L'endemà

El dia que em vaig suicidar no va fer ni fred ni calor. Va ser un dia laborable qualsevol, un d'aquells dies que és tan semblant a l'anteior, que ni et fixes en el temps que fa.

No us penseu que la meva decisió va ser precipitada, feia setmanes que hi donava voltes i ho havia planejat meticulosament. No volia desagnar-me i podrir-me a la banyera, no volia estavellar-me contra la vorera, i sobretot, no volia fer arribar tard a la feina a mig Barcelona a causa de la meva decisió. El suicidi era una cosa només meva, i no havia de molestar ningú. Així que, un dia que era de visita a casa els pares, vaig aprofitar per buidar-los la farmaciola. Tots dos ronden la norantena, per tant, us podeu imaginar quina farmaciola més ben farcida tenen. Pastilles per dormir, pastilles per a la tensió, pastilles per a la circulació, pastilles, pastilles i més pastilles… No caldria muntar un espectacle tràgic; em podria suicidar tranquilament a casa.

Sé que us pregunteu perquè em vaig suicidar, i la veritat és que mai no he sabut gaire el motiu. Em semla que la meva vida m'avorria i volia fer alguna cosa que sortís de la rutina. No sóc cap grillat, no sóc un poeta fracasat i no sóc cap excèntric que somnia en sortir als diaris. Estic convençut que els meus quasi cinquanta anys són una edat prou madura com per prendre decisions importants.

Des del quinze anys que treballo en una cadena de muntatge, i sempre ho he fet al torn nocturn. La meva feina no m'avorreix, però tampoc m'entusiasma; és simple, però no pots badar, perquè si bades corres perill de quedar-te sense mà, i aleshores ja no podràs treballar a l'única feina que saps fer.

Sóc solter, però tampoc em trobo sol, tinc la meva colla d'amics del bar amb qui dino cada dia, parlo de futbol, de dones, de politica i d'estupideses diverses que no m'interessen però tampoc em molesten.

Visc en un pis vell i petit d'un barri humil de la ciutat, no té ni ascensor ni aire acondicionat. No és gran cosa, però és meu i els veïns són amables,

Tinc un cotxe, però és com si no el tingués. El vaig comprar l'any 89 i només arrenca quan li ve de gust. El mecànic diu que és vell i prou, mai m'ha recomanat que me'n compri un de nou, però tampoc me l'arregla.

Ja heu vist que la meva vida no és res especial, ni feliç ni desgracida, és la meva vida i punt. Em direu que podria haver canviat de feina, però tots sabeu que no n'hagués trobat una de millor, m'aconsellareu que podria haver conegut gent nova, però jo us diré que no ho creia necessari. Em volia suicidar, això és tot.


Vaig deixar totes les capses de pastilles que havia pres als pares sobre la tauleta de nit i vaig invertir 120 euros en una bona ampolla de whisky per fer-les passar. Vaig deixar una nota a la nevera per recordar-m'ho i vaig posar el despertador a les dotze del migdia per si m'oblidava de mirar la nevera.

El dia que em vaig suicidar no vaig agafar el cotxe per anar a la feina, com que no tenia ganes d'enrabiar-me, vaig optar pel transport públic. La jornada laboral va transcórrer sense cap incident i, de tornada cap a casa, no vaig pensar en res d'especial.

Un cop a casa no em va caldre mirar la nevera ni patir l'horrible soroll del despertador. El vaig desendollar i vaig seure al llit.

Després de treure totes les pastilletes de colors de la capses em vaig servir un gran gop d'aquell preciat whisky amb gel. I sense cap mena de pressa me les vaig anar empassant de dos en dos; crec que en total van ser un centenar i sis gots de líquip daurat.

Contrariament al que tothom creu, no vaig escriure cap carta ni em passà una pel·licula de la meva vida pel cap, sí que em vaig marejar una miqueta però vaig dormir com un sòc.

L'endemà em vaig llevar vint minuts més aviat de l'habitual i com que tenia temps, vaig dinar abans i vaig decidir que intentaria arrencar el cotxe per anar a la feina. Per sort o per casualitat, l'endemà del meu suicidi, l'Emília - que és la cuinera del bar- havia preparat el meu plat preferit: llenties estofades i bacallà amb tomàquet; però el que més em va sobtar, fou el bon humor del meu cotxe que - sense fer-se pregar- va arrencar a la primera.

Un cop vaig arribar a la feina, el cap em va dir que havia decidit canviar-me de categoria, d'aquesta manera, el dia del meu suicidi va ser el darrer dia d'operari. Des d'aquell dia en endavant supervisaria la feina dels altres, és a dir, treballaria menys i cobraria més.

Mentre conduïa de tornada cap a casa, vaig estar pensant què faria dels diners extres, potser compraria un gos o potser al cap d'uns mesos un cotxe nou. Després de tant de temps no em podia creure que estigués fent plans de camí cap a casa.

Quan vaig posar la clau al pany, em vaig adonar que la rossa amb llavis de negra que treballa a la botiga del costat de casa, em mirava i somreia. Sense creuar ni mitja paraula, se'm va acostar, em va clavar una morrejada i, àgilment, va deixar un paperet on hi havia anotat el seu número de telèfon, a la butxaca dels meus texans.

Com que el dia havia estat tan especial, vaig creure que seria una bona idea anar a comprar un número de la loteria - no és bo ignorar o deixar passar els cops de sort!-, així que no ho podia desaprofitar.

Passats deu minuts, em trobrava còmodament assegut al vell sofà de casa i, mentre em mirava el meu número de la sort, vaig decidir que l'endemà mateix em tornaria a suicidar.