La tela rebeca

No era una persona fàcilment irritable sinó que, ben al contrari, era un home temperat i moderat que controlava amb fermesa els seus rampells quan aquests feien acte de presència, cosa que, val a dir, no passava sovint. Però aquell dia va ser una excepció.

La jornada de treball es presentava normal, potser fins i tot més engrescadora del que solia ser habitual. Havia preparat amb molta cura el projecte de l’obra que volia realitzar i desprès de molt temps dedicat a la seva concepció havia arribat, per fi, el moment de transformar la creació generada en la seva ment en una obra pictòrica.

Ho tenia tot perfectament definit i aplegat en els apunts, notes i esbossos preliminars: temàtica, mides, formes, fons, colors, tot estava previst fins al més mínim detall. Ell així ho creia i n’estava plenament convençut. Però també sabia que desprès, per la pròpia experiència i com passa sempre, hi aniria introduint les modificacions i els matisos que van configurant el resultat final el qual, fins i tot, podien fer variar sensiblement l’idea inicial.

Així doncs, col•locant amb cura la tela sobre la taula de treball, va posar-se a preparar tots els materials que precisaria i, un cop enllestida aquesta tasca prèvia, es disposà a iniciar el procés d’elaboració.

Va mirar la blanca i immaculada tela i només començar a traçar les primeres línies, va percebre unes vibracions gens bones. Es va sorprendre i, per un moment, es va quedar pensatiu preguntant-se que era aquesta sensació tan estranya que havia sentit dins seu. Era com un lament de rebuig que la tela emetia en ser tocada, com si la ferissin, com si no volgués ser receptiva.

Només era una impressió, és clar, totalment injustificada. Almenys així ho va interpretar ell en un primer moment, abans de fer qualsevol reflexió suficientment raonada. No era una persona fàcilment impressionable per emocions o sentiments o sensacions que no podés controlar o, si més no, que no fos capaç d’esbrinar-ne la seva gènesi.

No es va preocupar gens ni mica i per això, passats uns instants, va continuar amb l’esbós que tot just havia iniciat. Però la ma que sostenia el llapis no seguia amb la seguretat que en ell era habitual i semblava com si estigués dubtant a cada moment, a cada traç que feia. I allò que solia fer amb gest segur, ara notava com una certa resistència. Li costava definir cada línia i la seva ubicació en la tela, malgrat que ell tenia clar on havien d’anar cadascuna d’elles. Feia i desfeia contínuament l’esbós perquè no li sortia com ell volia.

Va començar a neguitejar-se perquè no trobava normal aquella situació. No estava ni nerviós ni preocupat ja que, ben al contrari, les condicions físiques i anímiques eren immillorables aquell dia. Almenys així s’ho pensava de bon matí, encara que en aquests moments i inconscientment començava a dubtar-ho.

Es mirà el rellotge que tenia en un dels prestatges de l’estudi i va veure que eren vora les dotze. Portava gairebé tres hores d’ençà que s’hi havia posat i va constatar que no havia progressat gens. Almenys no el que ell havia previst. A aquella hora ja hauria d’estar usant els materials que havien de donar forma i els pinzells per donar color a l’obra. I encara no havia conclòs l’esbós inicial. No podia ser. No entenia el que li estava passant.

Decidí fer una aturada i sortir una estona a fora a veure la gent que passava pel carrer i comprovar que tot rutllava amb normalitat. Res no li va demostrar el contrari. Tot era com havia de ser, com és lògic. Feia bo i va pensar que li aniria bé de prendre’s una cervesa i alguna tapa. Dit i fet, se n’anà al bar de sempre.

Tenia ganes de comentar amb algú allò que li succeïa, aquelles sensacions tan intenses que havia experimentat, però s’ho va callar. Pensava que, lògicament i en el millor dels supòsits, ningú el podria comprendre. Això si no creien que estava una mica tocat del bolet. Segur que si no ho deien, si que ho pensarien. Només hi va estar un quart d’hora. Frisava per tornar a l’estudi i continuar amb el que havia deixat pendent, però ara reconeixia que estava intranquil.

Va entrar i va mirar la tela amb una certa rancúnia. Li va semblar que la tela responia a la seva mirada amb un somriure foteta i fins i tot amb aire de coqueteria com si li digués... apa valent!! atreveix-te, si pots. Allò no era pas possible. No podia ser real. Era una al•lucinació, sens dubte. I això que la cervesa i la tapa que s’havia pres feia uns moments li havia sentat molt bé. Se la va quedar mirant, fixament, durant una bona estona. Desprès donava voltes a l’entorn de la taula de treball per observar la tela des de perspectives i angles diferents. Parava i seguia donant voltes No va passar res. La tela era allà, immòbil, com no podria ser d’una altra manera, tal com ell l’havia deixada.

Va mirar el rellotge i va veure que eren vora les dues. Havia estat més d’una hora mirant-se la tela per si observava alguna reacció. Però res. Preocupat, desorientat i sentint-se un idiota humiliat, se’n va anar a dinar.

A casa no va comentar res. Hauria de donar una explicació d’allò que ell no comprenia i tampoc no en tenia pas ganes de fer-ho. Tot plegat quedaria, segur, en un mer incident, sense més. Però tot tornant a l’estudi va adonar-se que s’estava capficant i s’emprenyava per moments. Intentava asserenar-se d’aquell estat d’ànim i reflexionava... Però què m’està passant ?

Va obrir la porta de l’estudi amb molta precaució, sense fer soroll, per por de no despertar la tela, com si penses que aquesta estava adormida. No va ni encendre els llums, perquè la poca claror que es filtrava pel vidre glaçat de l’entrada ja li semblava suficient. Va agafar el llapis i, com embogit, va atacar la tela amb gests enèrgics i decidits i amb una rapidesa inaudita va completar l’esbós. I no va passar res, no va tenir cap sensació estranya. A la tela l’havia agafat per sorpresa, no li havia donat temps a reaccionar. Havia guanyat!!

Ja més tranquil•litzat, va encendre els llums i va canviar-se de roba, cosa que no havia fet abans, i va començar a treballar amb els elements i materials que tenia preparats i els enganxava a la tela, posava i distribuïa les pastes tal i com ho tenia previst, amb tota la normalitat que era habitual. A les nou ja havia acabat aquesta fase i només calia esperar el secatge. Demà començaria a aplicar el color si no hi havia res de nou. Per avui ja n’hi havia prou. Una jornada molt estranya, va pensar.

Se’n va anar al llit, però li va costar d’adormir-se recordant aquell incident i la seva pròpia reacció davant del fet. Va dormir, però no va descansar gens i al llevar-se es notava baldat, talment com si l’haguessin esbatussat de valent. I aquesta sensació el preocupava al pensar que s’havia d’enfrontar a aquella tela rebeca que havia d’acollir la seva obra.

Però no es va arronsar pas i va entrar ben decidit al seu estudi. No va tenir cap impressió ni cap sensació estranya.Va comprovar el secatge de les pastes que havia treballat el dia abans. Era perfecte, al seu punt òptim. Això el va estimular i començà a preparar les barreges de color que, naturalment, dominava prou bé.

Només iniciar l’aplicació del color ja va veure que no es produïa la reacció que ell, per experiència, esperava. Va revisar si les proporcions de la barreja era la que havia de ser. I, si, era la correcta. Ho va reintentar i ara, sense haver fer cap canvi, el resultat era distint a l’anterior, però no era ni de bon tros el que havia de ser. Anava tacant la tela, fent provatures, però aquesta ja començava a semblar un mostrari d’una carta de colors.

Es va enfonsar. Havia estat tot el matí intentant-ho i no se n’havia sortit. La tela li modificava el color a cada pinzellada que feia. La va agafar i l’arraconà en un prestatge, però la deixà visible, no pas amagada. I així va estar força temps.

Un dia, però, va experimentar una intensa sensació que l’empenyia cap a la tela rebeca. Una mena d’atracció irresistible. Es va deixar anar i dret davant d’ella, d’aquella maleïda tela, se la va quedar mirant i, a l’instant, restà seduït.

Era absurd tot plegat, però la va agafar amb una suavitat impròpia d’ell i amb molta cura va dipositar la tela sobre la taula de treball, intuint que aquell dia la rebeca tela era absolutament receptiva. I així va ser.

El color que aplicava amb les diferents tonalitats ara si que era el que ell volia, fins i tot amb una lluminositat més intensa. La tela responia be i es deixava acariciar pels pinzells, de forma molt diferent a la del dia en que va ser maculada.

Fins i tot podia semblar que es mostrava activament participativa, en perfecta simbiosi amb el creador, no pas amb la passivitat que calia esperar. Eren les dues de la matinada i amb l’obra enllestida, feliç i content del resultat, va mirar tendrament la tela i, instintivament, s’acomiadà.

Potser perquè l’havia fet patir tant, aquella era la seva obra predilecta. Va pensar que, una vegada seca la pintura, la penjaria en un lloc preferent per poder-la contemplar i compartir qui sap quina mena de sentiments i sensacions. Però, pocs dies desprès, un home es presentà al seu estudi decidit a adquirir alguna de les seves obres i en veure aquella, la predilecta de l’artista, no va voler mirar-se’n cap més. També n’havia quedat seduït. Volia aquella, a qualsevol preu, però ell no se’n volia desprendre. La seva argumentació es limitava només als aspectes emocionals i sentimentals que aquella obra li transmetia. Però a la fi va van vèncer les argumentacions més sòlides i ell, claudicant, va perdre la propietat de la tela rebeca.

Ja no podria gaudir-la més enllà del record i de la contemplació de les imatges fotogràfiques que li havia fet. Un altre, legítimament, si que podria.

Al lliurar l’obra, va estar temptat de demanar-li a qui l’havia adquirida, de poder-la veure alguna vegada. Però en un atac de sensatesa, se’n va desdir immediatament. La vida és com és, va pensar, i amb continguda emoció va acomiadar-se d’aquella tela rebeca amb la que se n’anava, també, un curt però molt intens tros de la seva vida.