L'àrab

En el primer dia de treball, després d'un mes de vacances, fins i tot la secretària més eficient pot anar despistada. A la Dàlia per descomptat que li faltaven molts ingredients per ser la número ú de les oficinistes, de fet era clar que no ho seria mai. Perquè no era aquest ni molt menys el seu fi, havia après a prendre la seva feina d'una manera seriosa però sense posar-li, cap passió.
Darrera d'un mostrador de fòrmica blanca s'estenien les taules, a sobre d'elles, els telèfons i les màquines d'escriure. Va veure una cara nova que sortia del despatx del director.
- Elena, qui és aquest?
Va preguntar-li a la seva companya.
- Va arribar just quan tu vas marxar de vacances. És el nou traductor.
- És estranger?
- Què poder t'agrada? Clar, no està gens malament. Té un cos autènticament atractiu. I els ulls? Quins ulls! Però francament és inaccessible. Sembla que no li agraden les dones.
- Si, és guapo i ben plantat,- la Dàlia va tornar a preguntar. - És estranger?
- És àrab. Ja faré per presentar-te'l quan baixem a dinar. Però vés en compte amb ell, pel que es veu és amic del director. Mira! - es va posar vermella.- Ens ha vist que el miràvem.
La Dàlia va riure sense vergonya.
-Tòtila. Tot el matí que ens mira. Ja me'l presentaràs, em sembla com si el conegués.
L'Elena no va fer cap cas d'aquest comentari. La seva companya sempre li havia semblat una persona estranya, tot i que mai deixava de ser amable amb tothom, ni tan sols va fer cap comentari sobre les seves vacances. Aviat va abandonar aquest pensament per ficar-se en tecleig de la seva màquina d'escriure: Estava fent pressupostos d'un sinistre d'incendi que acaparava tota la seva atenció, com qualsevol altre feina en ella.
Quan va ser l'hora, va ressonar per la sala un timbre que era un zumzeig. Era l'hora de dinar i tothom es va aixecar amb l'ordre acostumat a base de repetir els mateixos gestos tots els dies.
A la Dàlia se li van caure uns fulls al terra. L'Elena l'esperava ala sortida.
- Què n'ets de badoca! Ja no trobarem cap lloc prop de l'àrab. Tothom deurà estar entaulat.
A la planta baixa de l'edifici hi havia el menjador. Allí dinaven gairebé tot el personal de les diferents oficines del immoble.
Quan van ser a baix, tal com havia dit l'Elena, el menjador era ple. Van caminar entre les taules buscant un lloc lliure, i van anar a trobar-lo en la mateixa taula que era l'àrab.
Ell les va mirar com miren el homes quan es saben observats: Amb un somriure i sense cap paraula.
L'Elena , que en tenia facilitat es va ruboritzar.
- Ves per on - va musicar.
- El primer plat, un estofat de llenties, va passar en silenci. Cap el segon la Dàlia, en veure que la seva companya no es decidia, va enraonar.
- Què passa Elena? No em deies que em presentaries a aquest home?
Allò que en ella normalment era timidesa, a cops es convertia en gosadia molt lloable.
- Ja t'ho he dit. És el nou traductor i no li sé el nom. - L'Elena hagués preferit dur una conversació més raonable, menys directa, però amb la Dàlia era difícil conformar-se en parlar del temps.
Hola traductor... Em dic Dàlia.
L'àrab va somriure i va moure el cap delicadament cap endavant, en senyal de salutació, va respondre en francès sense molestar-se en dir el seu nom.
- Ton visage me revien.
-A moi aussi le tien. - Respongué la Dàlia, creant sense adonar-se una actitud de còmplice.
L'Elena li va donar un cop de peu per sota la taula, i ella li va parlar encarant-se-li.
- Quant tenia dinou anys un àrab que s'assemblava molt a aquest home, em va disparar un tret en un poble de França.
Quines bestieses que dius! - com per excusar-la. - No li faci cas, és bona noia, sap? Li agrada somiar, o no sé... és que acaba d'arribar de vacances.
Però l'àrab no treia els ulls de sobre la Dàlia. Els seus ulls blaus deien que continués parlant, o això havia entès ella.
- Si. Em va disparar amb una pistola de fogueig, però jo no sabia que ho era, fins que vaig veure que no estava ferida.
L'àrab en aquest punt de la conversa es va alçar, i sense deixar de donar mostres d'educació, els va desitjar bon profit i se'n va anar sense menjar postres.
- De veritat és certa aquesta historia?
Un cop més l'Elena es deixava endur per la curiositat que la seva companya li despertava.
- Si, completament. Però això ja és temps passat. M'importaria més si aquest fos l'àrab que havia de reviure'm.
Van riure totes dues.