La senyora Josefina

Un relat de: crohnic
En Joaquim estava convençut que tenia la relació d’amor perfecta. Confiança, respecte, admiració, sinceritat i sobretot amor; aquests eren els requisits essencials, segons ell, per gaudir d’un vincle d’amor indestructible.

El que no podia intuir en Joaquim és que a principis de maig coneixeria una dona vídua i nouvinguda al poble que faria trontollar aquella estabilitat. La senyora Josefina acabava de complir cinquanta-sis anys, cal remarcar que no els aparentava, i era una dona amb moltes virtuts: coqueta, culta, atractiva, educada, extremadament elegant, i per posar-li un sol però, podríem dir que un xic altiva i narcisista. En aquella primera trobada, en Joaquim ja va percebre que un sentiment d’il·lusió s’havia despertat dins seu.

Les cites dels diumenges amb la senyora Josefina es van anar convertint en un fet habitual i anhelat. Aquella atracció, la qual l’home procurava ocultar, cada vegada anava adquirint més força. Darrerament es passava les nits despert pensant en ella, havia perdut la gana i, per si no n’hi hagués prou, s’excitava com un adolescent cada vegada que la senyora Josefina arribava vestida amb aquella brusa blanca que deixava entreveure algun dels seus encants.

La seva relació mai havia travessat una crisi com aquella i és que l’amor que començava a sentir per aquella dona era superior a qualsevol altre. Vessava llàgrimes a diari i s’avergonyia del tipus de persona en què s’havia convertit. Malgrat això, quan arribava el diumenge totes les cabòries es dissipaven i al seu cap només hi tenia cabuda la senyora Josefina. Cansat de lluitar contra els seus sentiments, però sobretot empès per la declaració d’amor de la senyora Josefina, l’home va prendre una decisió ferma i irrevocable.

Transcorreguts dos mesos, la gent encara es pregunta per l’autèntic motiu que va provocar que mossèn Joaquim clausurés l’església i fugís del poble sense acomiadar-se de ningú.

Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 15-07-2012

    Trencar esquemes socials, i religiosos, i el que calgui en nom de l'amor en majúscules. I pensar que en Joaquim podria prestar igualment els seus serveis religiosos si no fos per les prohibicions incomprensibles de mantenir el celibat. Però, amic meu, les lleis de l'església catòlica així ho manen. I... fins quan?, una es pregunta.
    Gràcies per les teves paraules de suport. Ets un gran company, Santi!
    Una abraçada enorme!

    Mercè

  • relat[Ofensiu]
    redrose | 19-06-2012 | Valoració: 9

    Em sembla un relat molt bó, la veritat.
    Expresses molt bé la vida d'un enamorar
    i cal dir que de vegades costa molt per a un
    escriptor trobar les paraules clau en cada moment.

    Molt original el final!

    Abraçades!

  • Ai mosen![Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 25-05-2012

    Molt bo el relat, molt ben portat i narrat amb una delicadesa digne del millor narrador. De l'amor no en pots fugir, ni que la teva gavardina negra et tapi fins els peus.

    Bon relat amic!

    Ferran

  • La força de l'amor[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 21-05-2012 | Valoració: 10

    Un relat que exemplifica la força revolucionària de l'amor. I amb final inesperat, como sempre. Sóna fins i tot a tòpic de novel·la de Corín Tellado, però l'amor transcendeix nacions, races, cultures, edats, identitats sexuals i, com no, convencions religioses.

    Un salut des de València, Santi,

    Llorenç

    P.S.: Recorde que ma mare em va contar un cas semblant d'un retor que va penjar els hàbits perquè es va enamorar d'una amiga seua. La realitat supera la ficció.

l´Autor

crohnic

43 Relats

273 Comentaris

191916 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Potser seria hora que actualitzés la biografia ja que no la tocava des del dia que vaig començar a penjar relats...
Nascut als 80 i aficionat al bon cinema, la música (els meus gustos són variats, tant m'agrada la música heavy com els cantautors catalans), el Barça, la muntanya,... Enamorat de Girona i d'escriure (llàstima que no sempre es disposa del temps necessari per fer-ho) i orgullós de ser català...
Però bé, continuo pensant que parlar de mi no és important, prefereixo que parlin els meus relats... De totes maneres, amb major o menor mesura, crec que els relats sempre et donen algun indici per saber com és la persona que els ha escrit...
Gràcies per llegir-me i comentar-me...
Salut i relats!!