L'anunci

“Es busca heroi per protagonitzar narració breu. Secundaris abstenir-se.” L’anunci, clar i concís pel que fa a necessitats, de seguida crida la meva atenció. Darrerament—sobretot tenint en compte l’actual situació econòmica— és molt difícil trobar ofertes del ram. Encara que, per la seva especificitat, aquesta no es correspon per complert amb les meves aptituds encerclo l’oferta amb un retolador vermell mentre, mentalment, sospeso les meves possibilitats. Sincerament, tot i la meva dilatada experiència com a personatge secundari, mai m’he plantejat—temps enrere l’oferta era tan àmplia i variada que podies escollir l’escriptor amb qui treballar—una altra cosa que no fos abocar tot el meu talent, llaurat al llarg d’anys d’experiència, donant vida a personatges que—tot i treballar a l’ombra de principals arrogants, faldillers i més curts que la màniga d’una armilla—tenien un pes important dintre l’obra. És per això que, d’entrada—suposant que em presento per la vacant i m’assignen el paper—, no m’imagino lluint els calçotets per sobre d’unes malles ajustades i vomitant frases, absolutament previsibles, en pro de la pau i la justícia de l’univers; o arrossegant-me per un poble polsegós de l’oest americà amb una estrella de llauna al pit, engarjolant malfactors a cop de revòlver mentre una rossa de pitram considerable s’enamora de mi pel meu tracte primitiu i desconsiderat; i, encara menys, lluitant contra algun monstre llefiscós d’alè putrefacte que té segrestada alguna princesa d’allò més cursi. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que afrontar aquests papers arquetípics, sovint, requereix un físic portentós i—sempre és bo reconèixer les pròpies limitacions—la meva alçada, més que mediocre, la meva panxeta prominent i una calvície incipient confereixen a la meva fesomia un valor més que dubtós per fer el paper. La meva especialitat són els personatges complementaris complexos psicològicament, indispensables per donar equilibri a l’acció i companys inseparables del protagonista. Això sí, sempre miro de fugir dels estereotips i em deixo arrossegar pels esdeveniments argumentals per aportar, sovint en l’últim moment, el meu gra de sorra—sovint en forma d’idea brillant o consell amorós—en post de l’acció. Tanmateix, sóc conscient—el contrari demostraria un negligent desconeixement del món literari—que no tots els personatges principals responen a les mateixes normes i lleis inamovibles. Per sort, el món de les lletres ha creat personatges principals inoblidables, d’una complexitat exquisida. Però, en aquest aspecte, l’anunci és inequívoc i—per molt que l’oferta és temptadora—em fa por no estar a l’alçada de les circumstàncies. I, no obstant, la possibilitat—per remota que sigui— d’entrar en acció he de reconèixer que em fa dentetes i, si no fos—entre d’altres qüestions—per les dificultats que posaria l’SDPU (Sindicat de Personatges Units) m’hi llençaria de cap, ja que, cada cop, em costa més acceptar les feinetes eventuals que m’arriben des de l’oficina de col·locació. La darrera, una feina per fer de vaca en un conte infantil, a part d’estar molt mal pagada, gairebé acaba amb la poca dignitat que em queda. Així que, fart d’elucubracions, m’emboteixo—literalment—en el vell vestit de la boda i em dirigeixo a l’adreça que indica l’anunci. Dues cantonades abans d’arribar al lloc m’esborrono en veure la cua d’aspirants. “La cosa està més fotuda del que em pensava”, penso mentre demano tanda —fitant-lo des de baix—a un paio de rostre angulós, cabellera rossa i musculatura exuberant. El temps transcorre lentament i, amb un degoteig constant, la filera d’aspirants creix al meu darrera. Tots els que la formen responen als clixés establerts i—tot i que al seu costat ja ho sóc—cada cop em sento més petit i ridícul. En un rampell—de lucidesa o ofuscament, no sabria dir-ho—abandono la rua de xicots ben plantats. Camí de casa la frustració inicial va deixant pas a la resignació i, arribant al portal, ja s’ha convertit en conformisme. De la bústia surt un sobre amb el logotip inconfusible de l’Oficina de treball. Indolent—mentre pujo les escales amb parsimònia—desvetllo el contingut de l’avís. L’urgència de la feina—les lletres vermelles estampades en diagonal a l’angle superior dret així ho indiquen—m’arrenca un sospir. Faig marxa enrere i—només per no perdre la prestació—em dirigeixo a cobrir la vacant. Mentrestant, maleeixo la proliferació—com si fossin bolets—d’aficionats a l’escriptura de pa sucat amb oli i em consolo pensant que, al menys aquest cop, es tracta d’un paper secundari.