La son del viure

Obro els ulls molt a poc a poc;
oloro la fragància indefinida,
noto la frescor emmudida
d'un rajolí d'aigua marcant el compàs.

L'afluent llençol, nascut de l'onatge de tots els vents,
em vesteix d'espuma blanca;
m'obsequia un bri de pau,
i jo, que somio amb el teu son,
l'accepto:
vull viure dins l'aigua del teu cos.
Renuncio al meu, rígid i pesant,
difús ja pel son,
i m'abandono al balsàmic somieig de migdia.

Sé que hi ets, noctàmbul viatger:
entres per l'escletxa del son,
elegant i pausat com un pètal navegant per l'aire.
Contempla, t'ho prego, el lleuger moviment de les parpelles;
papallona que comença un vol indecís.
Jo també vull ser pinzellada de color i de natura.

Quan la teva mirada ja és meva,
m'esmunyo sota teu decidida,
llisco a l'estret i dolç reducte del teu son:
secret,
entremaliat,
tènue,
desafiant.
Allà, entre el món del so i del silenci,
la llum, els corrents i el degoteig dels dies és
sol de primavera dansant entre llistonets de fusta.

Quan el no-res embolcalla els cossos entrellaçats
amb un pessic de tímida escalfor com de pelfa,
abastem, en una polsina de pensament,
els prodigis de la vella natura.
I vivim.