La vida és una presó amb les portes obertes

La vida és una presó amb les portes obertes. Sí. A tu t'ho dic. Em sap greu... però és així. Sento haver de dir-t'ho jo. Però bé que ja ho sospitaves, n'estic segur. Jo... et catalogava de valent, quan no eres cap més cosa que TU MATEIX. Vivim en un món d'engany. D'immaculat ordre, establert des de la menudesa, i d'eternes catalogacions. Vas ser tu qui em va treure la bena dels ulls. I, més tard, qui tu i jo sabem, em va fer veure la gran persona que ets. En una societat cohibida, enganyada, titubejant i, sobretot, ignorant, persones com tu demostren al món que el gènere humà té quelcom d'impossible per a la resta: la persona. Perquè sí, Déu va decidir que d'humans n'hi hauria de dos tipus: els homes i les dones. Sàvia partició. En la varietat recau el gust. Però es va equivocar: va aparellar-los, tot marcant un camí, ferm i, malauradament, quasi interminable, del que qualsevol ovella descarrilada és immediatament castigada. Per què? Ningú ho sap. Bé, sí que ho sabem. Tu i jo. I ella. I el teu amic. I encara molts més. I és trist. És trist que, abans de decidir si estem enamorats d'algú, el marquem amb un ‘tick' o un ‘cross'. Fa ràbia. No hauria de ser així. Cadascú és com és. I quan tot just comences a sentir un fort pessigolleig a l'estómac, aleshores decideixes que no. Que no pot ser que t'estiguis sortint del camí. Perquè seràs castigat per la resta. I qui és la resta? La resta del món? Tant se me'n fot. Mai no seré capaç de conèixer-los a tots. Amb que m'acceptin aquells que m'estimo, en tinc prou. I m'estic equivocant de nou. Perquè t'estic dient que t'han d'acceptar. I tu no ets diferent. Ningú no té el do de poder acceptar o rebutjar, ‘tickejar' o ‘crossejar', perquè TOTS som iguals. Diferents, però iguals. Cadascú és el que és. I bé que sé el que TU ets...