L'EFEB

Mercès! És un poema fruit d'una experiència de camaderia viscuda al meu lloc de treball. No hi malicia, tot respira puresa i bellesa...I són aquestes característiques que el fa bell i immortal. M'emociono encara amb aquest poema. Nil.

Realment un poema molt bo i excel.lent, que atrapa al llegir-lo.
Té un bon sentit alhora de descriure com vols a l'amada.
M'alegre molt per la teua dicció, que fas en el poema.
Un salut cordial...
Perla de Vellut

Jo, vaig vestit tant normal i discret que no dono la impressió que presumeixi. No sóc pas un pinxo d'aquests... simplement que, sense fer res estic, amb petites variacions de textura de pell, igual que fa vint anys i això és una sort. Ara bé, sigui pel treball o sigui pel sigui, tinc les meves estones de mal d'ossos i és que els anys no perdonen. Jo el que destacaria del meu cos és la naturalitat. Però aquesta no fora res si no fos una persona que tinc facilitat per connectar amb la gent, que és allò que si importa. Quan veig pel carrer aquests cossos Rambo que traspuen tant de morbo, em pregunto que serà d'ells d'aquí vint o trenta anys quan es desinflin... Cal agradar-se a un mateix encara que es pequi de narcisisme i respectar als altres amb els quals la natura no els ha estant gaire esplèndida. Aquest poema meu, l'Efeb, és un cant a la jovenesa. Salut, Nil.

M'agrada molt el teu relat.

Realment, algnes persones (no és el meu cas, almenys no generalment) els agrada presumir de bon cos si en el seu cas el tenen. Conec una noia que possiblement també li agrada presumir de cos. És una interessant reflexió, encara que és humorística, sobre la gent de majoria d'edat o poc menys a qui li agradi presumir de "cos serrà". Insisteixo, no és el meu cas.

Moltes gràcies pels teus comentaris.

Ens veurem!!!

amb la descripció de la meva foto i la sensació que dóna. Efectivament, em veig escarxofada i amb coixins pel lumbago. Però té una explicació que ja dono en el text que em comentes. I és que en la fotografia que vaig substituir, estava en la mateixa posició però amb uns quants anys menys. I vaig voler fer-me-la exactament igual perquè alguns relataires feien broma del meu sofà blanc i tota la pesca.

Que consti que tens raó. No dóna impressió de dinamisme i em fa gran ( tot i que ja ho sóc). De totes maneres, els coixins sí que els necessito pel mal d'esquena quan m'assec al sofà. Bé, seguiré el teu consell i me'n faré una altra amb més moviment i en un lloc a l'aire lliure. Gràcies company.

Apreciada i ben trobada Aurosa, costa molt fer-me enrabiar. Però em costa molt poc fer-me joiós quan algú com ara tu em comenta els meus poemes amb la sinceritat i franquesa que et distigueix. Primer de tot et dono la meva enhorabona per tenir uns fills guapos i per suposat, també macos per dintre, que és en definitiva allò més important en la persona humana.
En quan al poema, és cert que a vint i cinc anys un noi, ja fet, es troba al cim de la joventut. En aquesta edat, tot i que no tingui completada la personalitat, de fet sempre va afaiçonant-se. És ja un home per a prendre decisions, viure en parella i ésser pare d'una criatura. És un home amb el seu atractiu físic i també sexual. Amb això et vull dir que corroboro el que em dius al teu comentari. Però vull deixar clar que en el poema vull fer èmfasi en el despertar de la primavera, en l'encara innocència, candidesa i bondat del meu personatge real. Perquè a aquesta edat t'hi pots trobar de tot...també. Però en el cas d'aquest "efeb" del meu poema es donen totes aquestes virtuts que em va inspirar escriure aquest "bell" poema. Fixa-t'hi que tot i l'ambient i els mots emprats: dutxa, desodorant, fotos, destresa...etc que més d'un podria interpretar de manera libidinosa. En ell, el poema, no s'entreveu cap intenció per part meva que no sigui poetitzar la bellesa d'aquesta etapa de la vida que dura més poc que les roses de Sant Jordi.
I ja per acabar et vull dir que espero un poema teu amb candeletes. Jo ara estic acabant d'arrodonir un de força libidinós, però molt!. Hi porto quasi un mes treballant-lo. Podria dir-te que esmerço un pro-mig de vuit hores diàries! Els cap de setmana més.... La feinada està en concretar el que vull dir en no gaires versos i de forma que malgrat sigui per naturalesa molt luxuriós, no arrivi a ésser ni ofensiu ni vulgar. Crec que les meves fèmines llegidores són les primeres en apreciar la delicadesa i bon gust en com tracto aquests temes sòrdids. Una abraçada, Nil.

Error: d'artista

El poema està escrit amb una sensibilitat de artista. Un artista que sap mirar i que té la bellesa als ulls. Dóna gust llegir les descripcions sensorials del teu efeb. Però permet-me que et porti una mica la contrària. Jo tinc dos fills, molts guapos els dos però ja granadets i no recordo que els disset anys fossin precisament els de llur màxima bellesa: grans a la cara, una mica patosos, amb necessitat de dutxa contínua... ja m'entens. Crec que els vint-i-cinc són millors, encara que potser no tinguin la frescor i la timidesa de l'adolescència. Només t'ho dic per fer-te rabiar, amic!

Bon dia Nil. En realitat jo no tinc nets, tinc dos fills bessons de 28 anys i prou. La meva veina es la protagonista de l´historia. Jo recullo d´aqui d alla , i faig un relat. A vegades es cert, altres vegades no. El que si es cert que jo duia minifaldilla i botes altes i mitges una mica estrafolàries, a vegades de ratlles. La meva veina era més normaleta. Gràcies per comentar. I el que es cert es que soc alta.

..pel teu comentari a NO M'AGUANTO. Jo, quan dic "i no tinc res més que això..." em refereixo a la masturbació.


Sergi

... meu relat LA FORQUILLA AL COR, tens raó, no es copsa gens a la primera. Quan dic "qui em va parir... " em refereixo a la noia o dona a que dóna l'amor de la vida a un jo també fictici.


S.

... em vaig equivocar amb la interpretació.


S.

Al meu poble ho havia un orgue precios. Per la guerra el varen cremar els molt brètols . També un retaules antics i una creu que havia construït el meu besavi al cementiri i tantes i tantes coses. Sap greu !!. La història que he escrit es mig verifica, un pobre rector que va quedar tartamut molt intel·ligent el vàrem desterrat a un lloc ignot, ell que estava acostumat a la ciutat.

Sergi, tu veus orgasmes, però jo et diria que no és pas això. Jo t'asseguro que aquest poema és un cant a la bellesa i la joventut . Ara bé si, em dius que és un orgasme intel·lectual no et dié pas que no...

AIXÒ SEMBLA UN MIRACLE, VOLGUER UNA MALETA I TROBAR-LA I AMB LA COMBINACIÓ AIXÒ NOMES PASSA UNA VEGADA A LA VIDA.
GRÀCIES PER COMENTAR NIL
BON ANY

Jo percebo en aquest relat tot un doll d'orgasmes adolescents.


Sergi : )

Nil, el meu relat LAFORQUILLA AL COR és trist, sí, a més és una tragèdia amorosa, és clar que una tragèdia pot transmetre alegria. No es tracta de cap acceptació, és una condemna fictícia. No sé si et refereixes a la Mare Terra, no és així, és la dona o noia que deixa l'home o noi.


Sergi : )

moltes gràcies per llegir els meus escrits, es un honor per mi
QUE TINGUIS UN BON ANY I ESCRIGUIS TANT BÉ COM FAS O MILLOR

és el que traspua el teu poema Amb quatre pinzellades del que observes, atent als moviments del que t'atreu, basteixes un cant a la joventut a la bellesa. I te'n surts amb nota, que m'ha agradat molt.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-te el millor per a l'any que encetarem en breus. Que seguim comentant-nos el que anem escrivint, el millor esperó per seguir fent aportacions al web de relatsencatalà.
Una abraçada, Nil!

Tot el que escriu te una bellesa particular que m´agrada molt. Gràcies per comentar els meus humils escrits i desitjo per tu
BON ANY 2018
I QUE CONTINUES ESCRIVINT COM HO FAS I MOLT MILLOR !!!
i moltes coses bones i cap de dolenta

UNA ABRAÇADA AMIC

Montse

Tot el que escriu te una bellesa particular que m´agrada molt. Gràcies per comentar els meus humils escrits i desitjo per tu
BON ANY 2018
I QUE CONTINUES ESCRIVINT COM HO FAS I MOLT MILLOR !!!
i moltes coses bones i cap de dolenta

UNA ABRAÇADA AMIC

Montse

A vegades estem capficats en el que volem dir, que fem becades ortogràfiques com aquestes. Jo com em vaig a dormir molt tard i em llevo d'hora. Em passa que més d'un cop m'he quedat adormit escrivint comentaris...

...m'he deixat l' "h" d'hermós.
Déu n'hi do.

On diu:
perquè ni sóc cregut i faig cara de cregut. Ha de dir: perquè ni sóc cregut, ni faig cara de cregut,

Mira, t'explicaré. On treballo som set del sexe masculí. Jo em trobo entre els dos "cinquantons" després hi ha tres que encara no hi han arribat, i els dos darrers que voregen els trenta-i-vuit. Quan vaig arribar puc dir que jo em trobava, disculpa la meva modèstia, entre els dos més ben "parits" de la colla, en quan a aspecte físic. Aquest estiu van venir dos de joves, un de vint-i-quatre a treballar per sis mesos i un de disset a fer practiques. El de vint-i- quatre ens superava a tots en bellesa física, un cos perfecte!. El de disset, que és a a qui jo li dedico el poema, traspuava: joventut, puresa i certa minyonia en la seva mirada. Doncs bé, tant bon punt van arribar aquest dos, tots els altres vam davallar de posició en el pòdium en quant a aquests aspectes que anomeno.
Malgrat que jo sigui una persona libidinosa, mai se'm va passar pel cap un pensament d'atracció sexual envers aquestes nois. El de vint i quatre em despertava admiració per l'harmonia del seu cos i el de disset una mena de paternalisme, no viscut, per part meva i també un encuriosament envers la seva etapa de "despertar de la primavera. Jo, la veritat és que tothom em fa deu anys més jove. Em conservo molt bé i això que no faig res per a estar-ho i la gent em troba, diuen, atractiu i interessant. Jo crec que és pel meu tarannà, perquè ni sóc cregut i faig cara de cregut, Déu me'n guard! com deia ma mare.I diré més, encara que et pugui semblar el contrari, no tinc nostàlgia de quan era jove i tampoc voldria tornar-ho a ésser. Ja he viscut la meva època, que va ésser molt maca i ja estic bé com estic ara. No canviaria per res l'experiència, la ment, l'atractiu dels cinquanta i escaig per ésser un "niñato" o jovenot d'ara. Cada etapa de la vida té la seva màgia.
Fa unes setmanes que han marxat aquest dos adonis i jo he tornat a pujar al pòdium i en absència d'aquests dos adonis, ara trobo menys lletjos o més guapos els companys de feina i a més a més estic més tranquil, perquè la bellesa pot ésser també pertorbadora. També et diré que tinc la fortuna de tenir uns companys i companyes fantàstics: bona gent, treballadors, amigables... i això fa que, quan els observo amb els ulls de l'ànima, els trobi a tots persones belles. Perquè la bellesa física és efímera, però la interna és de per vida.
Amb tot aquest rotllo que t'acabo d'explicar. Esperó que em comprenguis... La teva sensibilitat femenina sempre m'ajuda a contrastar els meus plantejaments existencials. Bon Nadal, Nil.

La joventut... No és pas cap mèrit pel qui és jove, però és impossible no admirar-la en altres quan ja no la tenim. Ser jove és ser bell i ho fa encara més ermós el fet de saber que cada dia que passa és un dia menys de joventut, perduda per sempre. Diuen que no hem de donar tanta importància al cos jove, que cada edat té el seu encant, que l’important és l’experiència, però ja ho deia en Rubén Darío, “Juventud, divino tesoro, ¡ya te vas para no volver!”.