Les àvies també tenen aventures

Us n´explico una. Resulta que quan l´àvia Mary va anar al seu CAP per la revisió anual, li van dir que hi havia un servei gratuït de podologia, especial per als diabètics. Li van donar una petita llista de noms, amb els corresponents telèfons. Ella va buscar les més properes al seu domicili. En va trobar dues. A la primera que va trucar li van dir que no podien donar-li torn fins al cap d´un mes. Va trobar que era molt esperar, ja que li feien mal els peus. Just li tocava ja la que anava, usualment, cada dos mesos, només per tallar-se les ungles. Va trucar a l´altra de les dues que havia triat. L´havia deixada per segona perquè va veure que era en un segon pis. Va pensar que si no hi havia ascensor...en lloc de telefonar va anar-hi personalment. Sí que hi havia ascensor, però peculiar. Tenia un paperet enganxat al costat del botó que deia: “Espereu que el llumet parpedegi i llavors obriu la porta”. Així ho va fer, es va obrir i va entrar. Dintre hi havia un altre paperet amb el mateix text. L´ascensor va pujar al segon pis... però la porta no es va poder obrir! Què podia fer l´àvia Maria, a més d´espantar-se? Va prémer allà on diu que es truqui en cas d´avaria... i res... al final passats uns minuts, enervants, va prémer el botó de baixar i aquest va obeir i va arribar a baix. La porta es va poder obrir. I ara, què? es preguntava, ella. Va decidir pujar a peu, tot i que anava amb bastó. Va arribar esbufegant i nerviosa, al lloc on pretenia arribar, tot preguntant que caram passava amb aquell ascensor. La noia que la obrir, a la consulta i que l´atenia, li parlava d´una porta. La Maria no l´entenia. Quina Porta? Que per quina havia entrat. Si només n´hi havia una, al carrer, de porta d´entrada! Doncs resulta que, a l´ascensor n´hi ha dues!: una davant per entrar i una darrera per sortir (!!!). Això aclarit, li va preguntar pel motiu de la seva visita i llavors va resultar que, justament aquell any, havien decidit deixar de prestar aquest tipus de servei, adherit al CAP.