L'ensenyança de religió.

Jo tenia una néta a qui la directora del seu col.legi va entregar una carta comunicant als seus pares que havien de decidir si volien que el proper curs la nena rebés, o no, lliçons de "religió". Tot i que no li havien dit quina, s'ha de suposar que es referien "a l'única vertadera". Els seus pares m'ho comentaren, i vam arribar a aquesta conclusió: jo, que en la família era qui tenia més temps, perquè m'havien jubilat, els podria escriure exposant el meu parer sobre la consulta, parer que la meva filla i el meu gendre coneixien perfectament. I vaig escriure una carta al director del col.legi. No sé si la carta es va arribar a cursar o no. Jo me'n vaig guardar còpia. És la que segueix, deixant de banda els formalismes del començament i del final.
....................................................

"Fa un temps va caure a les meves mans un llibre interessant. El seu títol és "L'home i els seus déus". Ja sabeu que això de dir "l'home" és un dir. "Home" vol dir home o dona. Aquest és el costum de fa molts anys, tot i que abans no era així. Els romans, quan parlaven llatí, si volien dir "home" en concret, deien "vir", i si deien "home" volien dir home o dona, és a dir, un ésser de la humana espècie.

Bé. El fet és que aquest llibre que vaig llegir, i que diu coses que no es diuen gaire, explica les creences de la humanitat des fa milers d'anys. El seu autor és Homer W. Smith, i està publicat a Boston per "Little, Brown & Company" l'any 1953.

De bon antuvi, després de llegir unes poques pàgines, em va semblar admirable llegir allò que la gent ha anat creient, tant o més admirable que el saber una mica la diversitat de creences religioses que avui practiquen els pobles que omplen el nostre planeta, i que he anat coneixent al llarg de la meva vida, amb els viatges, les meves lectures i la meva curiositat.

Jo no em meravello de la capacitat de creure coses que té la gent. El que em meravella de debò és la seguretat que la majoria de gent arriba a tenir, quan creu alguna cosa, de què allò que creu és l'absoluta veritat. I encara més la necessitat que sembla tenir de fer creure els altres allò que ells creuen, i la voluntat de castigar-los si no ho fan.

A mi em sembla que a les escoles, en lloc d'ensenyar una religió, haurien d'ensenyar les coses inversemblants en les que ha cregut la humanitat al llarg de molts mil.lenis, i el que han dit, i diuen, els més alts representants de les religions més exteses. I quina hauria de ser l'ètica que hauria de prevaler al món, independentment de les creences privades de les persones. I em sembla, també, que la millor de les creences seria aquesta: que no hem de tenir cap certesa de res.
Mireu si ha de ser cert això, que un físic notable ha dit recentment que és molt possible que el nostre univers no sigui únic.
Tothom ha tingut sempre curiositat de saber i, en no poder saber, ha inventat veritats possibles (fins i tot els físics més savis), amb una capacitat notable d'inventar les proposicions més fabuloses i increïbles. Com sabeu, per exemple, un savi va afirmar, un dia, que el nostre univers es va iniciar amb una gran explosió (que en va dir el "big bang"), que va tenir lloc fa entre deu o quinze mil milions d'anys, amb la qual es va iniciar també aquesta cosa que en diem "temps", que no sabem què és. I si el temps va començar en aquell instant, no hi podia haver hagut un "abans". I ja tenim a la vista el misteri de la creació del món... Però com que aquest fet el rebutja el sentit comú, molts físics creuen avui que l'univers mai no ha començat, sinó que és etern, i es composa de múltiples universos semblants o diferents al nostre, potser tan diferents com perquè les mateixes constants físiques, com són la massa de l'electró, o la càrrega elèctrica elemental, no siguin les mateixes en l'un que en els altres... Universos que poden néixer, i fluctuar, i morir... independents els uns dels altres, com aquelles bombolles que quan l'aigua bull, es rodegen d'altres bombolles... Universos que poden néixer i morir amb "big bangs", com pulsacions de períodes de temps de desenes de milers de milions d'anys... ja que no podem oblidar que, dins l'infinit, és tan vast -o tan reduït- un simple segon com un miler de milions d'anys...
Segurament que el cervell humà no podrà arribar mai a comprendre moltes coses elementals que ens puguin explicar el nostre cosmos. Segurament que ni arribarà mai a saber ni tan sols què és la gravetat, ni què són ni com es produeixen, si és que es produeixen, ones gravitatòries. O potser sí... Tanmateix, el que seria desitjable és que la ignorància no pugués donar lloc ni als fanatismes, ni a les intoleràncies, dues coses que tan abunden en el nostre món.
Tot això ho escric perquè aquest mateix matí he fullejat el llibre de què us parlo i he topat amb unes pàgines captivadores: les que tracten de Galileu, de les seves teories i de la seva retractació, que us recomanaria de debò que llegíssiu.

Veureu: En temps de Galieu els teòlegs escolàstics havien avançat molt en el coneixement de les veritats que veladament conté la Bíblia, al fons de les quals havia estat tan difícil d'arribar. Però ells creien haver arribat a la veritat revelada. Ja havien comprès que la terra no era un pla emmarcat per quatre immensos murs i cobert pel firmament, del qual penjaven el sol, la lluna i tots els estels. No. Això eren errors. La terra, deien els savis teòlegs, és un gran globus situat al centre de deu successives esferes transparents, cadascuna de les quals, feta rodar per àngels, conté un o varis cossos celestes. L'esfera més pròxima a la terra és l'esfera de la lluna; segueix l'esfera de Mercuri; després la de Venus, i després la del sol; les tres següents roden amb Mart, Júpiter i Saturn; la octava esfera conté tots els estels; segueix una esfera del més pur cristall imaginable en la qual s'enquibeix el magnífic cosmos que roda pausadament; i per últim, l'esfera "primum mobile" que alhora que comunica a les esferes internes el moviment de rotació sorgit de la voluntat dels poders celestials, separa el conjunt d'esferes, que constitueix el nostre univers, del Firmament, un immens buit ocupat tan sols per la incommensurable llum que ningú pot atènyer, en la qual seu entronitzat el totpoderós Déu Trinitari, atès per les corts sublims de serafins i querubins que entonen sense parar cants i motets divins de bellesa insuperable. Allà, Virtuts i Poders reben comandes divines, atenen els cels, el sol, la lluna, els planetes i els estels, obren i tanquen les portes celestials, i ocasionalment dirigeixen llamps i cometes de càstig als malvats; mentre els personatges celestials capdavanters, arcàngels i àngels, protegeixen la religió i condueixen les pregàries dels sants als peus del tron de Déu totpoderós, intercedeixen en els afers dels humans, i actuen com guardians de les nacions i dels reialmes. A dalt de tot del món es troba, assegut, Déu, amb la seva terrible magestat, contemplant, ordenant i escoltant la música de les esferes mentre esguarda les delícies del paradís, les penes del purgatori, i les tortures de l'infern, que es troba situat al centre de la terra, on Lucifer, que fou un dia un favorit diví, es troba ara immobilitzat dins gel, compartint tots els càstigs dels orgullosos i dels condemnats.

Bé. Copèrnic aparegué molt abans que Tycho-Brahe aconseguís amb acurats instruments moltes dades astronòmiques noves, i molt abans que Kepler (1571-1630) enunciés les seves lleis orbitals, eludint sempre discutir la immobilitat de la terra. Cosa, aquesta, que no féu Giordano Bruno, i que li costà la vida a la foguera. Molt després, no obstant, Galileu, (1564-1642) un físic que creia que l'observació del que passa a la naturalesa ha de ser la base de les nostres creences, anava experimentant i descobrint meravelles, independentment de les meravelles que la religió revelada per Déu exigia creure sense el més petit dubte. El seu invent d'una ullera que ampliava vint-i-dues vegades la visió ocular, li permeté afirmar que la lluna tenia muntanyes (!); que els trossos de lluna invisibles en els quarts creixents i minvants rebien una lleugera llum reflectida per la terra; que la Via Làctea no era un núvol sinó una aglomeració d'estrelles; que Júpiter tenia satèl.lits que donaven voltes al seu entorn; que el sol tenia taques, i que Venus mostrava fases com la lluna. Tot això, creia Galileu, ben comprovable, tan sols venia a confirmar les assercions de Copèrnic...

Però, què va haver afirmat!
La teologia i els texts de les escriptures eren els únics camins per arribar a la veritat! Al Gènesi es diu que la lluna "és una gran llumenera" cosa que implica que el que afirmava Galileu era pura heretgia. La Bíblia deia que a l'univers hi ha tan sols set planetes: això ve provat pels set canelobres d'or de l'Apocalipsi, pels set canelobres del tabernacle, per les set esglésies d'Asia, pel fet que els fetus es formen perfectament en set mesos, etc. El teòlegs afirmaren que si un home ha vist satèl.lits a Júpiter és perquè ha inventat un enginy que els ha creat, i que, en qualsevol cas "essent invisibles a l'ull humà no podrien tenir influència a la terra, i per tant serien inútils, i essent inútils, no poden existir".
El frare dominicà Caccini ho expressà amb molta claretat. Escoltem-lo:

"Tu, home de Galilea, per què mires cap al cel? Es que no saps que la geometria va ser inventada pel dimoni? Tots els matemàtics haurien de ser exterminats com autors de totes les heretgies! És que tu, home de Galilea, pretens que siguin certs uns descobriments que vicien d'arrel el complet pla de salvació cristiana? Es que pretens que dubtem de la doctrina de la reencarnació? Es que vols subvertir totes les bases de la teologia? No veus que si la terra fos un planeta com els altres, no seria possible que Déu hi hagués fet les coses que la religió cristiana ens ensenya que hi va fer? No t'adones que si la terra fos un simple planeta com els altres, ja que Déu no fa
res en va, tots els planetes haurien d'estar habitats com el nostre? Però com podrien, aleshores, els seus habitants haver descendit d'Adam? I com podrien, els animals, haver-se originat dels exemplars salvats per l'arca de Noé? I com podrien, els homes, ésser redimits pel Salvador?"

Les veus i cridòria dels servidors de Déu exigia l'entrega de Galileu a la Santa Inquisició. I l'any 1615 la Inquisició convocà el presumpte heretge, i l'examinà basant-se en dues proposicions extretes d'un treball seu sobre les taques del sol. Després d'un mes d'oracions i de deliberacions, la Santa Inquisició arribà, per unanimitat, a aquesta conclusió:

"Pel que fa a la primera proposició de Galileu, que afirma que el sol és al centre i no dóna voltes a l'entorn de la terra, és ridícula, absurda, falsa en teologia, i herètica per contrària al que es llegeix en les Sagrades Esciptures. I pel que fa a la segona proposició, que la terra no és al centre sinó que dóna voltes a l'entorn del sol, és absurda, falsa en filosofia i, almenys des del punt de vista teològic, oposada a la vertadera fe."

A instàncies del papa Pau V, el cardenal Bellarmine va entrevistar-se amb Galileu i intentà convèncer-lo dels seus errors. Sota amenaça d'ésser conduit als calabossos de la Inquisició, Bellarmine feu declarar a Galileu que renunciava per sempre més a defensar, de paraula o per escrit, que el sol és al centre del món, que està immòbil, i que la terra es mou. Quinze dies després, la Congregació de l'Index, sota instruccions papals, decretava que "la doctrina del doble moviment de la terra a l'entorn del seu eix i a l'entorn del sol és falsa, i totalment contrària a la Sagrada Escriptura". Els escrits de Galileu que afirmaven això foren intervinguts i condemnats a l'Index, i l'asserció papal feta infal.llible mitjançant la sanció ex-càtedra que feia al cas.

Galileu callà durant deu anys, fins a la mort del papa Pau V. Entronitzat el cardenal Barberini com a nou papa, amb el nom de Urbà VIII, del qual creia Galileu que no tenia les prevencions del seu antecessor respecte la teoria heliocèntrica, feu sentir novament la seva veu. I escoltà una resposta immediata per part de la Santa Església Catòlica Apostòlica Romana:

" La opinió de què la terra es mou és la més abominable de les heretgies possibles, la més perniciosa i la més escandalosa; la immobilitat de la terra és tres vegades sagrada; negar la immortalitat de l'ànima, l'existència de Déu, o la reencarnació, serien hipòtesis tolerables abans que l'argument que volgués provar que la terra es mou".

A la vista d'aquests atacs, Galileu preparà un fulletó en el qual, en forma de diàleg, es presentaven els arguments a favor i en contra de la seva teoria, demanant al Sant Ofici el permís necessari per a la seva publicació, permís que se li donà amb la condició que el llibret fos presentat amb un pròleg del mateix autor en el que expliqués que la teoria impia es presentava tan sols com un joc de la imaginació. El llibret aparegué l'any 1632, i obtingué tal rotund èxit, que ofengué al papa i a tota la cúria. El resultat fou la detenció de Galileu, el seu empresonament, la privació de tota defensa o conseller, i amenaces de cadenes i tortura. Malalt, i recordant el final de Giordano Bruno a les mans de la mateixa Inquisició, es retractà públicament de la seva heretgia.

Les seves paraules foren aquestes:

"Jo, Galileu, en el meu setantè any de vida, presoner i agenollat, davant de vostra Eminència, tenint davant meu les Sagrades Escriptures, que toco amb les meves mans, abjuro, maleeixo i detesto l'error i l'heretgia del moviment de la terra."

Conseqüència de les resolucions papals, la terra va romandre immòbil, i situada al centre de l'univers, fins a l'any 1835. Perquè, ¿qui podia atrevir-se a negar les evidències que els teòlegs van anar trobant per a reafirmar la veritat de les afirmacions dels infal.libles papes?
Per exemple, qui podia negar aquest argument: "Els animals, es mouen perque tenen muscles i extremitats; la terra, sense muscles ni cames, ni peus, com es pot moure? Són els àngels els que fan que el Sol, Saturn i Júpiter es moguin. Si la terra es mogués, tan sols podria ser perquè dins seu hi tingués uns àngels que la fessin girar. I dins seu, com tots sabem, tan sols hi viuen dimonis. Podrem admetre que la terra giri perquè un dimoni la faci girar?"

L'argument era certament de pes, tot i que -com diríem avui- poc científic. Es de suposar que per això algun teòleg dotat de ciència infusa, exposà també la seva doctrina. I aquesta sí que s'endevina que el teòleg que la infantà la creia totalment irrefutable:

"La teoria de Copèrnic que vol demostrar el moviment de la terra és antinatural, atentant contra la natura de la mateixa terra, perquè la terra no sols és un ens fred, sinó que conté en ella mateixa el principi de la fredor. Però el fred s'oposa el moviment, i fins i tot el destrueix, com és evident en els animals, que esdevenen inerts, totalment immòbils, quan es refreden. Per tant, la terra no es pot moure."

No sols foren els savis teòlegs catòlics els que defensaren la veritat proclamada per les Sagrades Escriptures. També Luter digué el que havia de dir:

"Aquest astròleg boig pretén capgirar els fonaments de les ciències astronòmiques. Però la Sagrada Escriptura ens ha deixat dit que Josué ordenà que el sol s'aturés, no que la terra s'aturés!"

I Calví digué:
"Qui pot pretendre posar l'autoritat de Copèrnic per sobre de l'Esperit Sant?

Mentrestant, els telescopis van continuar explorant el cel. I Newton, Halley i Huygens anaren enunciant noves teories i nous descobriments que anaven fent més difícil de cada dia que la Santa Església seguís defensant l'indefensable.

A l'any 1820, Settele, profesor d'astronomia a Roma, es va ja atrevir a escriure que el sistema de Copèrnic era irrefutable. Però, abans de la seva publicació, la Cúria Romana exigí que revisés el text i que tractés la doctrina com una mera hipòtesi. Settele va recórrer al papa Pius VII, i aquest remeté el cas a la Congregació del Sant Ofici. El dia 16 d'agost de 1820 aquesta donà permís a Settele per ensenyar el sistema heliocèntric com una veritat provada. Però no fou fins l'any 1835 que desaparegué de l'Index la condemna del sistema. I la terra, des d'aleshores, ja s'ha pogut moure lliurement...

Tot això és aigua passada. Tanmateix, hom no pot deixar de pensar que si l'Església va errar durant segles en la interpretació de l'ordre de l'univers establert per Déu, també pot haver errat en la interpretació de l'ordre de la salvació volgut per Déu. No pot ser que els agents de Déu a la terra s'irroguin una delegació que Déu no els ha donat? I que totes les religions, i el mateix Déu, no siguin més que creacions de la fantasia humana?
No ho sé. Potser sí, o potser no. La contesta sols pot ser aquesta: dubtem, i estudiem. Tan sols els coneixements científics ens podran anar aclarint els dubtes. Creieu-me: ensenyeu ciències i lletres i estimuleu l'afany de saber. I com que ha quedat ben demostrat que ensenyar fantasies pot ser perillós, us prego que desestimeu aquest desig vostre quan tracteu amb la meva néta.
Us en quedarà molt agraït el seu avi, que us saluda ben atentament.

Miquel Esquitx