LES CARES DE LA NATURA

Un relat de: Sebastià Climent
Per arribar a aquell penya-segat m’ha calgut fer una llarga caminada. Tot i que l’accés no és difícil, requereix una lenta i feixuga travessa per senders i corriols gairebé esborrats per la espessa vegetació. Però la vista és espectacular. Val la pena, doncs, l’esforç esmerçat. Ara recupero energies amb un bon i merescut descans i gaudeixo d’aquest esplèndid, tranquil i solitari paisatge. M’assec a la vora del precipici, amb les cames penjant al buit, i miro el curs del riu que hi allà baix, sota meu, encaixonat entre les llises parets de pedra. L’alçada i la verticalitat provoquen una intensa sensació de vertigen.

És un bon lloc per a la contemplació i per a la reflexió envers les cares de la natura. Aquesta que veig, és la cara plàcida, la cara amable, la pacífica, la bona cara. Gaudeixo de la bellesa, la que mostra la natura quan està calmada. La mateixa bellesa de les imatges que circulen per la xarxa i que fan embadalir a aquells que miren les fotografies de llacs que, com un mirall, reflecteixen l’entorn, escarpades muntanyes amb els cims nevats, icebergs i glaceres de blavenques tonalitats, rierols que transcorren amb absoluta calma per prats d’herba d’un verd intens, boscos d’arbres alts amb els raigs de sol travessant el brancatge, salts d’aigua espectaculars, postes de sol reflectides al mar amb un gama d’ataronjats i vermells i les barques a contrallum i...

Però hi ha una altra cara de la natura: la violenta, la que destrueix i transforma amb les seves forces l’escorça del planeta, canviant els paisatges. I aquesta cara, gens amable, també te la seva bellesa. Una bellesa distinta, que commociona l’ànim, que ens desperta admiració davant d’un poder incommensurable que fa palesa la petitesa del superb ésser humà. La placidesa aparent de l’univers no és res més que l’efecte i les conseqüències d’explosions i manifestacions de forces de magnitud inconcebibles. Sense considerar els danys que se’n derivin... No ens impressiona la bellesa ígnia de l’erupció volcànica i ens captiva veure, en la fosca nit, les llengües de lava fent el seu camí? No hi ha bellesa en una tempesta de vents huracanats amb llamps i trons? No n’hi ha, també, en les cortines d’escuma i esquitxos que aixequen les gegantesques onades quan bramen al xocar amb els esculls? I no ens colpeix el soroll estrepitós de l’aigua devastadora d’una torrentera davallant cap a la plana? I no ens impacta la sorollosa bellesa del despreniment de la glacera sobre el mar?

La naturalesa segueix, com l’univers, el seu procés de transformació constant, destruint i creant, creant i destruint. I a l’home només li resta contemplar la bellesa de la cara amable, quan la natura està tranquil•la, o la bellesa de les forces desfermades, quan la natura està enfurismada. Dues cares de la natura, dues percepcions de la seva bellesa...

Comentaris

  • Només hi falta el marc[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 04-05-2013 | Valoració: 10

    Cada cop vas millorant més la teva vessant artística. No en tens prou amb els teus quadres que ara ens en fas veure de preciosos encara que sols sigui literàriament.
    Aquest, és un relats que molt bé podría emmarcar i penjar-lo a la paret com si fos una de les tevés obres plàstiques.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140490 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com