La rentadora

I t'asseus a la barra d'un bar amb una cervesa entre les mans en una freda nit de dilluns mentre una vella cançó de los Secretos omple aquell local d'una efervescència de la movida madrilenya dels 80'. I te n'adones que aquella música que tu sempre has relacionat amb la banda de sonora de "Báilame el agua" et transporta a aquell viatge que vas fer amb quatre princeses, i de sobte tornes sentir l'emoció de cridar Visca el Barça enmig de la gespa del Santiago Bernabeú, o tornes a quedar-te patrificat davant el "Gernika" de Picasso.
I la radio segueix sonant, i s'acaba la cançó de los Secretos però comença un programa de rock català que et recorda que tot el que ara escoltes va començar el dia en que una amiga et va recomanar Sopa de Cabra -que tu sempre havies cregut que era un tímid grup de campaments i ara te n'adones que és part de la banda sonora dels teus dies-. I escoltes "Podré tornar enrere" i revius les paraules d'aquell antic soldat de la lleva del biberò a qui vas entrevistar fa uns mesos amb l'afany d'aconseguir informació pel que pretens sigui el llibre de la teva vida: "La Guerra Civil al Pla del Penedès".
Però somrius quan penses que de llibres de la Guerra Civil, la nostra guerra que diria l'àvia, ja te n'has llegit masses, i ha estat amb ells on has descobert que la premisa de que cal la unitat per canviar la història és certa. I és aquesta frase la que et transporta al teu primer concert d'Inadaptats, i et veus saltant, cridant i fumant enmig d'un carrer Ferran ple a vessar i d'on, de sobte, va il.luminar-se amb llum pròpia la que seria l'estrella més bonica que mai has estimat.
I mentre el cambrer de la taverna comença a plegar vel.les te n'adones que ara dilluns és dia laborable -quan abans sols era dia escolar-, ja que t'has fet gran i assegut a la barra d'aquell bar amb una mitjana al davant et sents més antic que mai. I recordes els temps d'abans quan cada partit al pati de l'escola era una final continental, i on cada data important era sinònim d'eucaristia a primera hora. I és aleshores quan entens que el dia en que vas fer catorze anys no et vas unir al ramat d'enganxar-te un pedaç amb una creu esborrada perquè vas seguir creient en la paraula de Jesús, al que encara defenses com el primer revolucionari de la història, per bé que no oblides aquell matí entre classe i classe, fa poc, en que vas descobrir que José Arcadio Buendía era Déu i "Cien años de soledad" la Bíblia atea de la humanitat.
I t'acabes la cervesa, cansat, sense ganes d'enfrontar-te al fred del carrer, i aquell cul de l'ampolla et fa veure més clar que mai que tot allò que s'acaba deixa un rastre que de vegades és inesborrable. I entens que els pètals d'una rosa poden significar tota una història, i te n'adones que has dedicat la meitat de la teva existència racional a deixar-te la pell i les paraules per intentar no perdre l'amor de la teva vida. I afirmes amb contundència que ets com ets perquè la teva biografia t'ha obligat a comportar-te així, i mentre surts al carrer i baixes cap a casa en plena nit, et sents acompanyat d'aquella sol.litud extrema que sempre t'acompanya quan estàs sol al llit mentre a l'habitació del costat dos amics que s'estimen fan l'amor tota la nit.
I arribes a casa, i t'asseus al sofà i t'encens l'últim peta de la nit i tancant els ulls encara recordes la sensació d'aquella primera vegada.
Aquella extraordinària sensació de rebel.lia i llibertat quan en ple recés espiritual a Montserrat vas fer les primeres calades de marihuana. I te'l fumes sol, un dels grans plaers de la vida, i el fum et dibuixa les teves inquietuds morals i els teus amors, i reconeixes que creure en la independència és viure fidel a la utopia i ser un somiador, que recitar poesia en públic és un orgasme, o que assistir a una final de la Lliga de Campions i guanyar-la és un d'aquells desigs que molts compraríem a canvi de vendre la nostra ànima al diable. Però saps que no va fer falta vendre res d'això, ja que un gol de sant Belletti i un bon manyoc d'euros van fer la resta.
La son s'apodera de tu, però malgrat que sobre la tauleta de nit hi hagi "Estimada Marta" de Miquel Martí i Pol, tanques els ulls, i és en aquell precís instant quan te n'adones que el que realment necessites per posar ordre al gran laberint que és la vida no és cap altre cosa que, senzillament, asseure't davant la rentadora per seguir sabent qui ets.