La Rosa, la princesa i el drac

Un relat de: jogasser

No sé del cert què és història i què és llegenda, però va ser tal com m'ho van explicar i així serà com us ho contaré jo. Pareu bé l'orella i relaxeu-vos. Sentiu cada paraula i recordeu cada fet per poder explicar-ho tan bé com pogueu.
Fa molts anys, no gaire lluny d'aquestes terres, hi havia un petit poble habitat només per dones. Totes elles eren belles, de cossos esbelts i llargues cabelleres. Totes posseïen alguna habilitat especial que les feia úniques en l'art de la lluita i de l'amor. S'aparellaven amb homes d'altres pobles per engendrar petites criatures que asseguraven la seva supervivència. Dels seus ventres només naixien nenes, ja que posseïen el do de reconèixer al portador de la llavor desitjada. Vivien amb amor i compartien el seu plaer. Anaven sense cap tipus de peça de roba, mostrant tot l'esplendor de la seva nuesa. Dominaven com ningú les armes, combatent qualsevol enemic. Totes elles desitjaven complaure a les altres i ser transportades al món dels somnis on podien passar dies i nits senceres gaudint dels més ardents jocs sexuals. Només eren suficients unes poques gotes de l'elixir del son per viatjar en companyia de tantes com volguessin posar-se a mercè de les seves pròpies fantasies.
Però un dia, quan la majoria de noies jeia donant-se plaer, extasiades i alienes a la resta del món, un nombrós exèrcit va arrasar completament el poble. Sortien genets de totes parts, al galop, separant caps dels troncs amb les seves espases. Els cossos entremesclats i nus de les dones van ser travessats per les llances i assolits per les fletxes enceses que cremaven per complet el plaer d'aquelles belles criatures. Tan sols una jove noia es va salvar de la massacre i va ser duta davant el rei per ordre expressa del monarca. Un trofeu més per la seva col.lecció. Un record d'un nou poble devastat.
Va estar empresonada durant més de vuit mesos, rebent cops, entre rosegons de pa i aigua fètida. Fins que un dia, la filla del rei, havent escoltat xiuxiuejar a les donzelles sobre la presència de la noia a les masmorres, s'hi va apropar i va quedar sense parla en veure el seu cos nu, bell malgrat la brutícia i els blaus que l'omplien per arreu. Es va enamorar a l'instant.
Poc a poc va anar visitant-la d'amagat del rei. La netejava, li donava de beure aigua fresca, l'alimentava amb fruites i pa acabat de sortir del forn. I la jove òrfena de mares i germanes li va agraïr tanta bondat i tendresa amb petons i carícies que eren rebuts com un preuat regal per la princesa.
Al cap de tres mesos, després de la inesgotable insistència de tenir-la com a donzella, el seu pare va cedir, i es van poder estimar a les estances reials en tot moment, sense por de ser descobertes pels escarcellers. Corrien pels passadissos, deixant-se assolir per l'altra per calmar la cremor dels seus sexes, prement-los amb les mans i llepant-los amb les seves jogasseres llengües. S'ajeien al llit entre llençols de seda lliurant els seus cossos al plaer més luxuriós, per caure esgotades i abraçar-se fins a l'alba. Passaven totes les hores del dia juntes, amagant els seus sentiments en presència dels altres. Aprofitaven qualsevol moment per acariciar les seves pells, ja fos amb les mans per sota de la taula quan cosien, amb els peus entre les faldilles trobant la humitat ardent al final del camí, o quan acabaven ensabonant-se l'una a l'altra en presència de les altres donzelles, que s'unien al joc entre rialles, entollant l'estada amb l'aigua sabonosa que feia perdre l'equilibri a més d'una i acabava desposseïda dels seus vestits amb l'excusa de no fer-los malbé.
Van passar dos anys alimentant i augmentant l'amor que sentien, satisfent el desig que creixia dia a dia, fins que un matí, abans que sortís el sol, el cel va aparèixer cobert per unes enormes bèsties que no van dubtar a baixar cap al castell agafant per sorpresa els guardians de les torres.
No hi va haver temps de defensar la fortalesa ni de comprendre el que estava succeint. Les pedres van anar caient en rebre els impactes de les enormes potes dels dracs, que llançaven foc per la boca i arrasaven amb tot, destruint en poques hores el turó sencer.
Van desaparèixer aixecant els seus pesats cossos amb l'ajut d'unes ales inmenses, volant cap a les llunyanes muntanyes, i enduent-se amb ells a la princesa.
D'entre les ruïnes, en mig de les brases, es va alçar un cos moribund que a poc a poc va anar recobrant el coneixement. Era la noia. Rosa l'anomenava la seva princesa. I, després de veure el que havia passat, es va treure la camisa de dormir, quedant nua, va agafar una espasa que que va enfundar i es va lligar a la cintura, va prendre una llança i un escut d'un guàrdia que tenia als seus peus, i va marxar a la recerca de la seva estimada.
Va trigar prop de dos mesos a arribar al cau dels dracs. Quan va veure quants n'hi havia i va localitzar el possible amagatall de la princesa, va esperar durant tres setmanes més estudiant el comportament i els seus costums per poder acabar amb ells i recuperar a la seva companya.
Durant aquest temps va anar extraient gota a gota el verí de les serps que rondaven per la vora del riu, ja que coneixia les seves propietats mortíferes. El va anar barrejant amb una pasta feta amb arrels i resina, i ho va reservar en un bol cobert amb la pell del ventre d'una cabra perquè conservés la humitat precisa.
Va fabricar catorze llances, dues per a cada drac, i va empastifar les puntes esmolades amb l'ungüent preparat.
Va esperar que els set dracs estiguessin dormint per acostar-s'hi. Va anar clavant una a una les llances en els ulls tancats de les bèsties, amb una rapidesa tremenda, sense donar temps a cap reacció. Els crits ensordidors de la seva agonia van arribar més enllà de la vall i les planes, fent estremir a milers de criatures que amagaven els seus caps sota els matolls i la mala herba.
Va anar corrent a la recerca de la princesa, cridant-la, esperant una resposta que per fi va arribar. Es trobava a l'interior d'una gran cova al costat de nou joves més. Estaven completament desnodrides, brutes i nues. Van anar sortint agraïdes a la Rosa per la seva valentia.
Quan van estar cara a cara es van posar a plorar i es van abraçar com mai ho havien fet. Es van parlar amb els ulls, els seus llavis es van ajuntar, van sentir la calor dels seus cossos i van fer l'amor durant hores i hores.
Les nou joves, encara verges, van quedar hipnotitzades davant de tal demostració d'amor, passió i goig, i arrossegades per un desig irrefrenable, es van anar acariciant i besant, sentint dins del seu ésser un plaer immens que va augmentar a cada carícia. Van unir els seus llavis, les seves mans, els seus pits, els seus ventres i els seus sexes, oferint i rebent una inesgotable immensitat d'orgasmes.
Estant lliurades completament a aquest orgia, no es van adonar que un dels dracs obria un ull, movia subtilment el cap allargant el coll i desprenia una darrera ràfega d'intenses flames que arribava a embolcallar les onze noies, abans de caure novament a terra.
Els cossos van formar un monticle de brases que es van anar apagant amb l'aigua que va començar a caure del cel. La terra va anar filtrant poc a poc tot el suc de la seva essència.
I amb el temps van començar a brotar les primeres flors que encarnaven a cadascuna d'elles, amb la seva passió, el seu desig, el seu gaudi i el seu plaer.
Així doncs, cal que recordeu d'on venim i a qui devem la nostra existència. I recordeu també, que gràcies a la Rosa, de qui rebem el nom, podem sentir el plaer al fregar l'aire els nostres pètals, obrint i mostrant els nostres sexes perquè altres ens els xuclin i n'assaboreixin els nostres sucs, desprenent un aroma dolç i penetrant com el que desprenien elles quan es fonien en una abraçada plena d'orgasmes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer