues branques, removent l'aire al nostre voltant i refrescant-nos del tòrrid sol d'un mes d'agost.

Has de preparar-te per a eixir d'ací, conéixer la realitat i transformar-la, cal transformar la forma de veure les coses.
Sou molts i teniu molta força. S'envolareu sols.

Alzina sabia que esta era la meua última existència en la terra i també sabia que Jordi s'aniria per a tornar. El seu destí estava en mans de l'avanç, del futur.

Jordi, jo sempre he vestit de blanc, m'he donat als altres des dels meus començaments, per casualitat. Ara és el teu torn de seguir la meua tasca, la teua oportunitat, però des d'un altre enfocament més positiu en global.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




VII-EL MEU FILL II.

El meu fill sóc jo.
Jo sóc el meu fill.
Gaudim de tot, de tota la vida.
El veig i em veig.
Em veu i es veu.
Ens estimem com si ell i jo;
jo i ell, fórem el mateix.

Tanmateix som dos; dues ànimes i dos cossos.

Bussegem, correm, mengem i ens estimem.

Som dos i un.
Un i dos al mateix temps.

La vida ens fa riure i riure-ns de tot, de totes.

Mirem amb els mateixos ulls tots dos,
Dos en un; un en dos.

Conduïm, juguem, dormim tots dos,
Assoles; amb gent; amb tothom.

I sempre som el mateix.
Un i dos al mateix temps.

La vida ens desperta i ens adorm,
i vivim el moment tots dos.
Dos en un; un en dos.

Cap és el cap.

El cap i el cervell són el mateix,
pensa el mateix.
Dos en un; un en dos.
Un i dos al mateix temps.

Tanmateix l'edat ens allunya i sovint ens separa,
Però segur que ens arrela en nosaltres mateix.
Un i dos al mateix temps.

Per sempre més.
Per totes les vides.
Per l'eternitat dels nostres éssers.
Un en dos, dos en un.
Dos en un…un en dos…

COCOBOLO ESPAÑOL TM




VIII-L'ASSASSÍ I.

En la seua ment obtusa i oberta a qualsevol possibilitat de sexe fàcil i suculent; imaginava passejar i lliscar-se per entre el dolç i apetitós magma de carn tersa i tova, curulla i humida per la passió encarnada de la maternal fragància làctia i blanca d'un mar de pits nus al sol; de l'abrasadora luxúria boja del seu penis delirant i vehement; desenfrenat per l'alcohol de l'amor etern i cec cap a les formes ondulantes i endurides; febroses i desbocades davant de l'intransigent ímpetu irresistible que sotmet les inútils envestides de les onades marines de la bondat pectoral femenina, alliberada pel vent de la nuesa més flotant i salvatge; blava i verda, negra i fosca segons el signe del temps i de la temperatura, de la latitud i de l'altitud
dels esculls corporals que canten davant l'esplendor alliberada pels lligams més grollers i carceràries.

Envoltat novament pel maternal enxís del que va tindre al nàixer i va perdre res més tindre dents; li va semblar recordar l'inenarrable, l'inexplorable, i l'introbable en el baül de la memòria, del record més arxivat en el basar de la història personal.

Les alegries del passat inicial, de la providència, de la lluita per la subsistència socorreguda sense esforç per la mà que engrunsa el destí primer i més oblidat, però que revitalitzes pel que et conten; t'imprimix un caràcter i una forma de veure el que desitges trobar i reforçar en la teua persona, en el teu ésser, en el teu sexe.

Brandant la seua arma, com a guerrer davant els devesalls malaltissos i assedegades de sucs de fructosa blancs com la lluna; va sucumbir davant de l'encant de les riuades nocturnes de tous exèrcits de mames febrils famèliques de nedadors intrèpids i sagaços; caribs humectants.

La seua cara tot just si sobreeixia per entre les ordes d'onades bondadoses d'amor i febril tacte i les rosades i volàtils cúspides erèctils i meloses, li oferien el seu mantell caigut del cel, curull de plaer inusual, pletòric de sucre pur en la seua més profunda essència.

Li semblava estar en una altra esfera, que ho era; en una altra dimensió, que ho va ser e i seria; en una altra vida, que sí que era vida de veritat.

Quant de temps havia transcorregut des de l'anunci del paradís fins a la seua consecució !.

Però no era mort, sentia totes aquestes experiències en la seua carn i fruïa del gaudiment de les mels de les bromeres prominents, ardents, calentes, i fresques que l'altre sexe li aportava, proporcionant-li el renàixer a un deliri encantador i constant; sense treva ni descans; devorador i vívid de força i de tenacitat; de dedicació a temps complet; de molt altes exigències, al què es va lliurar sense dubtar-ho durant la resta del seu existir.

Quanta paciència havia malbaratat des de la seua infantesa més oblidada, fins al moment en el qual va arribar a conéixer la seua missió !...i llavors…l'assassí va despertar a la mort…Feia temps que intuïa l'activitat per a la qual havia nascut; per a la qual Déu li havia creat.

Per això havia optat per oblidar-se de la seua medicació farmacològica per a lliurarse-se a la medicació sagnant que aplacava la set de la seua ànima real.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




IX-L'ASSASSÍ II.

"El sexe és per a mi una manera d'alleujar les tensions".
"El que passa és que no sé com expressar-ho i llavors he de recórrer a quelcom depravat".
"Una de les meues fantasies infantils és violar a les dones, a les quals sempre veig com a rivals".
John Albert Taylor.
Executat a Amèrica del Nord en els 90.

Van començar a florir els romanís, dibuixant en l'alé primaveral del desitjós sol d'Abril una aroma violeta.

La sang li bullia al migdia de les seues ànsies desbocades, i li ennuvolava el judici abotargant-li de clorofilada fel els seus instints més àcids, cremant d'arrel aquell entorn esplendorós, de verdes plantes silvestres tenyides de lila.

De sobte despertava tot, com influït per l'absent lluna, per la marea plena, per la tènue llum de l'alba esfera plena; part de vida, influx d'absència; brot de color; esclat d'ira, incasdescent vehemència.

L'olor a mort li envaïa els seus nassos, estimulant amb luxúria els seus sensors olfactius.
El desig, el dolor...una essència violenta.

La dolça flor es passejava sencera, aliena; balancejant els seus mullats cabells al vent atapeït i candorós d'un dia exultant de joventut, alhora que els seus dòcils pits, generosos i vius, gravitaven a la parell i sense descans aferrats al seu gràcil i perible cos, entreoberts a la llum, entretapats i semiocults per un transparent tul flotant i carnós.

La famèlica fera assedegada, es va abalançar com una hiena salvatge i pudenta, amb extremat sigil de pantera sobre el cos angelical i indefens de LA BELLA; qui va desfullar tots i cadascun dels verges pètals de la seua saborosa presa.

Penetrada i com empalada per un negre fal·lus, va quedar anestesiada per l'esgarro.

Sadollada la seua brutal gana sexual, el seu anhel carnal continuava i com un mamífer volador, li va esbiaixar el coll d'un mos, deixant vessar-se en deixalla el blavós nèctar venós; esbudellant més tard, amb un inanimat estilet el seu ultratjat abdomen, escampant les seues vísceres exangües per entre la terra càlidament assecada per l'avidesa de la misèria inhumana.

La mort va ser dolça, el preàmbul escabrós; va marxar com en plàcida letargia; sedada, inconscient de l'inútil del començament d'aquella vida que en les seues mortes trompes, ja prompte es gestava.

L'ímpetu de la bèstia es va calmar sense combat, al mateix temps que la seua llavor ja líquida, s'escampava per les seues potes i la seua pudenta pell transpirava un licor de fragant satisfacció pútrida.

L'embat ja va cessar, alhora que la seua llavor i la d'ella conformaven de ‘facto', una inútil cèl·lula que iniciava la perpètua progressió cap al no-res.

Després del seu acte salvatge i bestial l'assassí va quedar endormiscat i al despertar, com altres vegades, va recórrer al seu odiat germà.

ASSASSÍ- AS, necessite la teua ajuda!. No m'he pogut contindre una vegada més.
AS MED- No parles per telèfon!. POLICIA pot estar a l'aguait.
ASSASSÍ- Arreplega'm on tu saps. Ja és molt tard i fa fred. No puc més...
COCOBOLO ESPAÑOL TM
X-LA MEUA AMANT.

He begut l'essència de la teua infusió, degustant el menjar del nèctar.

He sentit el teu càlid i fumejant calor desprendre's amb lentitud, pesadament; i ascendir zigzaguegen-te i blanc, rumb a la mar;
opulent, lentament, lliure, sense traços previs ni previstos; sense
latitud; desorientat i anònim, però viu i gojós d'espacial plenitud.

He vist els teus corrents d'aigua camaleònica, repletes de gratitud.

He escoltat el teu agut cante, efluvi embriagador que crida a orar; acostant a l'ànima desvalguda i necessitada a posar-se davant del teu altar; atraient al fam d'amor, fluix de passió, que refluïx sense parar; dirigint al desig més ardent i canalitzar-ho cap a la teua llar; el talús del precipici del vici més sa i lúdic, purificador, donador de salut.

He olgut l'afait perfumat dels teus porus, ultrafiltrant la virtut.

He tocat el teu reflex en mi, el meu reflex en tu i ajuntant-los he destruït l'ombra de dos llums fosquejant en l'hivern més fred de la llunyana negritud.

He processat en la teua amagada memòria, els teus records oblidats i esgotats fins al més mínim detall; ocults, com traspaperats però molt vius, digitalitzats per mitjà dels savis humors homeostátics de l'eterna senectut.

I he atrapat sense saber-ho, la fortuna de la sort, en la font refrescant de l'atzar.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XI-LA MEUA AMANT II.

La vaig telefonar; causant-li tal sorpresa que va desconéixer la meua veu o no la va voler recordar; espantant-se immediatament; tement ser reconeguda.

Feia molt que no ens véiem. El telèfon ignorava la nostra bioquímica; i la melodia dels seus llavis... dels meus.
La seva essència fragant assotant la meua sexualitat com la flor d'atzar en una nit primaveral de tardor. La seua exultant carnalitat envoltant en abraços humits i candents un capvespre tardorenc de primavera marina.

Tota ella era amor, era humor, era calor, frescor i goig encarnat en tendresa d'un fosquejar de fred hivernal d'estiu madur, rejovenidor i etern.

Tot el seu ventre era candor, fragor flagel·lant, lava aferrissada; amor estremidor d'una nit incandescent d'estiu hivernal entre les brases carmesines de les quatre estacions succeint-se i entremesclant-se sense un orde equilibrat.

Això és…era amor…físic en la distància pròxima…químic en la proximitat llunyana del brunzit elèctric d'impulsos que vessen a la fuga; simbiosi de polsos que es perceben i es noten sense veure's, sense aguaitar a l'inextricable de la nostra realitat suggestiva.

La meua petita era hipnòtica, fetillera, seductora, fascinant, encantadora…era gran, immensa, imponent, incommensurable…

Volia fondre'm en ella, amb ella i ser posseït sense vel·leïtats, amb certesa plena i arribar el nostre producte amb la nostra divisió natural.

I mitjantçant el fil li vaig recitar suaument uns versos etílics i enlluernadors:

Em menjaria el teu cabell com si fos cervesa:
Rossa.
I encarnaria el nostre fill:
Que en esperit és tu i jo.

Em menjaria els teus sins com si foren cervesa:
Negra.
Rumb als nostres fills:
De colors rogencs i esclaus taïns.

Em menjaria la teua ànima de cervesa:
Violeta.
Explosiva.
Anyil, potent, transferible, edulcorant…

I vaig a devorar el teu ésser de cervesa:
Vermellós.
Incandescent de passió.
Dolç, amarg, sobri, embogidor…

Vaig a paladejar-los sense presses,
A delectar-me sense pauses,
D'una manera indefinida,
fins a l'eternitat dels temps.

I vaig a aspirar la teua aroma de cervesa:
Incolora.
Perfumada d'amor.
Volàtil, embriagadora, suculenta, enardidora.

I vaig a acariciar-te com la cervesa…
a la seua bromera.
Cruixent de blancor gasejada,
Verge, neta, volàtil, entabanadora…

I assimilaré el teu so de cervesa:
Interpretant-lo d'oïda.
Harmònic, silenciós, suau, sense contrapunt.
Per a acostar-me amb sigil…
a la inviolabilitat de totes les dimensions.

No em va respondre; tan sols sé que va assentir complaguda, sabent que havia arribat el moment que tant havia desitjat…per al qual la seua ment s'havia entrenat més que el seu cos. La carrera de fons començava; només havia d'iniciar-se a sortejar la infinitat d'obstacles que s'anaven a generar. Com a tots.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XII-L'ANESTESISTA.

L'Anestesista va ser el primer a veure-ho.

L'amic del son.
El mestre dels verins.
El descobridor del progrés en la necessitat de la tornada.
El savi de la regressió per hipnosi.

Estava acostumat a assentar-se junt amb el coixí del malalt, una vega
da disposat per a ser intervingut, fumant un Cohibisques i llegint la premsa diària.

El seu cap no tenia un sol cabell, i per això se li permetia que portara un barret de palla, dels que es posa la gent en el camp per a evitar els rajos del sol, el quiròfan era per a ell el seu propi camp de batalla contra el patiment i els rajos provenien de les potents làmpares encegadores que enlluernaven tot l'espai tancat i estèril des del sostre. Creuava les cames i atent al so dels monitors, devorava el diari amb passió, perquè era l'única manera de contacte amb el medi extern.

L'escenari no era com el que havia viscut son pare antigament, en les sales quirúrgiques d'antany hi havia sempre parets envidrades que donaven a jardins i pels que penetrava el sol, magnífic antisèptic, i es podia veure els pardals volar, als peixos de l'estany nadar movent els seus colors, a les plantes aquàtiques, als arbres altius.

Se sabia si era de dia, al matí, a la vesprada o si era de nit.

Es veia la lluna en les seues múltiples aparences.

Se sabia si era hivern, estiu, primavera o tardor.

Les fulles naixien o finien caient amb un ocre o un ataronjat o un maduixa canviant segons el vent. Hages, roures, castanyers, aurons.

Es percebia la pluja, la neu, la pedra; la claredat, la llum tènue, les llampades sonores dels trons i del sol entretallats pels núvols, baixes o altes, però sempre fresques i humides.
Es tenia sensació de realitat, d'esperança. Les hores passaven veloços i pareixia que tot tenia sentit, perquè els sentits eren estimulats sense parar.

Els cirurgians fumaven treballant, i amb les mans sense guants ensanguinades, donaven profundes calades i el fum dels cigarros animava l'ambient. Moltes vegades la cendra compacta dels havans, les gotes de suor i la saliva dels esternuts i les tos, queien en el camp operatori i si no mataven als gèrmens d'estupefacció, segur que els desconcertaven. En aquells moments es desconeixia la seua existència, però ja sabem que el desconeixement del perill, no ens eximix de la seua acció.

El fill d'aquell home, assentat en el món real, va conéixer tot allò, però el progrés el va empresonar entre quatre parets de llum artificial amb màquines infernals per tot.

Va procurar en tant que siga possible establir un ambient el més pròxim a allò, i va ser per això pel que portava el puro, vestia el barret i llegia el periòdic de paper, encara que li costara el doble que la versió digital.
El paper li recordava els arbres, la tinta al polp, al calamar, els colors de les fotos als pardals i als peixos; el cigarro a son pare, el barret al sol; el son al més enllà; cura del dolor viscut i per viure, la suspensió de la llum per l'aliment de la inconsciència.

Tot canviava a la velocitat de la que veda i l'arrelar en la fal·làcia li provocava vertigen.

Havia arribat a un punt tal que l'eixida més ràpida es va convertir en la seua opció.

No podia consentir seguir drogant-se en la mentida sense sentit ni raó.

Quan deixava la sala operatòria, treballava amb AS MED en les seues estances, despertant els records més dormits dels seus pacients psiquiàtrics per mitjà de la hipnosi més científica.
Les seues mans i la seua veu desprenien una força tan immensa, que ningú es resistia al seu magnetisme i els seus malalts tornaven a recordar totes les existències passades, causa en part del deliri present, en el punt desitjat.

Ments trencades a granel, més sensibles que qualsevol altra a la comunicació amb altres mons, universos d'ací al costat, imperceptibles pels sentits humans més mediocres segurament; convencionals.

L'evolució del terrícola tenia en ells una entitat intermèdia entre nosaltres i altres, i els trencats; individualitats en evolució franca; pagaven els plats trencats de la incomprensió i la ignorància en el seu sext sentit.

Quan arribava a sa casa, la seua família no era suficient per a fer-li oblidar el misteri de tot el que escoltava i que al llarg de tota la seua vida, li havia fet formular la teoria de la transmigració de les ànimes de matèria en matèria i la teoria dels sers fronterers entre les distintes dimensions.

Per això va crear una societat secreta anomenada Moriturum.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XIII-LA PRIMERA GLACIACIÓ.

D'entre totes les possibilitats que podia oferir-me el destí, aqueste em va obligar a agafar la pitjor; sense opció a triar.

No havia pensat ni per un moment, que un sol instant poguera arribar a ser tan pervers, com per a fer caure el castell tan perfectament construït sobre el granit de la meua imaginació, i que es desintegrara de vàries plomades seguides, com successius van ser els moments puntuals de destrucció que van seguir a les diverses reconstruccions de la meua somiada fortalesa.

El destí s'anomenava enemistat, cognomenant-se perillosa; i els destins a què m'espentava en plural; encara que aparentment triats per mi; m'eren forçats a ser seguits per l'ímpetu del lliure albir restringit per les línies torçudes escrites per deu Déus i llegides pel meu tercer ull; alié a la meua voluntat; però obedient a una força superior; que enviava missatges sense parar a la porció més primitiva i profunda del meu encèfal; que no era el tronc cerebral, ni el rinencèfal.

Era una part encara no definida ni objectivada per la ciència, però física; i els impulsos de la qual es processaven amb la més nova de les prioritats.

En el món i en el moment en què jo vaig nàixer, de pura transició entre l'existència sense parar alleujada per la mort; i la vida eterna en aquesta dimensió; va haver-hi gent adaptada i satisfeta amb la nova realitat; la immensa majoria en un principi; i altres descontents i completament poc inclinats a consentir que s'haguera acabat amb el final reparador abans dels cent cinquanta anys; pausa com el son, descans temporal dels patiments passats; sempre majors que els gojos i els moments de felicitat; relaxe necessari.

Havíem generat una glaciació vital contra natura, i al congelar la vida, congelarem també l'evolució.

Estàvem ficats en un túnel sense eixida fosc i fred, en una involució intransigent que retardava el moviment de les nostres ments de tal manera, que habitàvem en una il·lusió tan falsa que ens conduïa cap a l'extinció més depravada.

Continuar respirant sense dormir ni descansar, continuar corrent i botar sense reposar, era pitjor turment que perir sense saber la porta que s'obriria de les múltiples que es presentarien al creuar el llindar del que desconeixem; deixant la matèria temporal que hem alimentat amb la nostra llum; i en el vestíbul d'una altra nova vida, oblidar i renàixer utilitzant només l'experiència dormida per a no repetir faltes o errors.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XIV-L'ALZINA III.

Un dia hivernal molt càlid, primaveral, com de mitjan de Juny, de cel ras i sol candent, va fer brollar les gemmes de tres ametlers i d'un cirerer del nostre hort, al migdia, en ple àngelus.

Mon pare m'ho va mostrar des de la finestra. Alzina.

Volia que entengueres la filosofia de la vida amb imatges reals, ja no tens edat per a més contes. Estàs quasi fet un home.

Era dissabte i la tranquil·litat d'eixe dia de la setmana, ens va fer assaborir amb major plenitud tal troballa al meu fill i a mi.

Els tanys es van convertir en brots i després en curtes branques, i d'ells van traspuntar flors amb ganes de tindre fruits; però va vindre la nit freda i fosca i el miracle efímer va desaparéixer a mitjanit.

Fill; te'n adones del significat del que ha passat hui ?.
Sí pare.

Els fruiters, encara que morts en aparença, exploten en vida en condicions propícies. No és un engany, ni una fallada en el seu sistema vital. Tots volem viure; i a la més mínima oportunitat, renaixem.

Però si sobrevé la mort, el tronc i les branques, les arrels, estan preparades per a despertar totes les vegades que siga necessari perquè prosseguisca el camí de tota existència.

Ja saps que l'ós hiverna, els arbres de fulla caduca la perden a la tardor, els fruiters produïxen fruites en cicles continus, els embrions es congelen, les cèl·lules mare…

Tot es pot detindre per a reparar forces o aprofitar el clima o el moment més propici.

Detindre el temps fill, pot ser positiu si durant eixe període es reflexiona amb prudència i es decidix canalitzar el riu per a obtindre el màxim profit d'ell; impedint crescudes, cascades, torrents incontrolats i inundacions, situacions totes elles, que acostumen a acabar en la pèrdua final de l'aigua en la mar després d'arrasar la terra, i això, vivint en un món sec és política per al populatxo esquerrà.

El que mai es podrà fer és controlar les forces naturals completament, de forma parcial i temporal sí, però inexorablement reprendran el rumb i seguiran la línia fins a aconseguir i consumar l'expansió final.

La ment del meu fill no era prou adulta com per a comprendre encara la totalitat de la meua veritat, i sempre que pretenia formar-lo en la vida, m'avançava al temps; però Alzina era molt més que major per a entendre a la perfecció els meus missatges i per a guardar-los amb punts i comes en la seua essència, en la seua saba.

Jo esperava d'ella que li'ls traduïra amb lentitud a Jordi i que li aportara el toc de la seua veritat, perquè així la riquesa de l'experiència no es perdera enmig del no-res.

A mesura que el meu fill anava creixent, el que li havia intentat inculcar amb tant d'esforç i afecte, s'havia fet ja tan vell i estava tan antiquat que la meua capacitat de sorpresa ja estava amortitzada per complet.

No podia creure que la tecnologia posada en mans de gent sense escrúpols congelaria l'evolució natural i m'anava a arrabassar a l'ésser viu que més havia volgut mai, al meu propi fill.

Jo pensava que ell canviaria el món, però va ser el món el que va canviar la seua singular fortuna i va deixar en les meues velles mans part de la seva labor.

Jo li tenia un respecte d'esclau a la vida i encara que mai em vaig considera
r un triat; sens dubte tots som triats per a quelcom; d'eixos messiànics, com el que fent sabates li'ls fa fins als gats; sí que vaig saber endevinar, com un vident, que gràcies al meu treball i al meu lloc de treball, als meus contactes; podia intentar colpejar als que es creien omnipotents.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XV-L' ANESTESISTA II.

Bussejant en la dimensió de l'inaudit, del no escrit encara en fulls de cel·lulosa, de l'eteri i marcat amb acer candent en el front del llibre de l'esdevenidor i arribar; l'Anestesista va anar a la busca d'una suposada endevina-pitonissa que en compte de llegir el seu futur més pròxim i venidor; va descobrir llegint en la seua ment, el passat i vetllat en la trajectòria de la seva vida; ja sense sentit, significat ni importància aparent; la qual cosa el va llançar a pensar que era una lectora magistral del llibre de la història.

La seua gràcia, per descomptat, va consistir a sentir l'energia descomunal que el seu cos desprenia a través dels seus membres, de les seves mans, prestes a agarrar les seues en un intercanvi de sinceritat mútua, sinceritat que al final va resultar ser només d'ell.

Va creure veure la mort en un viu que recolzava el seu cos en un bastó de fusta podrida i fràgil que s'anava a afonar pel pes d'un ésser condemnat a l'exili del temps present, molt estimat, molt sentit per ell, familiar o col·laborador.

Va veure la seua vida anterior, en una nació llunyana i remota, mística, religiosa i sensorial, pobre i decrèpita, però dedicat al mateix, a pareguts menesters, encara que d'una altra manera, amb altres maneres, amb una altra llengua i altres formes d'expressió.

El que ni tan sols va arribar a aguaitar van ser els successos imminents que arribarien a presentar-se sense cridar a la porta ni ser invitats amb antelació.

Va llançar a l'atzar del vent una sèrie de despropòsits inconnexos que més que auguris futuribles, pareixien bromes pesades de mal gust.

La reacció que tals barbaritats va provocar en ell, va ser predicible; es va anar d'allí, es va allunyar de la mar d'històries infundades en què s'havia submergit bussejant, recolzat en la mà d'una dona que per poc li arrossega al fons de l'abisme més fosc, volent-lo portar a la llum de la clarividència més intensa.

Al final va comprendre que gràcies als seus reflexos ni tan sols s'havia mullat, ni tan sols estava humit.

Les gotes de la pantomima i de l'engany més bast, havien esvarat per damunt d'ell sense impregnar-lo.

De nou es trobava com al principi, sense lligams, capaç de determinar els seus moviments segons el seu criteri, lliure.

Decidí mamprendre el camí que ell mateix s'havia traçat, havia de donar el canvi radical al seu existir que ell imaginava correcte i deixar-se de reclams de fira.

La serietat del seu destí tornava a les seues pròpies mans.

En realitat mai s'havia allunyat d'elles.

Aquell intent de demanar consell a algú que diu mirar a les estreles, a les cartes, a la bola de cristall; sabent interpretar-les; esbrinant el que passarà d'ara en avant; havia sigut un rotund fracàs.

Les decisions a prendre havien de ser per iniciativa pròpia, sense témer al risc ni a les seves probable ingrates i funestes conseqüències.

com és de fascinant l'aventura en el si de l'incert !.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XVI-LA MEUA AMANT III.

Un munt de coses per fer, omplien els fulls de la seua agenda aquell matí.
Un dia plujós i gris; com a tants altres.

LA MEUA AMANT- Fins després. Va cridar.

Ningú va contestar al seu senyal de despedida, que encara que momentània i breu, mereixia una educada resposta.

Em vaig fer el dormit.

Va eixir per la porta amb pas lleuger, amb el cap atordit d'imatges, de vivències, de dolços i tendres records, d'eloqüents sensacions, de nítids i fugaços instants de plaer que la privaven nit rere nit de la insensatesa embriagadora de la desconnexió mental, de l'evasió elèctrica, del culte a la fuga i al son restaurador; i ara damunt, quan havia despuntat l'alba, persistien; i la seua ment ja estava repleta, no l'havia pogut buidar. Tenia infinitat de treballs i de coses per fer.

Era com per a no pensar. No pensar era difícil, però necessari si volia eixir del clot, de l'avenc en què s'havia sumit al separar-se de mi. I és que després de dos setmanes de sentir-se morir, plorar i donar-li moltes voltes, decidir seguir avant, pel seu compte, havia sigut un pas important, però ja no podia més.

Mai arribaria a comprendre del tot el per què de la ruptura, de la mateixa manera que tampoc aconseguiria mai arribar a entendre el com de l'inici de la seua relació, més carnal que intel·lectual, més passional que racional; ni com a poc a poc, jo m'havia anat allunyant d'ella.

En aquells moments, va creuar per la seua ment la frase que tantes vegades li fera plorar: " Totes les persones que estime m'abandonen ".

Més avant, i sentint l'absència de la seua amiga més volguda, va haver d'aprendre a més a pensar en una altra que deia alguna cosa així com: " Açò també passarà ".

I La meua Amant va escriure una nota per a mi:

M'estic ofegant, i només necessite una mà que estire mi.
M'estic ofegant i només necessite uns ulls que em miren amb afecte quan arribe a la superfície.

Encara que les llàgrimes lluiten per quedar en llibertat, un nuc en la meua gola i el meu cap, sobre els muscles, obliga als meus ulls, a no deixar-les eixir. Perquè no estic sola.

Sola; ara em sent sola.

Sola sentint profund.

Sola, encara que sé que no estic sola.

Però dubte, dubte de la realitat del meu món, i tem que el castell s'afone. I llavors tremole.

Tinc por, saps?. Por de tornar a cometre un error i després no tindre tornada.

Por de sentir massa i pujar, per a després caure de colp.

Por a què el meu cap confús i les meues bogeries momentànies, em porten a perdre el millor que m'ha passat en molt de temps, en tot el temps, mai.

En una relació, en la meua relació, el pitjor sentiment que pot invadir-me, és la falta de seguretat, no en mi mateixa, sinó sobre mi mateixa, i és eixe sentir-me incapaç, encara que només siga per moments, de conservar el que tinc, la qual cosa xoca amb les meues mans quan intente arribar fins a la llum que es reflectix en la superfície de l'aigua.

Estic espantada, tinc fred. Necessite que m'abriguen.

Després d'un matí afaenat, La Meua Amant va arribar a casa cansada i amb fam; famèlica; però havia pres la decisió d'anar-se i deixar-me per sempre.

Va entrar en la seua habitació i va veure amb sorpresa que sobre el seu llit, algú havia col·locat un ram de roses. Capolls grocs; els seus favorits. Es va acostar i els va oldre. Els va comptar; eren tretze. Imparells.

El tretze era el seu nombre de la sort, va ser el dia en què va nàixer; encara que abrigue seriosos dubtes sobre que això de nàixer i passar de l'interior del protector embolcall de l'aigua amniòtica al corrosiu oxigen ambiental siga una sort; va ser el dia de la seua primera regla i del seu primer coit; no sé si esta experiència inicial d'esgarro i pèrdua, de possessió i invasió del que és prohibit i recòndit, de secreció de l'essència dels menjars proscrits, d'anèmia debilitant, caquectitzant i mineral agrada a tot el món; va ser el dia en què va començar a nadar per entre l'espessor de la vida amb mi i va recobrar la placidesa i l'encant perdut en el seu etern subconscient del xapoteig en el càlid i salat líquid maternal.

Regalar a una dama flors en nombre parell és ofendre-la. Antigament eren les cortesanes, les que rebien aqueste tipus d'obsequi; ofici que encara que no és cortés amb allò que s'ha establit per la pura societat mesquina i falsa; sí que és no obstant això necessari per a l'alleujament fugaç i momentani de molts barons vívids de fuga sexual ràpida i fàcil, a la carta, sense embuts.

Va descobrir entre les flors una nota que deia: Ho sent. T'estime; encara que al meu mode. Mode que és el mode en què s'expressa el que es vol pels sentits. El que no té sentit, el sense-sentit del sentiment sentit, tens, llis. Llis tresor atresorat sense saber-ho i voler-lo sense voler-ho, volent-lo sense saber-ho.

Ho sent, i el que sent, ho sent, des del fosc de l'ànima, del desig fratern, etern, des de la insensatesa sensata de mil milions de milers de libidinoses vivències, d'intransigents i burlaneres ordes canallesques. Desig de les teues carns i les teues secrecions sucoses, precioses, acabalades, secretes, humanes, sensuals, pròximes, més clares; aclarides per la claredat de la meua tendresa i el meu amor obscé, sense igual, original, sempitern i sense-igual. Genuí.

Ho sent; però t'estime, i si voler-te és tindre't com et vull tindre, tin-me tu a mi també de la mateixa manera i que es confonga amb nosaltres la confusió de l'inconfusible, del boig i pagà.

Ho sent, però et vull.

Un milió de llàgrimes van lliscar per les seues galtes. Llàgrimes d'emoció i de ràbia, al reconéixer en el paper sense firma, la meua lletra.

No va tindre més remei que assentar-se i al llegir-la l'una i l'altra vegada, va comprendre que la decisió que havia de prendre, no seria fàcil.

El bany era la seua habitació favorita, el lloc ideal per a abstraure's, per a pensar, per a somiar.
Les meues paraules només van aconseguir confondre-la encara més.

Abans de tornar pareixia tindre les coses molt clares.

Quan necessitava un poc d'intimitat, La Meua Amant es tancava en el bany, i una vegada davant de l'espill, soltava el recollidor dels seus cabells i començava a pentinar-se.

Els moviments del seu braç es feien mecànics, i la imatge del cristall reflector, anava projectant el seu interior, la realitat de la situació que l'havia portat fins allí.

Començava compadint-se de si mateixa, per a després, a poc a poc veure les coses des d'un nou punt de vista.

La seua imatge en el mirall, feia transformar els seus sentiments i la seua angoixa, així com canvia un dia de tempesta quan ix el sol. En qüestió
de segons apareix l'arc iris i el món pren un altre color, és verd, és més intens, hi ha més llum; és magenta, ocre, anyil, terrós, taronja, groc, violeta, púrpura, roig, deixant per sempre de ser gris i fosc, malmetent-se les tenebres de la humitat , atapeïxen-te, híbrida; i el cante dels animals voladors, amb els seus refilets, fent resplendir encara més el miracle del colorit sorgit del filtre aquós de la tènue pluja encara restant en l'ambient, suspesa, pacient, mullada.

Després d'uns minuts, el seu pensament va esclatar en mil trossos; de tal forma que la seua angoixa es va dissipar irradiant per l'espai.

Em va deixar la seua nota, es va guardar les seues fams, va arreplegar algunes coses i em va deixar.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XVII-EL VAGABUND III.

El Vagabund i jo arribàrem al local de companyia a mitjan vesprada, enfosquint ja; i ens va rebre Furor amb molta amabilitat.

FUROR- Feia tant de temps que no ens obsequiaves amb la teua visita, que vaig pensar que aquest negoci ja no t'interessava.
- Ja saps que tinc plena confiança en tu.
FUROR- Tin en compte que sóc una miqueta més de fiar del que mai va ser el meu marit AS.
- Això és ja una immensitat. Per cert volguda, et presente un amic, El VAGABUND.
VAGABUND- És un plaer.
FUROR- Vine que t'arregle.
- Presenta-li després a la millor.
FUROR- Pren-te una copa. Aquesta és ta casa.

Vaig entrar a l'interior del que era una vertadera discoteca i les fogonades de les llums encegadores i la seva intermitència, al mateix temps que el retrunyir dels canons de la percussió musical diabòlica i l'embriaguesa de l'alcohol que havia anat ingerint al llarg del dia; em van convertir en un somnàmbul cec, sord i ebri.Em vaig recolzar on vaig poder i vaig fumar un poc del meu cigar puro que estava mig apagat i sabia a rajos i de sobte entre rellamp i tro, vaig aconseguir a veure quelcom inaudit. Era ELLA.
No era una al·lucinació provocada per l'ambient ni per les drogues.
Era ELLA, o quasi com ELLA millor dit.
A l'instant vaig recordar la nit en què vaig conéixer el germà d'AS en una espècie de Taverna musical.ELLA era una altra més, com la d'eixa nit; la d'aquella nit en què AS i jo vam anar a la recerca del seu germà L'ASSASSÍ.

Encara que els ulls de L'ASSASSÍ foren clars, la claredat no era una de les seues poques, per no dir ínfimes, o absents virtuts; ja que normalment el crim no pot qualificar-se d'activitat virtuosa per a la immensa majoria de la humanitat.
Malgrat això, tot el món ha nascut per a desenvolupar una activitat curta o llarga, duradora o efímera, però segur que perdurable en el temps si ens detenim a analitzar el sentit de cada una de totes les vides i de les accions que d'elles es deriven i que es generen diàriament.

La resta de la seua personalitat, de la seva insignificant persona en fi, sense arribar a ser tenebrosament fosca, era ambigua, ximple, sense definició precisa o concreta, voluble i potser alguna vegada, inclús mal·leable als vaivens de l'espenta mesquina del seu ferri germà AS.

Des de molt xicotet, es va caracteritzar L'ASSASSÍ per presentar forts arravataments d'ira, per ser un ninot de guinyol en mans d'una fera de la selva; el seu malalt cervell; i d'un germà AS, insaciable de poder terrenal, personatge enganyós enfront de qualsevol mirada reflexiva, encara que no davant dels ulls clarament albins, que no cecs, d'un beneit, L'ASSASSÍ, que es deixava manejar, manipular i lligar per un bruixot, major que ell i al que pensava que devia lleialtat i homenatge etern.

L'ASSASSÍ era un home transformat en bèstia pel savi Satanàs. Era un profeta del diable, un engany maquillat; un filtre enverinat portador de la mort que dona una segura vida a l'avern; regal segur de Llucifer, afectuós a l'acostar-se amb una daga oculta en l'esquena, ansiós de vessar la sang oxigenada pel net cor de l'humà.

AS va vindre a demanar-me ajuda a una hora intempestiva de la nit…, d'això fa ja més de huitanta anys.
Ho recorde perfectament, ja que em va sorprendre tant…, va ser just el dia del meu sant.
En aquells anys, jo vivia quasi junt amb el domicili de L'ANESTESISTA, però ell s'havia absentat amb tota la seua família per uns dies i al no trobar-lo, As es va encaminar decididament a ma casa.
AS i jo treballàvem junts en l'hospital integral de tècniques avançades més prestigiós del món i compartíem anestesista, encara que no amistat; però ell sentia un gran respecte cap a mi, em tenia en alta consideració, tant per la meua professionalitat, com per la meva humanitat i forta personalitat, característiques aquestes que en gran manera envejava; i açò no és que fóra idea meua, sinó que L'ANESTESISTA m'ho havia comentat moltes vegades.

AS- Perdona que et moleste, L'ANESTESISTA no està i necessite que algú m'acompanye a rescatar el meu germà. Ha passat ja molt de temps des que em va telefonar i tem que...
- Em canvie i t'acompanye.
AS- Sé que puc comptar amb la teua discreció.

En aquesta vida sempre escoltes encara que no vullgues, rumors sobre tothom, la majoria dels quals, per no dir tots; són falsos, estan manipulats, o són equivocats.
Jo sentia gran curiositat per confirmar o rebutjar definitivament les informacions que havien arribat a les meves oïdes sobre el seu germà, L'ASSASSÍ.

El sentit més feroç dels que guien l'home quan descobrix una Presa en zel, hagué de despertar de nou a L'ASSASSÍ de la seua letargia momentània i va tornar a agusar els seus sentits més íntims i conspicus; va llançar el cigarret que fumava a l'aire sense importar-li on queia i va dirigir la seva persona cap a ELLA. S'havia recuperat de la mort de LA BELLA. El seu sentit de l'olfacte el guiava com el gos guia al cec. La seua bioquímica cerebral continuava bombardejant les seues terminals nervioses com un cicló, sense treva, incansablement.

L'ASSASSÍ la mirava i s'admirava de veure que pareixia i era tota perfecta; ho tenia tot operat; el nas, els pòmuls, el mentó, els sins, el cul, i qui sap què més.
El color dels seus iris era enlluernador i completament hipnotitzant-te, portava lents de contacte d'un color meravellós entre verd i blau. Els seus cabells eren negre atzabeja intensa, tenyits sens dubte, i suraven en el vent humit del lúgubre local fumejant.
El seu somriure era d'actriu; sàviament estudiat.
Què quedava d'allò que va parir sa mare?.

Va voler esbrinar-ho i es va acostar a ella, però un plepa se li va avançar. Tenia cara de criminal, i sens dubte ho era, acabava d'assassinar dramàticament el seu goig. Era un altre mussol nocturn a l'aguait de preses desvalgudes en la foscor.

AS em va indicar la localització del seu germà i vam tractar d'agarrar-lo u per cada costat, l'avantatge que jo tenia és que L'ASSASSÍ encara no em coneixia, per la qual cosa jo em vaig dirigir de front cap a ell.

Tanta imatge desvelava la vulnerabilitat personal més íntima d'ELLA, que tant el corcó com L'ASSASSÍ van albirar immediatament. Això l'havia salvat de moment de les seves arpes.

L'ASSASSÍ els va seguir a l'eixida del local de copes, i llavors em vaig advertir de la bavegen-te saliva assassina que desprenien en la foscor il·luminada per l'esplèndida lluna els claus de l'Assassí.

Vaig quedar electritzat per l'estampa fantasmagòrica i al mateix temps real.

L'ASSASSÍ va comprovar que portava totes les seues armes, de foc i blanques.

L'aire fresc del mes de gener a les tres del matí va sacsar la seva malaptesa i li va resituar en la seua realitat, en la realitat patològica de la seva luxúria incandescent i desencadenada, que es va caldejar encara més al veure les cames primes i esveltes d'ELLA a plena llum de la nit, culejant en la penombra misteriosa a l'entrar en el cotxe del pesat i la seua realitat es va alienar encara més.

Va arrancar la moto i abans d'adonar-se estava subjecte per mi i per AS.

El cotxe del corcó va partir molt lentament, com flirtejant amb la sort i la moto va quedar en el sòl junt amb nosaltres.

Mentres el germà d'AS tractava en somnis d'aconseguir les llums posteriors del monovolum que l'allunyava de l'incandescent desig.

Va començar a ploure i les gotes ens colpejaven amb feresa i açò unit al gèlid fred de la nit, va fer a L'ASSASSÍ tornar al present i reconéixer el seu germà AS.

AS va traure amb gran dissimulació una xeringa preparada en sa casa i li la va injectar el seu germà amb rapidesa.
El vam agafar pels braços i el vam ficar en el nostre cotxe.

Em vaig despedir d'ells i amb la moto vaig seguir al monovolum amb prudència i a distància; segur que valia la pena aconseguir l'adreça d'ELLA.

Ho vaig fer. Havia arribat el moment de tindre amant.

Dona ja tenia, però no amant.

Era un bestiola rara entre els meus companys, era l'únic que pareixia feliçment casat i damunt era fidel.

com assenten de ben unes bones banyes en la teua dona !. Em deien tots.

Segur que després et pareixerà més guapa i més atractiva la teua parenta !. Em deien alguns.

En la varietat està el gust, amic !. Deia AS.

Quins temps aquells !.

Me'n vaig anar a casa sense poder llevar-me la imatge d'aquell cos del cap.
No podia oblidar les seues formes oscil·lants i sinuoses que feien pendular la temperatura externa i interna de mon ésser i que inclús feien estremir la meua sensatesa.

Ajagué en el llit junt amb la meua dona; la de tots els dies; i em vaig sentir sol com sempre.

A partir d'aquell moment, ja mai em va deixar la companyia d'ELLA; encara que només fos en imatge en un principi.
La veia com en una pel·lícula multidimensional, amb colors, amb olors, amb sabors; i el seu ventre m'envoltava amb tanta gràcia i tendresa, que el meu cos no deixava de riure i de gaudir i la meua ment se sotmetia a ella més i més, dia rere dia, com un nano acondroplàsic a la força assassina i destructora d'un gegant que el té davall la planta del seu peu dret, a la seua mercé; però es resistix a escapar enfront de la incertesa del final; probablement mortal. Com l'amor. L'amor boig,
, tan necessari com la respiració i alhora tan corrosiu i lent assassí com l'oxigen; amor encegador que poca gent troba i tots busquen, que t'ennuvola l'horitzó i només el veus a ell en ELLA, i ella et fa vore només el que vol que veges…

Al final només el més intrèpid fuig i escapa, encara que ferit, sempre ferit…

La meua dona era la persona; ELLA; la meva futura amant; el cos.

Ja ho tenia tot al meu abast. Només bastava agafar-ho; agafar-la i així completar l'impossible en un ésser humà.

Per descomptat era més senzill tindre-ho tot en dues femelles.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XVIII-EL VAGABUND IV.

Viu eixir al VAGABUND per entre la boira del fum acalorador del local.
Havien passat ja tantes hores des que es va anar amb FUROR UTERÍ, i els records i les seues imatges, se m'havien amuntonat tan frenèticament davant dels meus ulls, que en un principi no el vaig reconéixer. Estava saturat.

Encara que era ell sense cap dubte; no era el mateix.

La seua cara era gai i el seu rostre era gay.
Pareixia que un halo angelical envoltava la seua ombra i la seua mirada vidriosa llançava llampades d'energia còsmica.

Sense opció a equivocar-se; havia copulat com a Déu mana.
La vida s'havia apoderat de nou del seu desmanegat cos maltractat.

EL VAGABUND i jo, després de la nostra quasi interminable festa particular, ens havíem instal·lat en ma casa.
El meu nou amic va quedar fascinat al veure tant de luxe.
El porter ens havia rebut i la seua dona ens va acompanyar per l'interior de la casa, cap a la biblioteca.
La ximenera estava encesa i cremava llenya d'olivera.

PORTERA- Música senyor ?.
- Per descomptat. Moltes gràcies.
- PORTERA- Algun licor senyors ?.
- VAGABUND- Un café per favor.
- Res per a mi, moltes gràcies.

VAGABUND- Així que tots els teus diners provenen d'un colp.
- D'un gran treball. D'una extorsió continuada a certs individus. Però no li ho digues a ningú.
VAGABUND- Llavors te vas haver de rodejar de gent de confiança, d'amics…
- Al contrari, em vaig unir a un grup de miserables com jo.
VAGABUND- Veig que eres sincer amb tu mateix i amb els altres per contar-me el que penses de tu.
- Ja sóc massa vell per a caminar-me amb enganys i mentides.
-VAGABUND- En certa manera tots som un poc miserables en alguns aspectes de la nostra vida. Com eren els teus camarades ?.
- El meu soci principal era AS MED… AS MED era d'aparença agradable i jovial, encantava a les serps fins sense flauta, i després, una vegada posseïdes pel seu embruixament, les emprava, utilitzant-les al seu capritx i conveniència, fins que es fartava d'elles.

VAGABUND- El món fa això amb tots nosaltres.
- Amb uns més i amb altres menys.
VAGABUND- Amb mi s'ha encruelit.
- Però AS no era el món. El seu obés cos de porc, no tenia atractiu als ulls d'una dona decent i en el seu sa juí, la seua dona FUROR UTERÍ, patida pardala engabiada, s'havia casat amb ell, per comoditat, per assentament en el plaer de la ganduleria consentida socialment.
VAGABUND- Eixa és una actitud habitual en una dona.

La Portera va entrar en eixe precís moment i interrompent-nos, va dir:
PORTERA- Café senyor.
VAGABUND- Gràcies, preciosa.
La portera el va mirar amb desdeny, li va servir el café d'una manera distant; es va donar la volta amb molta gràcia i es va allunyar culejant.

- Saps com la vaig conéixer ?.
VAGABUND- No, però segur que m'ho vas a dir.

- Vaig arribar ací amb una maleta repleta de diners; però clar, no coneixia a ningú. M'havien llogat un pis en una finca. A l'arribar, li vaig comentar al porter que acabava d'arribar a la ciutat i que tot era desconegut per a mi. El Porter em va dir que feia molt de fred i que la calefacció no estava en condicions.
Sempre que canvie de lloc, tracte que la meua nova casa tinga porter.
VAGABUND- Eres un elitista.

- Com a bon recepcionista d'hotel, tot porter coneix el seu ofici a la perfecció i la seua principal missió és la de complaure el seu client, al seu cap. Així que et vaig a relatar amb punts i comes nostra primera conversació d'importància, la que va fer que la nostra relació laboral haja funcionat tan bé i haja durat fins ara.

- Coneixes un local de senyoretes pròxim i bo ?. Bon bestiar. Car, gros. Li vaig dir.
PORTER- Hui allibera la millor.
- Quina pena !. Vaig replicar.
PORTER- Però conec una millor que eixa a què tu et referixes sense conéixer.
- Et done el que vullgues. Vaig afermar.
PORTER- La meua dona està hui lliure, amic. És molt calenta i afectuosa.
- Fet !. Vaig exclamar amb satisfacció.

VAGABUND- No m'ho puc creure.
-Els porters són molt hospitalaris. Recorde que una de tantes vegades en què vaig haver de canviar d'ubicació, un porter em va oferir a sa mare per a calfar el meu llit. El fred es va esfumar. A pesar de la seua avançada edat, em va calfar el llit i l'esperit. Quanta saviesa !.

VAGABUND- No et crec, però bo, continua amb l'estampa del teu camarada.
- AS MED, va ser el nom amb què van batejar l'impiu, i amb ell es va trencar la tradició de dir un catòlic amb nom cristià, fins crec que inclús es va trencar la pila baptismal una vegada va ser banyat el seu repugnant tòs davall el fresc doll d'aigua sagrada, que per no poder romandre ni per un instant més en el seu sacrosant estat d'impol·luta neteja i santedat, va actuar com una bomba al colpejar el marbre blanc i immaculat que a l'instant va enrogir de vergonya desintegrant-se en centenars de trossos d'impotència.
Era sense lloc a equivocar-se, el fill de Satan en la terra, la reencarnació pura de la impuresa, de la nàusea i la pestilència d'un ferment fecal concentrat.

VAGABUND- No t'estàs passant amb el retrat que fas del teu soci ?.
- En gens ni miqueta. La repugnància que AS provocava en la gent, el fàstic que emanava del seu cos endimoniat, l'halo de maldat que ondejava al vent del seu patètic menyspreu cap a la vida aliena, quedaven subtilment embolicats i camuflats per l'avernal enxís que la seua suculenta grossor, sinònim de bondat i flegma, causava en les seues víctimes més pròximes, perquè presa del seu embruixament es trobava tot el món que per atzar o desgràcia entropessava amb ell.

VAGABUND- En veritat poses tanta passió al descriure a AS, que pareix que en açò sí et crec.
- La seua infectant personalitat, apersonal i immunda, deambulava per tots els racons i clavills, impregnant-ho tot, indagant-ho tot, tafanejant-ho tot, descobrint-ho tot, no amb bon fi, sinó amb afany de benefici i de lucre propi, de protagonisme i d'intent de supremacia sobre els altres, ja fóra de forma legal o il·legal, primant quasi sempre la segona.

VAGABUND- Seguix.
- La seua aroma abjecta i vil, tendia a apoderar-se de tot l'espai que tenia al seu abast, corrompent-ho tot, saquejant-ho tot, sotmetent-ho tot.
Els seus fastigosos bigots, llargs i esmolats, eren els d'una lluent rata d'albelló i li ajudaven a tafanejar, arrossegant-los pel sòl com un aspirador d'informació.

VAGABUND- Una verdadera escòria.
- Li agradava, el que a la resta degradava. Disfrutava de la mort de les seues preses animals, depredava sense pietat, sense veda i amb ella, a la primavera i estiu, a la tardor i hivern. Era com un ós, greixós, peresós, lent però eficaç constrenyent l'alé de les seves víctimes, espedaçant-les amb feresa implacable, devorant-les amb gana incontenible i desig luxuriós de sang no seua en les seves mans, coronant-se a si mateix com a rei de la barbàrie i la mort sense límit.

VAGABUND- I com li podien dir AS ?.
- El nom d'AS, encara que pareguera el nom de l'èxit, del triomf, del campió, mes bé era sinònim ,d'assestar, d'assagetar, d'asfixiar, d'assassinar, d'assaltar, d'assetjar, de asexual, de fÀStic.
MED per contra indicava el nom de l'ofici amb què es lucrava de la societat a través de l'estratagema i de l'engany, de la mentida i de la falsa fal·làcia envoltada en enxís i errònia coberta espúria.

VAGABUND- Així que també era del teu ofici.
- Sí, però era MEDIOCRE, encara que l'haguera llicenciat l'estat, i per mitjà del poder que li atorgava el document que acreditava el dit títol es va fer un nom en el si d'una societat imbècil i ignorant, incapaç de discernir el bé del mal, inútil per a distingir a l'honrat del traïdor, al criminal del benefactor, al lladre refinat del xoriço del carrer; en fi, va conquistar el cor d'una gent ansiosa d'aparador, de vistositat, d'impacte sobtat, de riquesa ràpida, de luxe i de fanfarroneria, d'artifici subtil.

Es va convertir en el rei del crim simulat davall la indicació d'una degradada i simple alta mediocritat de bar o de taverna de barri baix, que més encaminava la gent cap als altars i la sepultura que cap a la supervivència i la qualitat de vida.

Pareixia que el cementeri era el lloc de pelegrinatge obligat de tots els desgraciats que passaven per les seues mans carnoses i suculentes, magres i esvaroses, torrades i cruixents com el greix d'un porquet al forn.

El seu comportament era diferent, segons el cercle de gent en què es trobara, li agradava de rodejar-se d'un rogle d'admiradors, de públic incondicional que riera les seues gràcies i afalagara el seu ego, que enaltira la seua baixesa i elevara el seu complex d'inferioritat fins a fer-lo desaparéixer com si res.

Les persones amb què se sentia més a gust i amb les que més es delectava eren aquelles que no tenien dignitat, decència, escrúpols, humanitat, respecte, sensibilitat, amor al proïsme.

La seua capacitat d'engany, no obstant això; tenia un límit, com totes les capacitats.

La seua manera de conduir-se amb l'escàs nombre d'humans que verdaderament havia aconseguit desemmascarar-lo, era recelosa; adoptava una posició corporal protectora i zelosa, s'encorbava sobre si mateix, com volent ocultar la maldat que portava en el seu si.

Caminava mirant d'un costat a un altre, tractant de trobar amb la seua mirada un signe d'aprovació, de candor o tendresa, gestos que descobria amb gran facilitat en la gentola que mal el coneixia i qu
e li era impossible advertir en mi.

De tant en tant soltava una gràcia grollera, buscant la meua rialla, que rarament trobava.

Vaig mirar el VAGABUND i em vaig adonar que estava completament dormit, a punt de començar a roncar.
Vaig cridar la portera i aquesta li va portar una manta que li va col·locar amb suavitat sobre el seu trencat cos.
Vaig apagar la làmpara i el vaig deixar en companyia de les oscil·lants llums encarnades, de les seues ombres i del meravellós crepitar de la llenya botada en la llar.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XIX-LA BANDA.

En aqueste món és necessari romandre indiferents.
Antón P. Chéjov.

Romandre indiferent davant del que veus, davant de la realitat; només comences a aconseguir-ho a partir dels quaranta; o potser aquesta actitud davant de la vida, no té res a veure amb l'edat; més aïna es correlaciona millor amb la maduresa; i als quaranta encara queden molts immadurs.
Encara queden moltes fruites en les branques.

Tal vegada romandre indiferent és ser conformista ?.

Qui em va a negar que el conformisme és la pitjor malaltia de l'humà en la terra ?.
El viatger de l'espai per descomptat no es conforma amb el que té. Vol arribar fins quasi al més enllà si li deixen. I damunt amb vida !.

" Romandre indiferent és ser mort "; encara que generalment siga un salvavides. És la vacuna davant de la lluita brava de l'home contra el que és establert. Però és un mètode pal·liatiu; en definitiva; no és preventiu.

Havíem aconseguit els humans, o millor dit; havien descobert, deien que per a tots; encara que més aïna fou només per a nosaltres, uns pocs; la immortalitat; però era tan avorrida…; era tan pura repetició. Era tan sempre el mateix, que vam decidir muntar una banda.

No temíem a la presó per a res. Inclús era un repte per a nosaltres entrar en ella i canviar d'hàbits de vida.
Havíem arribat a la convicció precisa de què el risc del furt valia la pena assumir-ho.

AS- Quanta gent creus que necessitem per al colp ?.
M'ho va dir en un to, que em va fer sospitar que parlava mig de broma.

Havíem de robar el banc.
Mai abans havíem delinquit, però les nostres existències havien arribat a un punt de tan gran i estúpida pesadesa, que ja ens donava tot igual.
Així era la nostra vida, una monòtona rutina: fer quelcom, per a deixar de fer-ho després i d'aquesta manera reposar-se de l'esforç causat per haver realitzat això, i una vegada ja enfortits de nou, tornar a enfrontar-se amb el quelcom maleït; si és que el quelcom no era algú; o hi havia un quelcom i un algú sempre iguals; situació encara pitjor i més dramàtica.

Podíem canviar les situacions, les activitats i les gents; però l'oferta arribava a esgotar-se quant hi havia massa temps per a acabar amb ella i arribava un moment en què es convertia en periòdicament regular.

-Un tècnic en electrònica...
Li estava responent quan em va interrompre amb brusquedat.
AS- Millor un informàtic. Tinc un grup selecte de pacients amb trastorn de la personalitat i de tots ells, L'INFORMÀTIC és el nostre home. És el millor, un as.
-Un especialista en criogenització.
Li vaig mirar la cara amb atenció.
AS- Ho tinc, POTASSI. És un gran mecànic del tema. Està com una puta cabra. Els seus amics li diuen Putassi…ja et pots imaginar per què.
-Un pistoler sense escrúpols que no tinga pietat amb les dones… i dos cervells disposats a tot.
Ni tan sols ens vam mirar i…AS va començar a riure a carcallades, sense parar.

AS- Dos cervells disposats a tot !.
Va exclamar amb alegria.

Després de molt fer que s'ho pensava cent vegades AS va dir.
AS- El meu germà és el candidat adequat per a pistoler.
Va expressar amb molts dubtes, i em va enquadrar molt atent.
-No m'agrada ficar la família en aquestes coses.
Vaig dir amb semblant seriós.
AS- No hi ha ningú de més confiança per a eixe fi.
- Però si el teu germà és un delinqüent habitual amb antecedents… És un perill, a més…
AS- No seguisques !. No està boig.
Ho va dir en veu molt baixa, com tement una rèplica contundent de desaprovació irreversible per la meua part. Però no va ser així.

Coneixíem el mode en què havíem d'actuar, per a fundar amb èxit la primera banda d'atracadors de banc de cèl·lules mare embrionàries en el més selecte dels mateixos de tot el planeta.

AS- El meu germà és el candidat adequat per a pistoler.
- No m'agrada ficar la família en aquestes coses.
AS- No hi ha ningú de més confiança per a eixe fi.
- Però si el teu germà és un delinqüent habitual amb antecedents. És un perill, a més…
AS- No seguisques !. No està boig.
Ho va dir en veu molt baixa, com tement una rèplica contundent de desaprovació irreversible per la meua part. Però no va ser així.

Jo havia triat a AS pel meu profund coneixement de la seua persona i sabent del cert que el seu germà era implacable amb les femelles.

As era l'últim candidat que haguera triat per a formar part del meu cercle d'amics; però per a gestar una banda de lladres del futur, sens dubte era el primer de l'elenc a triar de qualsevol llista que haguera confeccionat prèviament. A més estava completament convençut de la disponibilitat del seu germà per a servir-nos de sicari si necessitàvem d'un en qualsevol circumstància. Era un expert en l'art de matar.

Una selecció de cèl·lules mare del blastocistus de tot individu de pares benestants, era obtinguda i preservada per mitjà de congelació en els bancs de cèl·lules mare embrionàries creats per a tal fi; i l'ús de les mateixes quedava regulat per la legislació, que podia canviar segons els interessos particulars dels de sempre.

De tots els bancs existents, el principal, on es guardaven les cèl·lules de la gent més destacada i important, estava en el nostre hospital. La nostra segona llar; per no anomenar-lo el primer; per la quantitat d'hores diàries que passàvem en ell.
Coneixíem tots els seus secrets més íntims, inclús millor que els de qualsevol amant habitual.
Estava assegurat i defés per un exèrcit de xicotes jóvens, mares vigilants del tresor potencialment filial que custodiaven.
Per no parlar de les mesures de preservació electròniques, que sense dubtar eren inigualables en el mercat en aquells moments.

La ment d'aquelles xicotes havia sigut seleccionada per AS, entre una multitud.
Els havia ensinistrat psicològicament per a patir com a mínim possible en l'exercici de la seua labor.
Eren unes perfectes mares alienes, que sentien que tots els embrions eren seus; i perquè la il·lusió fos mes real, a banda de la hipnosi i la psicoteràpia; mantenien uns nivells hormonals constants de dóna comare; amb la qual cosa s'estimulaven al màxim les seues ànsies lleonines de defensa de les seves cries.
Havien ordit el pla perfecte, sense preveure l'existència dels talpons.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XX-LA TAVERNA DEL DEU PIXES.

Perquè el vici també té el seu costat pràctic: el lladre, el falsari i fins a l'assassí seguixen normes més veloces que les de la virtut, per què no ha de fer-ho la bogeria ?.
William Faulkner.

EL VAGABUND i jo ens encaminàrem a la taverna del DEU PIXES.

VAGABUND- Per què li diuen deu pixes ?.
- Li diem; però pregunta-li'l a l'arribar.
Li vaig dir amb sorna i amb mig somriure malèvol.

Arribàrem a l'establiment. Era esgavellat i un poc fosc, de llum molt tènue i artificial; però es respirava en ell un ambient de nostàlgia, de passat més feliç si és possible.
Era un corredor angost flanquejat per tonells de vi descomunals, tot estava ranci, com menjat pel corcó.
Per entre els llistons de fusta de les bótes, es veia el solatge del nèctar sec i en estrats; d'un color quasi negre, com de quitrà en la seua textura i despedia un perfum embriagador que t'abraçava a cada pas i et bufava vida.

Seguérem en sengles tamborets, junt amb una xicoteta taula redona i vaig cridar:
- DEU PIXES !.

De sobte va sorgir del miratge del lloc, la figura amable i obesa del DEU PIXES.

DEU PIXES- Acabe de preparar unes manetes de ministre, que estan per a xuplar-se els dits.
El vi de sempre ?. El de la bóta del racó ?.
- El meu amic no t'entén. És estranger.
DEU PIXES- D'on eres camarada ?.
- Sempre estàs amb les mateixes ironies. Sempre amb els teus acudits vells. No saps que en aqueste món ja no hi ha els camarades, el comunisme…
VAGABUND- Sóc de Saxònia.
DEU PIXES- Alemany doncs.
VAGABUND- No anglosaxó.
DEU PIXES- Un altre savi. Hòsties !.
VAGABUND- I tu has de ser de Latinia.
DEU PIXES- Vagen-se vostés a la merda !.
- Què fi t'has tornat DEU PIXES !.

A mi m'agradaven els contrastos. El bon menjar, la bona beguda; però amb tovalles de paper blanc.
Els mobles antics, el marbre, el bronze; l'or; però les tècniques noves, les últimes.

VAGABUND- Té uns dits que espanten.
- I això que no li has vist tocant, li'ls doblega la grandària. És el millor percussionista que conec !. Tin en compte que els seus deu dits valen per vint, o inclús per més.
Calcula la varietat de sons que pot generar cada dit.

EL DEU PIXES tenia els dits en broqueta de tambor, eixamplats com un bulb en els seus extrems més distals
Aquesta amplitud digital es devia sens dubte a un extens acumule de carns localitzat; i els glands es veien rojos, carnosos, suculents quan caminava traginant en la cuina; amb l'aigua calenta; però en els moments de repòs es tenyien d'indi.
Tots els dies preparava un gran calder de manetes de porc, encara que cap d'elles podia competir amb les seues.
Estava orgullós d'això, o almenys això m'ho pareixia a mi.
No cuinava una altra cosa.
El problema és que els seus llavis i les seves galtes s'emblavien cada dia un poc més, la seua fatiga anava en augment discretament i el seu esgotament vital avançava inexorablement.
El cor i l'alcohol. El tabac.
A pesar del seu estat mòrbid, era tot bondat i tendresa.
Era el típic gros satisfet.
Havia assumit el seu estat i afrontava la vida amb decisió i sarcasme.

DEU PIXES- Les mans !. I el vi.
VAGABUND- Per què et diuen deu polles ?.
DEU PIXES-
Perquè ningú m'ha vist mai els peus, Cabró !.

Es va abalançar sobre el meu amic amb el puny destre tot com podia de tancat i li permetien els seus expandits dits, i just abans de l'impacte en el seu rostre, l'agafí mig cos; no abastava a agafar més; i el vaig desequilibrar el més just, de tal manera que únicament va fregar l'orella dreta del VAGABUND, que s'havia quedat petrificat com una estàtua. Va estar a punt d'experimentar l'efecte Van Gogh per esclat de bomba en un sol costat de la cara.

-Tranquil camarada, la culpa és meua.
Li vaig clavar tractant de convéncer-lo.
- Li havia preparat una trampa al meu amic. Creu-me.
-VAGABUND- Les meves més sinceres disculpes.

EL DEU PIXES es va esfumar amb els seus gegants peus de pallasso oberts cap a l'exterior. Maleint la mare que el va parir.

I nosaltres al que anàvem, delectant-nos rellepant els ossets dels ministres d'un any d'edat, que el nostre camarada preparava com ningú.
El meu amic i jo començàrem a conversar tranquil·lament.

- Per cert, ara que ja has tornat en tu; per què no em contes alguna cosa del teu passat. Te vas casar ?.
VAGABUND- No, sóc un perfeccionista.
- A què et dedicaves ?.
VAGABUND- A qualsevol cosa, a tot. Potser per això vaig acabar tan avorrit de la vida.
Però pots encara refer-la.
VAGABUND- És curiós que pronuncies eixa expressió. Refer la vida…
Qui et diu que no és aquesta la vida que jo vull ?.
- Però no eres productiu.
VAGABUND- I tu ho eres ?.
Què em dius del teu fill ?. Produir per a matar.
- Hui no estàs afortunat. Te perdone.
No saps del que parles.

EL VAGABUND va esgotar la copa de vi robust i vell i va mirar al trespol. Va començar a descarregar-se.

VAGABUND- Sóc periodista, ja saps; sempre d'ací cap enllà…impossible formar una família.
Bé, realment mai m'ho vaig plantejar.
- Cultura sí que tens, inclús el teu accent, és molt bo.
VAGABUND- Vaig viure de corresponsal a Amèrica Central. Quina tranquil·litat !, que descans sentia allí tots els dies, donava gust viure així. Les dones sempre somreien i et deien: Amb molt de gust !.
- Pots tornar.
VAGABUND- Encara no. Ara estic com en el descans a la mitat del partit. M'estic reposant del cansament per a poder continuar.
- Jo vaig conéixer un vagabund molt paregut a tu.
VAGABUND- Físicament ?.
- No. Ara et conte. Aqueste sí que era alemany. Estava jo de pràctiques quan era estudiant, amb el Doctor Pericardi.
VAGABUND- Pericardi ?.
- Sí, li diem així per culpa d'un company meu molt divertit. Va ser el professor que ens va vindre a explicar les pericarditis. Era un tipus molt curiós. En compte de dirigir-se a nosaltres d'enfront del fer la classe, es recolzava en un lateral de la taula agafant el tauler amb les dos mans i mirant fixament a la paret. Es va quedar amb eixe nom, perquè va ser la primera classe que ens va explicar.
VAGABUND- Llavors tu anaves a classe.
- Poc, recorde que l'única classe a què no va fallar ningú va ser a la de la fisiologia de l'orgasme…
VAGABUND- Fins a això estudieu. Els metges sou uns eixits.
- Com et deia, Ens van portar a l'indigent en cadira de rodes i abans de preguntar-li res ens va dir que tenia un infart. El doctor Pericardi me va mirar amb cara d'incredulitat i va dir que li passaren dins per a fer-li un electrocardiograma. Sóc metge va dir l'alemany. Ens vam posar a riure. Al llegir l'electre Pericardi va confirmar el diagnòstic. Té un infart. Ingrés.
No m'ho podia creure. Un metge alemany i captaire. Em va sorprendre que un personatge en eixe estat fora metge, però errabund.
Com és possible arribar a eixe estat de degradació amb una preparació tan intensa ?.
VAGABUND- Ja veus que qualsevol pot acabar d'eixa forma, d'aquesta manera.
- Però quins van ser els teus motius més profunds ?.
VAGABUND- Mai hi ha motius profunds, generalment són superficials, encara que els creguem seriosos i decisius, a pesar que les seves conseqüències puguen ser tràgiques.
Ni la meua família, ni el meu treball, ni els diners, ni les meues expectatives de futur em preocupaven en absolut, només pensava en el sexe i el sexe era tot per a mi, sense importar-me la persona que després del sexe es trobava.

Jo utilitzava les dones com a joc i diversió, la meua luxúria augmentava de dia en dia i la varietat d'elles m'omplien plenament la vida.

Buscava la bellesa màxima, la suprema entre totes elles, però no m'importava degustar de tant en tant una bellesa impura o bruta, ja que no tots els dies sorgia una presa satisfactòriament idònia i en mi creixia dia a dia un desig més intens i voraç de sexe pel sexe.
Em follava damunt.

- A tots ens dóna pel mateix.
Habitualment quasi ningú parla o escriu de tabús, queda molt malament; segurament a què d'això tracta, el prenen per un gran pervertit.

VAGABUND- Ja saps que les civilitzacions i les cultures depenen necessàriament de la procreació per a generar-se, mantindre's i expandir-se; i és lamentable pensar que l'acte que propícia eixa dinàmica siga secret i inclús maleït, pecat i delicte.
Tampoc té per què ser públic o privat, però sí normal i sobretot lliure.

- És el més desitjat per tots, per a molts és inclús el centre dels seus pensaments i de les seues vides; per a altres, tal vegada més evolucionats i menys primitius és una alegria més en la monotonia monòtona de tots els dies.

VAGABUND- És una nota discordant, una variació sobre un tema conegut, una forma integral de comunicació.
És plaent per lògica, perquè l'espècie no s'extingisca, de la mateixa manera que menjar i beure és gojós.

- Jo em pregunte el motiu pel qual es considera com a geni a l'individu que s'ix de la norma al pintar, a l'escriure, al compondre, al… i com pervers a què s'ix de la norma a l'amar, al follar, al…

Igual que es conversa del menjar i de les seues conseqüències per la falta o excés, i es parla dels grossos o dels flacs, s'hauria de poder comentar de la mateixa manera sobre el sexe.

Tots mengem i tots forniquem, la diferència és que hi ha diferents tipus de dietes i infinites formes de practicar el sexe. Cuinar i copular és només qüestió d'imaginació.

VAGABUND- Així com és correcte dir: T'invite a menjar; per què no ho és a dir ?: T'invite a follar.

- Així com és més divertit i més amé menjar en grup; per què no ho és fornicar en societat.

VAGABUND- Definitivament hem convertit el sexe en un procedir asocial, íntim i fins i tot groller i baix.

- L'últim vestigi històric que recordem de socialització del sexe; és el dret medieval de pernada.

VAGABUND- Digues-li això al DEU PIXES. Excomunista. No ?. Com haguera adorat ser un senyor feudal !.

- Però dels que només agraden de dones.

VAGABUND- Si no, imagina't l'escàndol en aquella època. Jo crec que eixes actituds no existien llavors. És un mal de la modernitat.

- La diferència més cridanera entre les dos formes de menjar, consistix en el fet que si tens fam de menjar, et menges el que siga abans de morir, ja que l'aliment no t'exigix el consentiment per a ser devorat; però l'altra fam no se sacia amb qualsevol menjada, és més selectiva, més complexa; és la fam per una altra persona que et fascina i et subjuga, encara que només siga breument i per un instant. I per descomptat exigix consentiment i acceptació prèvia; o… tal vegada pagament. És un acte terapèutic.

EL VAGABUND es va posar a riure a carcallades i va esgotar les últimes gotes del roig que quedava en la gerra de fang.

VAGABUND- Tu tot ho veus com a possible cura, com a remei...Com et deia abans que m'interromperes; totes les europees havien sigut per a mi la mateixa cosa: dones educades i cultivades en l'enganyosa pulcritud i neteja d'una societat que havia passat en molt curt espai de temps, i quasi indigestant-se, del domini estricte i tal vegada tiranitzen-te de l'home, a la hipòcrita i saxona influència, molt a la britànica, d'una brutícia tendent a la feminitat, a la matriarcalitat, a la tutelització, a la feminització de tot, de quasi tot...

- Per cert, quins temps aquells !, aquells temps anteriors al final del segle XIX, ja fa més d'un segle, encara que més aïna pareix que foren deu.

Per què enyorem tant el passat ?. No ens hem adaptat a tant de canvi. És tot tan ràpid…

La dona havia abandonat el paper natural de receptora del sexe masculí generalment al llarg de les nits, el seu rol de mare mamífera; servil i afectuosa, a l'expectativa de l'arribada del ésser estimat, a cura dels plançós, a l'abric d'una casa acollidora i a cura d'eixa hospitalitat i d'eixa neteja que descriuen els bons costums ancestrals regides per les dones.

VAGABUND- Jo requeria un gir en la meua orientació vital, estava ja completament fastiguejat d'una rutina quasi matemàtica amb les dones que tenia a mà, a l'abast; necessitava l'exòtic toc màgic d'una altra cultura més oberta cap al passat, mes tradicional i obedient, més a la mesura de les necessitats d'un home de veritat, amant de la llei, del bon fer i dels vells costums.

Havia soterrat en els meus records ja a massa xicotes pràcticament idèntiques. Buscava la duresa de la incultura, la puresa del no esculpit amb el cisell dels coneixements, del no brunyit amb el talent despertat pel coneixement antany reservat només a l'home, guardià natural del saber.

- Vas caminar pensant en la solució a la teua soledat.
Aïllament social imposat per una sèrie de circumstàncies adverses que se succeïen unes després d'altres des de feia ja prou de temps.

VAGABUND- Havia de comprar el cos i si tenia sort, més tard conquistar l'ànima d'una femella jove i inculta, habitant d'una civilització infradesenvolupada, sexista i si és possible component d'una raça teòricament inferior a la blanca, servil i dòcil.

Vaig agafar l'avió rumb a la glòria del descobriment i de la conquesta de la dona desconeguda i per trobar, en un continent ja explorat i penetrat pels occidentals molt de temps hi ha... explotat i saquejat sense consciència, doblegat i humiliat sense decència.
Les nostres antigues colò
nies ja espoliades de béns materials.

- Però no dels tresors humans.
VAGABUND- Els més preciosos.
- En la nostra civilització, ja completament degenerada, s'educa a una quantitat immensa de gent en la bogeria. Cada vegada més.

Jo no compartisc eixa política, ni eixa religió, però em vaig aprofitar d'ella i de les seues conseqüències finals.

VAGABUND- Eixe és el poder que ens dóna el coneixement.
L'única eina útil.
- No em penedisc d'això. Només els doní eixida a uns desvalguts mentals.
VAGABUND- La veritat és que a Àfrica no vaig conéixer a cap tarat.
-Tal vegada els maten al nàixer.

VAGABUND- La solució final.
Més vi DEU PIXES !.

- La sexualitat humana és summament complexa i diversa i té tres components bàsics: biològic, fisiològic i emocional.

La porció més inestable del combinat; que fa que tot s'isca de mare en casos concrets; evidentment és l'emocional, educacional, vista, observada i apresa.

VAGABUND- Perquè quin aparador tenen els nostres fills davant dels ulls.
- Tens fills ?.
VAGABUND- Naturalment.
- Però, si no eres casat.
VAGABUND- Dis-me on està escrit que per a tindre fills cal ser casat.
- La veritat és que no ho sé.
I què ha sigut d'ells ?.
VAGABUND- Mai l'he sabut.
Quan siguen majors d'edat i estiguen ja ben criats, potser els busque.

- Tot el que aprén un xiquet en la seua etapa més precoç, ho vol posar en pràctica d'adult i les figures paterna i materna són els seus models que s'ha de seguir; quan n'hi ha. Mai t'has plantejat això ?.
VAGABUND- Jo no tinc els teus estudis.
- Maltractament sexual i emocional, abusos reiterats.

El germà d'AS mai va poder oblidar el dictat de la seua més primerenca infància, es va criar en ell, va créixer amb ell i el seu missatge es va gravar en ferro candent en el seu cervell més primitiu, íntim, profund i pertinaç.
VAGABUND- Penses massa en eixe assassí.
- La pauta dels seus gustos amorosos, marcats, firmats pels seus records van traçar l'escriptura del seu quefer.

No va ser fill únic, però estava sol al produir-se els abusos, per això per a satisfer els seus instints es quedava assoles amb les seues víctimes.
Sempre va voler tindre el poder, la possibilitat de manipulació i el control final.

VAGABUND- Jo odie els xiquets. Són un verdader maldecap. Com per a damunt tirar-te'ls.
-L'ASSASSÍ tenia un dilatat historial d'abús de menors i de majors; a partir dels catorze anys totes li anaven bé.

Considerat per ell mateix l'ovella negra de la família; sempre es va sentir dominat pel seu germà major AS MED, era la seua referència.

El seu pare adoptiu va estar a punt de causar-li la mort d'una palissa i AS li va salvar la vida. A partir d'eixe moment sempre que es va veure en perill, va sol·licitar l'ajuda del seu germà uterí, a qui sempre va considerar més que a un germà.

VAGABUND- Si a mi em passa tot això que em contes. D'entrada em pegue un tir.

- Un individu així, només arriba a matar-se a si mateix si se sent acorralat. En la presó és home mort. És un violador. Però en el carrer és Déu, és un justicier; el món és seu.

Als setze anys L'ASSASSÍ, després d'intentar violar a una de les seues germanes, va ingressar en el reformatori i va estar en tractament psiquiàtric, patint la sodomia contínua d'un carceller.

Una vegada lliure, va estrangular salvatgement amb un cable telefònic a sa mare després de violar-la.

L'ASSASSÍ va confessar sempre que el sexe, l'agonia i la mort havien centrat, centraven i centrarien la seua vida.

Ja veus que associava sexe amb agonia i amb mort.

VAGABUND- I tu, coneixent l'historial complet d'eixe individu. Com vas ser capaç de treballar amb ell ?.
- En realitat era AS el que treballava per a mi. Encara que ell sempre va pensar que era al contrari. Jo controlava a AS i AS controlava el seu germà.
La resta de LA BANDA, diguem que eren uns secundaris.
El fi justifica els mitjans per a aconseguir diners.
VAGABUND- Els diners.
- El diners és el fi de tot i de totes les coses en la terra.
Tota la resta són anècdotes.

EL DEU PIXES va tornar sorgint del fred i envoltat en un halo de suor que fumejava des de totes les parts del seu cos.
Ens va deixar una gerra major que l'anterior sobre la taula, del que pareixia haver-hi sigut roure, i sense mirar ni per un sol instant al VAGABUND, va desaparéixer de la mateixa manera en què havia aparegut.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XXI-BOU ASSEGUT.

El més intel·ligent dels tres, ens va convocar en la sala de reunions.

- Qui són els tres ?. Pensaràs.
M'estic comunicant amb tu.

La taula era oval i quasi gegant, encara que tot just cabíem tots asseguts.

DENTS D'AMBRE era el gos de presa, encara que els seus dents no eren encarnats ni canins.

BOU ASSEGUT era la cara amable en el cos imponent i corbat.

PÚTEZ el gerent. Mai feia acte de presència.

Tots estàvem callats i atents.

DENTS D'AMBRE repartia com sempre, abans de començar la reunió-ajust de comptes, les estadístiques del rendiment; somrient amb una mímica estudiada, repetitiva, maliciosa, perversa i quasi homicida; i bavejant de plaer ja degustat en la seua imaginació prèviament; pla; abans de clavar-nos els ganivets d'una manera detallada i pública; fet.

- T'imagines a un bou assegut en el seu tron altiu, a pesar de ser humà i pròxim com a personatge, departint amb tu a soles ?.
Estic parlant amb tu.

BOU ASSEGUT era una pantalla, una barrera, un escull insalvable entre la dura realitat i l'olimp del gerent.

- Et preguntes per què el gerent es cognomenava PÚTEZ ?.
T'ho pregunte a tu.

L'ez final dels cognoms castellans significa fill de, tal com en les llengües anglosaxones l'inici amb Van der o Mc, volen dir la mateixa cosa.

La genètica de PÚTEZ i el seu arbre genealògic li espentaven a culminar el seu destí, i això unit a la seua afiliació política, eren una bomba de rellotgeria contra la decència, la veritat, l'honor, la puresa, l'equitat i la raó.
No era savi, però tenia el do de reclutar la gent més propícia per a ocupar els càrrecs per davall d'ell, de manera que li serviren de tapadora, escut i esperó.

BOU ASSEGUT, era la contenció i la bonhomia.

DENTS D'AMBRE, l'ariet suïcida de primera línia; tot ambició sense límit, fins i tot enfront de la seua pròpia descomposició final; en veritat ja havia arribat un alt grau de putrefacció en la seva boca, que havia transformat la blancor de l'esmalt de la seua gargamella en un color com la carn de carabassa en el seu cloaca superior.

- A què penses i et preguntes, per què li diem BOU ASSEGUT ?.
Ja saps que t'ho dic a tu.

Quan entraventraves al seu despatx, sempre jeia en el seu seient.
Et feia por seure enfront d'ell, perquè en eixe moment et veies presa de la seua voluntat per la seva corpulència engrandida.
A mesura que transcorrien els minuts, un expert en luminotècnia, movia els focus darrere d'ell, amb tal destresa, que la seua massa s'expandia amb lentitud, però sense pausa.
L'esquena se li doblava en grandària i pareixia envoltar-te, t'abraçava sense arribar a estrangular-te; les potes amb les seves peüngles, et donaven suaus coces amigables.
Fins i tot li eixien banyes de bou brau, sense afaitar.
Encara sort que no era un cérvol.

-Segur que penses que exagere, o divague.
Que eren al·lucinacions meues.

Gravava tota conversació per a passar-li després l'informe el gerent, i sempre contestava dient que la decisió era de PÚTEZ; que faria tot el que estiguera en la seva mà.

BOU ASSEGUT era el director mèdic.

DENTS D'AMBRE era un sudirectoret; un pobre desgraciat, un simple llicenciat; no obstant això, era el més feroç.
Estava famolenc d'èxit i es volia menjar tot el pastís abans que es fera roín.
Però el gerent era el més llépol i només li deixava les restes, després de passar pel BOU ASSEGUT. Així el lligava en curt i controlant la seua avidesa sense mesura, el tenia sempre de genolls; tal com PÚTEZ estava a la mercé del PRESIDENT.
La resta, ens trobàvem als peus dels cavalls.

BOU ASSEGUT estava malalt, encara que una miqueta més que tots, patia una malaltia reumàtica tenallen-te, que li corbava l'esquena emprenyant-lo, i li trencava el moviment lentament, empresonant-lo.
El dolor li impedia alçar-se amb decència.
Estava físicament limitat i mentalment dominat; per PÚTEZ, per DENTS D'AMBRE, per la seva dona, per…

La reunió va discórrer com totes, números i més números, estadístiques, comparatives entre servicis quirúrgics i metges, objectius, productivitat, excel·lència.

A l'acabar, em vaig unir l'ANESTESISTA i a AS MED.
Vam xarrar una estona, AS bromejava com sempre, però vaig advertir en el meu company de quiròfan, que alguna cosa excepcional s'estava gestant en el seu cap.
Aquestes reunions inquisitorials l'afectaven granment; estava fet d'una pasta que s'erosionava fàcilment per la vilesa.
Acabava de perdre la seua dona i des d'eixe moment, la nostàlgia en el passat s'havia apoderat del seu procedir.
Més tard, havia patit una parada cardiorespiratòria, salvant la seva vida miraculosament.

El meu amat company i amic encara podia recordar l'aroma de la seua esposa; oldre la seva rialla, aspirar el seu encant, tocar la seua dolçor, paladejar la seua bondat, escoltar el seu nítid palpitar; rememorar els seus espasmes; reviure la seva calma d'esperit, retrobar la seua senzillesa i la seva il·lusió per la vida.

Podia encara en fi, ressuscitar a una morta que quasi el deixa sense vida, que per poc li arranca l'ànima.

Era el seu amor cap a ella tan animal, tan alt, tan fort i envoltant, tan demolidor; que es negava a renunciar al seu cos, una vegada no va tindre més remei que despedir-se de la seua ànima.

La cerimònia de l'adéu, es va desenvolupar com totes; amb moltes llàgrimes, poques d'elles sinceres; amb molt pesar; amb molts condols, la majoria d'ells per cortesia; sent sepultat el cadàver en un paupèrrim i desangelat nínxol, que va ser tapat amb agilitat ritual per un soterrador-obrer; qui res més aca
bar amb el seu treball, el va cobrir amb corones de flors; com sacralitzant la seua obra davant de l'admiració de tots, els que en compte d'aplaudir i contemplar el seu art, planyien i s'allunyaven del lloc amb pena, amb plor i angoixa.

Vaig quedar esbalaït, quan vaig descobrir els plans de l'ANESTESISTA.

L'ANESTESISTA era sense lloc a equivocar-se, un gran sentimental, mai va arribar a oblidar-se de cap de les dones a qui va amar.

Al principi volia les femelles, les desitjava a totes elles, com tots, però d'entre la immensitat de la seua espessor carnal, per a ell va ser el major dels regals el descobrir a la que va passar a convertir-se en la seva esposa única, autèntica i vertadera; a la seua serena SIRENA encantadora, encantada.

Una vegada sol a casa, va agafar un got i el va omplir de gel, observant detingudament com fumejava al lliscar sobre la seua impol·luta cristal·linitat el groguenc beuratge elaborat amb alcohol a partir del solejat ordi del camp.

Açò li recordava a quan de xiquet orinava sobre la neu i el daurat doll fumejant de les seues líquides secrecions fonia la immaculada capa blanca que estenia el seu dèbil manto sobre l'herba.

El va engolir d'un glop i li va paréixer que al beure'l li penetrava un alé de mort i de desesperança, la seua ansietat s'esvaïa, però el color desapareixia de les seues pàl·lides galtes.

Va començar a reflexionar sobre el que havia vist i recordant, es va adonar a la fi, que el que va tindre vida en el seu moment, es podia conservar en essència, es podia mantindre fins a l'ocàs dels temps, es podia preservar, per a delit i plaer dels seus ulls, del seu tacte, de la seua presència i el seu líquid contacte.

Així com a partir de l'ordi, viu i pletòric d'energia en el seu moment, es podia preparar un licor saborós a la ingestió, ell, L'ANESTESISTA, amb el seu coneixement de la medicina i de les profunditats marines, podia embalsamar eternament el cos de la seua amada i entrar en contacte amb ella quan li vinguera en gana, o bé admirar-la quan li abellira una vegada introduït en la seva urna de cristall i vidre, en el seu altar particular.

Se li va ennuvolar la vista, es va desplomar com un bisó caçat a la distància.
Es va parar.

A la seua ment van acudir imatges dels relats de son pare, quan començava a estudiar medicina, la sala de dissecció amb el seu olor penetrant i insostenible, l'escultor anatòmic, guardià dels cossos, especialista a conservar el que s'ha de corrompre.

Era com si estiguera presenciant en eixos precisos moments, el dia en què son pare va veure com es preparava un cadàver acabat de morir, com lliscava per les seves venes el líquid formol, a partir d'una gegantina bombona plàstica penjada del sostre i com a continuació s'introduïa el cos penjat d'una soga al coll en l'interior d'una piscina de formaldehid, junt amb altres peixos nadant en la mort eterna.

Sobtadament, l'agut so del timbre de la porta, va trencar l'encant dels seus records i li va espentar a la crua realitat sense previ avís.

Era SIRENA, la seua esposa morta. Després de preguntar-li com es trobava, li va dir que estava desitjant veure-li.

SIRENA- No saps quant t'he enyorat!. Va exclamar.
ANESTESISTA- Lleva't la roba!, despulla't. Et necessite. Ni tan sols t'imagines el que t'he arribat a trobar a faltar...

El desig s'havia apoderat de les seues ànimes i ofegava la lògica de les seues ments.

Amb frenètica avidesa, L'ANESTESISTA va desbotonar la seva brusa, li va obrir la falda, li va trencar els sostenidors i li va arrancar la llenceria d'un arpada, abaixant-se els pantalons a mesura que besava i llepava amb la llengua la boca i el coll de la seva amant, era com un animal en zel presa d'un instint mental embogidor, d'un comportament ancestral genèticament heretat que havia de ser desenvolupat mecànicament, sense mitjançar raó entre el pensament i l'acte, era com un autòmat vívid de sexe a l'instant, de plaer servit en safata sense mediar cap missatge.
Es va desembarassar de les seues robes més íntimes, mentres la seua esposa SIRENA li llevava la camisa.

Els crits i gemecs de SIRENA eren tan forts i tan lírics que excitaven l'ANESTESISTA fins cotes insospitades de luxúria delirant, a cada espenta del seu membre, sorgien alarits de plaer de tal intensitat que calia tapar-li la boca per a no alarmar, al veïnat ?.
Ella li va pregar que li llevara la falda, que la deixara lliure de lligams externes, que la deixara completament sense robes.

SIRENA- Posseïx-me com a un bebé. Va cridar.
ANESTESISTA- No; que així m'agrada més, així m'excites més!. Seguix així xicoteta.

Milions de porus s'obrien sobre el seu cos, deixant escapar un líquid salat i incolor. La suor discorria com un aragall a traïció de l'ANESTESISTA, i la SIRENA, oberta i asseguda sobre el pubis d'ell, es movia com una serp encantada, culetjant amb una desimboltura obscena i provocadora, amb moviments calculats i rítmics, sense parar de donar plaer al seu amant, mentres ell, sacsava la seua ferramenta sense pietat cap a la cega cavitat lubricada de la seua fidel concubina.

L'escena va durar escassos minuts i una vegada van esclatar ambdós en un èxtasi quasi simultani, van quedar reclinats en el llit, abraçats, ella sobre ell, recolzant les seues dolces i voluminoses mamelles, que formant ones i onades vehements d'abús, es trobaven escampades sobre el pelut pit de l'ANESTESISTA, qui va quedar embolicat en un lànguid sopor celestial de desig libidinós satisfet sense melindros.
La SIRENA li va acariciar el seu cos d'amunt baix, des de la front a la punta dels peus, passant pels ulls, els llavis, el coll, el melic i fins al final, seguint una vertical, traçada amb regle, intentant despertar el que es trobava adormit, en hivernació; mort.

SIRENA- Fes-m'ho una altra vegada!. Li va gemecar a l'orella.
ANESTESISTA- Deixa que el dolç sabor d'allò que s'ha viscut repose en el record i es macere perquè mai s'oblide aqueste moment que ja ha passat.

La nit plena els va atrapar sense avís i la càlida llum d'una lluna quasi plena, imponent, enlluernadora i encegadora, els va enllumenar, donant-los calma en el transcurs de les hores que van romandre units, l'un junt amb l'altra, sobre suaus llençols de randa, brodades a mà; labor de mesos sobre el qual s'havia forjat un plaer de minuts.

Les ments de l'ANESTESISTA i de la seua SIRENA, es van vessar en els seus pensaments més íntims, i cada un va seguir el seu camí.

SIRENA cap al més enllà i L'ANESTESISTA de tornada cap al femer.

-Bicarbonat, més adrenalina…ara.

El cos de l'ANESTESISTA es va sacsar novament i de sobte va recuperar els seus sentits.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XXII-LA MEUA AMANT IV.

- Mentres menjava hui; he pensat en tu.
Perquè si no menges perixes, i si no ames…mors encara més.

LA MEUA AMANT- Em dol llegir que cada cert temps requerixes soledat, aire propi, espai,...però d'altra banda, em consola adonar-me que és momentani, passatger i que al tornar el cantó em necessites, em penses.

- Et respirava i em sorprenia la força del teu oxigen pur i encara que fos en somnis, aquestos eren en realitat viscuts qual realitat certa.

LA MEUA AMANT- Jo no obstant això, sempre desitge tindre't prop, em conforme de mirar-te; no sempre; al meu costat.

- Era un astronauta en l'espai i sense atmosfera, però eren els teus gasos medicinals en l'interior del meu trage els que assimilava amb plaer oníric i no em volia llevar el trage, no podia llevar-me'l, perquè la teua presència en la teva absència era tan real que m'acariciava sense parar i em consolava i em divertia i m'aporrejava.

LA MEUA AMANT- No hi ha dubte que la distància fa que valores el que ara no tens i desitges; i enfortisca sentiments importants, com el nostre.

- Vaig recordar tots els moments viscuts entre tu i jo…com en una successió cinematogràfica ordenada i ja muntada en esdeveniment temporal sense bots en el temps avant o arrere; de principi a fi, sense treva o descans…densa i senzilla.

LA MEUA AMANT- Ser dos ?, impossible. Som un a la mitat. Almenys jo em sent així, mutilada; perquè en el meu cap hi ha un raconet que no poden ocupar els coneixements que adquirisc, perquè habites tu i constantment colpeges la porta i vols eixir per a dir-me: ­ Hola !, sent, que‚ estic ací !.

-La meua vida s'alimenta de tu i rejovenix a cada nova trobada i quan no estem junts és com si ho estiguérem, perquè…

envoltada estàs entre els meus braços, i els meus dits et toquen l'ànima; fregant el llindar del goig, la meua mirada t'enquadra sense treva.

Fluïxen gemecs profunds, com del pou, i esclaten a borbollons,
cridaners, des de la sentida alegria de les passions que exclamen.

Els golfos de la teua persona flexionen-se amb variacions constants;
llançant els teus cabells a un vendaval de ventures, de pures passions.

Fugen els meus ulls de la teua bellesa voluptuosa, dels teus incandescents pits, i la meva ment s'esvaïx ruboritzada per l'amor sense calma.

Brolla la fontanya espesa de la blancor, de l'essència, la nata;
la tempesta referma l'anatomia viril amb sacsades precises.

Després de la tempestat ve el silenci dels eteris cantars,
precisos. La relaxació del ventre per a benestar del ésser…

LA MEUA AMANT- I mire a la meua osset taronja, i en els seus ulls color caramel, veig l'expressió dels teus, verdosos; i recorde com vivint-ho quan em dius _amor meu_ i un eriçó recorre el meu cos descendint en picat des de la meua gola al meu estómac i per un moment sent que defallisc.

- I et visc i et bec, i t'implore…amor, amor, amor luxuriós, violent, esquinçador i interminable…

LA MEUA AMANT- He de dir-te que t'estime, que t'estranye, que et necessite, que et sent, que et pense constantment, com tu a mi; que el teu nom està en la meua boca cada vegada que parle i que a cada pas que done, la teua imatge es reflectix de manera automàtica en qualsevol superfície propícia per a descarregar sensac
ions teues en la meua memòria i en el meu present.

-Ja no vull ser jo, sinó tu amb tu.

LA MEUA AMANT- Que a vegades em sent monotemàtica per la teua culpa, però, què se li va a fer?... sóc la teva esclava ?.

COCOBOLO ESPAÑOL TM




XXIII-EL VAGABUND IV.

EL VAGABUND estava excitat d'emoció i la seua imaginació volava més ràpid que el seu propi cos en l'aparell, l'alcohol d'un combinat li va endormiscar i quan va despertar el transoceànic ja havia aterrat i els passatgers es disposaven a posar els seus peus en terra ferma.

Va baixar i es va allunyar de l'aeroport, no portant equipatge, només traginant a males penes el llast de la seua pesada història, càrrega que haguera desitjat abandonar sense pena, al llarg de qualsevol carrer desconegut, de qualsevol cantó sense nom, de qualsevol país sense ubicació determinada, de qualsevol atlàntida dels records perduts.

Els diners estaven preparats, la intenció clara, l'objectiu per descobrir, però la certesa d'una perfecta diana en el cor de la felicitat més còmoda, el dotaven de l'oxigen més pur per a alimentar els seus desitjos.

Per entre els edificis esvelts, Kilimanjaros pelats de vida, coves repletes de negror; es filtrava la llum groc-rogenca de les llampades finals, vespertines; que lliscaven de gaidó per entre la boirina semiespesa i humida a la vista, que no al tacte d'un ambient tremendament eixut i cremat, inhòspit.

Lliscava contemplant la bellesa d'un capvespre des de l'alt d'un animal de mamelles invertides, que culetjava jactanciosament a cada lent pas que donava, molt plens de majestat, molt orgullosos; quan em vaig sobresaltar‚ al descobrir una bella dona de perfil harmoniós, la seua cara s'iniciava com una perfecta escala de tres escalons d'idèntica grandària i proporció.

El seu terç superior era l'escaló més alt, tocat amb una cabellera espessa i negra de color; arrissada i llisa.

La seua part mitjana, es trobava just a la mitat de la seua faç, del que ressaltava amb gràcia innocent una nasset amb dos obertures en forma de trompeta, àmplies, grans, receptacles de l'aire tòrrid i espés.

El seu extrem inferior, era articulat i biprotrusiu, la immaculada blancor de les seues peces dentàries destelleaba a cada paraula i a cada somriure, a cada gest, com els diamants verges quan contemplen els rajos del sol per primera vegada, sense por, sense precaucions, sense pressentir el futur incert que els tallarà a la seua mesura, sense anestèsia.

A cada pas que donava, els seus cabells joguetejaven amb el vent salat i insondable.

La pesadesa de l'ambient, com si d'un sostenidors es tractara, tornava a la seua posició els seus delicats pits nus, a cada moviment de les seues cuixes sobre el sòl, a cada estirada de la gravetat assassina de la gràcia femenina, i l'espectacle de la seua esplendor, endormiscava assassinant qualsevol retall de la bellesa natural, que venia de contemplar engrunsat per la bèstia que li portava.

La joventut que l'envoltava, la dotava d'un encant encara major que el de la seua íntegra virginitat.

Els diners, el poder, la dignitat, inclús la vida eterna perdien tot el seu significat davant de la presència d'aquell felí negre de color, però blanc de puresa; de fam continguda per la ignorància, per la immaduresa mental, per la falta de cultura; aliment de la ment, moneda de canvi de la major de les riqueses.

El saber...que no ocupa lloc.

El seu saber de moment radicava en les seues sinuositats, en la seua ruptura de la línia recta i monòtona, en la seua lluita en pro de les línies trencades i no lineals.

Sense adonar-se, el fosquejar se li va aproximar, la nebulositat més pròxima al sòl es va dispersar i només a la llunyania, en l'horitzó, núvols alts i roges de passió s'escampaven com les branques dels arbres africans de la sabana, molt al llarg, sense profunditat, sense ambició, assenyalant baix, com l'estrela als Mags el camí cap a Sodoma.

Estava segur que el destí m'havia fet coincidir amb aquella dona, en aquell instant, en aquelles circumstàncies idònies i em mostrava el camí com assenyalant-me'l amb un dit.

Davall d'elles, un poblat tenebrós, en la cega penombra realçada pel roig.

L'ombreig lloc, era el final i habitual destí de la negra dona de color.

Ella, de manera ingènua, desconeixent el que immediatament succeiria, el va saludar al seu pas junt amb ella amb un celestial somriure, somriure d'arc iris, de tots els colors, en la plena humitat del sexe més pur.

Aquell somriure va ser com si de sobte el futur més imminent de la seua encarnada i inesgotable temperatura sexual encara per esclatar, vida d'intercanvi, de desenfrenament pecaminós per explotar, eixordara com una obertura de Wagner, trencant l'anell del Nibelungo en un estrepitós rugit d'aire i de metall, no havent-hi encara arribat al primer acte.

Els seus gruixuts llavis, es mostraven com a bifis suats d'egua seductora assedegada de calor i el van cridar en l'ocàs.

No va dubtar un instant a botar del camell i abalançar-se sobre tanta bellesa junta, ella no es va resistir i li va deixar fer, van quedar camuflats del perill de mirades estranyes, ella pel seu cutis citrina i ell pel seu cec salvatgisme animal.

VAGABUND- En quin idioma parles?- va preguntar‚ amb la màxima delicadesa.
LLUM CLARA- El meu idioma mai el comprendries; callada, amb amplis ulls desorbitat i somriure de satisfacció, relaxada, viva.

LLUM CLARA acabava de nàixer al sexe, va ser una experiència millor del que mai havia imaginat, tenint en compte que el seu primer record sexual havia consistit en la circumcisió, en l'ablació, en l'amputació traumàtica del seu clítoris.

Gomorra va ser la ciutat-poblat en què va passar aquella nit que va arribar amb l'orgasme, tranquil de saber que havia trobat el tresor negre i clar, el daurat que tant cobdícia cada home en plenitud del seu ésser.

L'amor, el goig, la comprensió i el suport mutu haurien d'arribar inexorablement després.

COCOBOLO ESPAÑOL TM