La tomba del trist (emulant a R. Solsona)

Als finals de l'adolescència ja havia trobat l'essència de la soledat i l'hi havia semblat tan romàntica i melancònica que s'acabà convencent que també es pot descobrir bellesa en les tristors. A vegades, però, quan la tristesa l'escruixia, l'angoixava o li xiuxiuejava per tot arreu es rebel·lava, alçava els ulls devers ponent i les estrelles, plorava sola i llargament i llavors, després de la redempció, la pau l'envoltava i cridava als canvis que algun dia s'esdevindrien. Els dies següents els seus passeigs pels carrers estaven plens d'imatges, s'aturava a parlar amb les coneixences i a voltes notava el desig de la carn que, tanmateix, amagava enfundat en un profund i noble respecte totalitzant. Després anava a sopar a un restaurant de luxe, espiant amb la mirada les mullers i les xicotes avorrides i era llavors que la tristesa apareixia i que ell lluitava entre aquesta bellesa perenne de la tristor i la soledat fins que la pau interior l'arborava. Es reiniciava el procés.
Als vuitanta tres anys la mort el sorprengué a l'asil, mentre llegia, ple de pau, la carta d'agraïment d'aquella companya de joventut que li havia donat el plaer perenne de plorar a la seva espatlla per el dol d'un amor perdut. Allò l'enorgullia.
L'enterraren el dia següent al cementiri mentre alguns avis i algunes àvies resaven. Fou un enterrament silenciós, digne i senzillíssim, d'aquells que es reserven als solters orfes i sense fills que no s'han recordat de pagar la seva sepultura.
I després del sepeli els avis i les àvies que resaven retornaren a l'asil per fer la migdiada. Dues hores més tard estaven a la sala jugant animosament al dòmino.