La puta consciència (I)

Sóc somni de cristalls,
Cristalls inversos,
Rebregats i sotmesos
Al no viure dels invalents.
Vides marcades,
Enganyades,
Empesses pel no res.


- Em sobta.
- Per què?
- Perquè no ho entenc.- Es donà un silenci espès, com el de dos amants que enfollits es besen, fan l'amor i després encenen un cigarreta sense saber que dir-se adonant-se de la distància que els separa. La mirada nerviosa, els ulls tremolosos, començà a plorar.

- Per què plores?- aquelles paraules aspres retumbaven al seu cap, no perquè no fossin tendres ni amables ni plenes de carícies i comprensió sinó perquè ell sabia que ella l'estimava, i sabia com en el seu món les coses, a vegades, no eren simples. Ell no estava abatut ni dolgut, tampoc mostrava el seu somriure de nen entremaliat i juganer.

Ell seguia allí, palplantat, no tenia les mans brutes d'odi ni portava la corassa d'altres dies amb la que es protegia dels demés, ho entenia i plorava sense l'amargor d'altres èpoques, el passat no era capaç de confondre'l i la fantasia d'estar amb altres dones s'havia encongit, convertint-se en fugides mentals que no li provocaven cap regust als llavis. Entre ells dos hi havia dues passes, només dues, tan fàcils de fer per la curta distància, que semblava estúpid el no poder-se abraçar .

- Diuen que les llàgrimes no sempre són àcides.
- Ho sé.
- Què et passa ?

Per un segon semblà que l'anava a contestar, però no fou així, com tantes altres vegades, com si tingués la resposta i li fes por ser sincer, ella sabia que no li diria la veritat, que quan passaven dos segons, ell pensava i ho traduia per a no fer-li mal. Aquest cop no fou així. No tenia forces per a mentir-li de nou. Per primer cop en molt temps quelcom surava en l'aire que era diferent. Ell no podia intuir que aquesta situació es donés i per tant tampoc tenia cap discurs provoca-babes que tant bon efecte produïa en el cos de la seva companya.

- Mira'm.

Ell girà el rostre.

- Deixa'm secar-te les llàgrimes.

Notà el contacte dels seus llavis al rostre, una carícia d'àngel, pensà. Feia molt temps que no podia respirar, que no veia les muntanyes, que no disfrutava del silenci, que no sentia la màgia de començar el dia, ja no recordava les petites veritats de la seua vida, les mentides havien soterrat qualsevol intent de reconciliació amb ell mateix. Ella n'era conscient, però era més fàcil posar un tel de fantasia per tal de no afrontar les paraules, paraules que gemegaven pels cops rebuts i que no es podien defensar, paraules que no tenien closca, pures i abandonades a l'armari que la por i la comoditat havien teixit amb el temps.

- T'haig de deixar.

Ara, era ella la que no entenia res, ho esperava tot menys allò, semblava com si volgués, en els pitjors dels casos, una confessió d'alguna infidelitat amb la que s'hagués emprenyat, sortit de casa, i tornat al cap de tres dies, triumfadora davant l'arrepentiment d'ell. O, potser , hagués volgut un - no puc més, estic cansat de tot- aleshores ella l'hagués abraçat amb tendresa i l'hagués acaronat tot buscant-li els llavis, estirant-lo al llit, tot parlant-li de les coses boniques de la vida, mentre li feia l'amor, i que ell era fort i que se'n sortiria de tot....

Però no, era més simple que tot això, i aquesta simplicitat li bufetejà la consciència.