L'entrevista

Un petó bonic al teu melic, i un cafè al Paradís

on diu cortage, volia dir coratge.
Ferran

Jo no crec que una persona així pugui arribar molt lluny en la vida ja que viu com un fortiu aferrant-se malament en les barres d'un vagó ple. Si no fos tan patètic, fins i tot faria gràcia. I llàstima per l'entrevista i el temps perdut, prò jo sóc dels que pensa que tot té una explicació, i potser no ser on havies d'anar, et va dur a un lloc millor, potser vaig errat, però el temps posa totes les coses al seu lloc, tot i que la rábia del moment la protagonista la va portar amb tota la dignitat i el tremp de persona forta, las llàgrimas, ja ho sabem, surten amb els records i les paraules escrites enterren l'orgull i deixen pas a la nostra llum interior, aquest és el nostre avantatge.
No malinterpretis les meves paraules d'home, (Ho sóc, però els meus contes parlen per mi, allí sí que sóc més jo mateix) i no voldria que aquestes coses fosin tan normals, que la gent se les mira i no reacciona, i el que més dol, és que de normal, tots fem el mateix, perquè molts cops ens agarrota la incredulitat del fet, del moment... fins que un dia algú s'alça i li clava una HOSTIA a la cara del bretol de torn.

que ja aniria sent hora.
perdona, ja veus, m'ha sortit la vena Batman, però no ho sóc, ni de lluny.

Una abrçada de cortage, tot i que tu ja ens duus un bon bagatge.

Ferran

...aquest relat. Molt bo, però esfereïdor. He passat una mala, i això sí, intensa estona.

Mentre llegia no he pogut evitar de possar-me a la pell dels dos personatges. El cert és que el paper de l'assetjador (que potser m'escauria més, com a home) no se'm passaria pel cap mai de la vida i trobar-me en la situació de l'assetjada m'horroritza, i no crec que haguès tingut els pebrots d'actuar com ella. Només em queda el paper d'espectador al metro i, realment, tampoc hauria sabut reaccionar davant d'una escena com la que descrius. En la que, des de fora, no se sap qui juaga amb qui, ni quin grau de malicia hi ha en aquest joc.

També m'ha semblat molt fort que la protagonista narri els fets parlant de tu al assetjador. Això té un punt d'intimitat terrorific.

Com veus el teu relat m'ha fet pensar molt, i això m'encanta.

Una abraçada.

que hi has sabut aportar aquests tocs d'humor perquè sinó seria d'aquells relats que et deixen una mena de ràbia continguda. Crec que quasi bé totes les dones en algun moment hem hagut de patir alguna situació semblant a la que descrius, de grolleria i falta de respecte. I com llegia en alguns dels comentaris, aquests no n'aprenen mai...
Una abraçada

Molt bé gyps!
Un relat divertit però alhora de denúncia (per no dir de terror). Al final, però qui n'ha sortit perjudicada? Qui ha perdut l'entrevista de feina? I ell, s'haurà quedat somrient al metro i si, com diu en Franz, ara ja és director general estarà acosant a la secretària i tan ample, i en el fons, la complicitat i les picades d'ull dels companys.
Bon retrat.

Aquest és un relat amb força, contundent, amb uns diàlegs directes, perfectament inserits en la història. I quina història! Una denúncia, breu però explícita, del masclisme del qual tant ens costa desempallegar-nos. Estic convençut que, com que els pallussos no acaben de desaparèixer, i, a més, alguns costums de recent importació estan revifant actituds inadmissibles, fan molta falta relats com aquest. Del respecte se n'ha de fer doctrina.
Una abraçada.

... m'ha semblat un relat força interessant, tant per la vessant de l'humor, com per la denúncia d'unes actituds masclistes que ja semblen una mica obsoletes...
Endavant!
Una forta abraçada!
de: FRANCESC

Els pallussos no solen aprendre dels seus errors.
Possiblement, però, ja no fot mà a les noies al metro, perquè ja no va en metro, és director general d'alguna adminsitració, o cap de recursos humans a alguna multinacional, i sempre e sdesplaça en cotxe propi.
I segur que no ha tingut mai mig polvo.
La joventut, sí, té els porus oberts i en estat d'hipersensibilitat. Quina benedicció!
Salutacions,
franz

pel pallús, que va ser magrejat per la gitaneta...
Ai no, que no eres tu...

Bon relat que provoca somriures i alhora fa reflexionar.

Gràcies, d.