La síndrome Van Gogh (venjança)

- Manel, vols fer el favor de sortir? Que hi ha gent que s'espera!

Vaig sortir de mala gana, sense ni tan sols mirar-me la persona que hi havia asseguda al meu davant. Vaig agafar les tisores i vaig eixugar les fulles amb el davantal, donant l'esquena al mirall.

- I doncs? Com ho vol?
- Poca cosa, que comença a fer fred. Un parell de dits.

Durant uns instants vaig romandre petrificat. Aquella veu em va resultar familiar, i tenia la sensació de conèixer perfectament qui n'era el posseïdor. Aquell tinter, aquella maleïda escola, aquell company malparit.

- Tu, que passa un carro? El senyor t'ha dit que dos dits -en Ramon sempre s'esverava quan teníem el local ple.

Ni tan sols em va caldre mirar-li la cara i reconèixer-lo malgrat el pas del temps. Em vaig concentrar en el seu cap. Vaig agafar les tisores i vaig tallar amb força el primer ble a l'alçada del clatell. L'home va fer un bot i s'incorporà en la butaca.

- Dispensi, de vegades se me'n va la mà.

El Ramon m'albirava des de la llunyania, amb un ull posat en mi i l'altra en la calba arrodonida del senyor Marçal, un client habitual. Vaig continuar tallant suaument amb moviments ràpids de canell.

- Encara recordo un dia que a l'escola també se me'n va anar la mà i li vaig tirar el tinter a un professor. Ja en fa anys i panys, però!

L'home semblava estar-se endormiscant, però se sobresaltà en sentir les meves paraules. Vaig acabar de repassar la part superior del cap, de cabells minsos. Vaig agafar la navalla.

- Em van fer fora de l'escola per allò. Mon pare em va cardar una bona pallissa en arribar a casa. Sap què és el millor de tot, però? Que no vaig ser jo qui l'hi tirà, un company me'n va acusar en fals...

S'estremí, i dibuixà un somriure de compassió.

- Com voldrà les patilles?