La recerca de l'arfità

Estava cercant l'Arfità (&), ja en feia dies que tenia aquesta necessitat, m'era molt important, on el podia trobar?

Assegut a la vora del camí, veié un il·luminat, descalç i esparracat, anava rossegant un crostó de pa sec amb l'única dent que li quedava i amb molta voluntat. Pel seu mirar, m'estava esperant.

- Digueu-me, sabeu vos on puc trobar l'Arfità?

- Per què ho vols saber, fill meu? Creus que et serà útil en el teu caminar de cada dia? Et donarà escalfor a l'hivern? Et traurà la xardor a l'estiu més calorós? Val més que no hi pensis més i segueixis contant els dies que et van passant.

- Digueu-me, si us plau, on és l'Arfitá?

- Que n'ets de tossut! Vés seguint aquest mateix camí, durant tres dies i tres nits, després et trobaràs amb un rierol, segueixes les seves aigües un dia més, el creues i seràs al peu d'un turó, aquí et descalces, doncs és terra santa, i el puges fins a dalt de tot i t'esperes en aquest lloc. En tot aquest temps no has de menjar res, no tastis cap beguda fermentada, no en gaudeixis de femella, ni tan sols hi pensis, sempre amb el teu cap ben clar, com l'aigua de la pluja.

- Trobaré aleshores, il·luminat, l'Arfità?

- Vés-hi!

Així ho vaig fer. Tota la pendent del turó era rocam i els peus em sagnaven, sense arbres ni matolls, no corria una trista cuca, només pedres i pols. Desmaiat per la fam, vaig romandre un dia i una nit somniant en com devia de ser l'Arfità, ompliria la meva ànima? Donaria de beure al meu ésser més íntim, anhelós d'una esperança?

A la matinada em desvetllà el croac d'un corb negre com el carbó, em vaig aixecar hi sense dubtar-ho vaig preguntar-li:

- Saps si és aquí l'Arfità? Què és?

- Tu també ho vols saber? Ara mateix estic força cansat i tinc massa gana per fer cabòries.

- Vols que et dugui alguna cosa per menjar?

- Vull -va respondre decidit- un cistellet de maduixes ben dolces.

Vaig haver d'anar a corre cuita fins un mercat llunyà, no fos cas que em fugis l'ocellot. Li vaig dur-les amb la meva llengua a fora i parant les orelles de bat a bat.

- Que en són de bones - menjava de pressa el maleït corb, sense quasi mastegar-les- em sap greu que s'acabin tan aviat.

- Què em pots dir de l'Arfità?

- Saps que m'ha vingut molta set amb aquestes maduixes? Que bé m'aniria un porronet d'aquell vi tan bonet de Filardó, llavors si que estaré satisfet.

i ha punt per garlar.

Vaig baixar corrent el turó, i demanava per les fondes si en disposaven del vi de Filardó, fins que en una taverna del port, uns mercaders fenicis em van vendre un porronet a preu d'or.

- Té, corb, frueix d'aquest bon vi!

Creieu-me que es va acabar el porronet d'una tongada sense aturar-se a respirar.

- Que n'era de bo.

- Digues, no t'escapis ara, què en saps de l'Arfità?

- I que a gust m'he quedat.

- Comença a parlar, t'ho prego.

- Ahir -va respondre l'aprofitat moixonet- mentre em menjava una trufa em vaig fer una llufa.

Tot seguit va alçar el vol i de seguida el vaig perdre de vista.

De la ràbia que em va agafar, li vaig donar una puntada de peu a la primera pedra que tenia més a prop i mentre em mirava el cel, escoltava com aquesta queia fent salts turó avall, aleshores li vaig tenir enveja, vaig pensar que la pedra si que n'era de feliç, no es feia mai preguntes i s'omplia amb l'escalfor del sol. Ningú li podia prendre mai res i no es posava en qüestió qui era ella. Saber què era l'Arfità? Això no li amoïnava gens. Ella sabia molt bé que no li calia cercar-lo, no havia de menester de cap explicació que només serviria per fer captiu a tothom qui se la cregués com a resposta. Les èpoques van passant i ens construïm presons amb uns mots feixucs, però la pedra la sap molt llarga i no es deixa entabanar, es limita a ser, a compartir la seva duresa amb la tendresa de la pols del terra.

Pot ser per poder entendre això tan senzill, era el perquè havia tingut jo que patir tants sacrificis?

Les meves cames, ben lleugeres, feien soles el camí de baixada, ja que el meu cap li anava donant voltes a tot el que m'havia ensenyat aquella pedreta, però ja no duia a sobre cap neguit i el meu cor no se sentia oprimit en canvi si que podia percebre de lluny la cantarella d'un vell il·luminat demanant almoina









(&) L'Arfità és allò que cada un, tothom, desitja de trobar com a resposta a la seva existència..