La psicologia de les mones

Vaig a intentar escriure en aquesta vella màquina de escriure, i potser pel fet de ser vella la màquina, haurà de ser vella la història. Clar que és difícil escriure una vella història quan algú es proposa començar una història nova.
Puc començar explicant que tot succeí fa molt de temps, per així atorgar a la narració cert grau de antiguitat, que no d'usança. Doncs bé, aquesta història passà fa molt de temps. No tinguem aquí en compte la relativitat del temps, ja que aleshores cauríem en divagacions sense fi sobre per a qui una cosa és vella o per a qui una cosa és nova. També faria falta aclarir que el terme "passà" no vol dir que aquesta sigui una història de pas, sinó que ve més aviat referit al fet que tingué lloc, amb el seu principi i la seva fi, estiguin aquests clarament definits o no per termes temporals concrets. Aclarit això, continuem.
Aquesta història passà fa molt de temps, quan un servidor ostentava encara el grau humà de "nadó", és a dir, ésser humà a l'inici del seu desenvolupament que mata el temps bavejant, dormint i fastiguejant la vida dels adults a base de caques, pipís i plors en els moments més inoportuns. Aquí alguns poden preguntar-se com és que jo, o sigui, el servidor d'abans, conserva a la seva memòria situacions d'un passat tan remot dins la seva història personal. Doncs bé, el cert és que no ho sé i inclòs he pensat alguns cops que tot és una mala jugada de la meva atapeïda, que no brillant, imaginació. Però tot m'és tan real que he arribat a creure-m'ho, de manera que he negat quasi del tot la possibilitat d'un passat diferent. Com he dit, jo era encara un nadó que dormitava en un petit bressol blau situat en una cambra adjacent a la dels meus pares biològics. Hi havia en aquest bressol una petita barra de fusta que s'elevava per damunt del cabàs i subjectava, penjant d'un fil, a tres óssos, tots de fusta també, que simbolitzaven als protagonistes d'un conte titulat: "Rínxols d'or", cosa per la qual, a part de la història en sí a la que ara torno, no vaig entendre mai per què la tal Rínxols (o el tal, doncs desconeixia el seu sexe) no figurava juntament amb les demés figuretes. Bé, doncs jo passava la major part de la meva vida contemplant aquells tres ninots que es movien al son dels meus moviments al bressol, sense dir-me mai res, sense canviar d'expressió, sense comunicar-se entre ells i sense ni tan sols mirar-me. Vaig arribar a la conclusió, després de moltes hores de bavejar el xumet, que els óssos eren incapaços de res. Al mateix temps, quan la meva mare em treia del bressol i em posava al seu llit, per canviar-me els bolquers o per consumar el seu acte compulsiu de petonejar-me les plantes dels peus i riure al mateix temps, jo podia observar a una girafa de goma que em donaven com a substituta del xumet, que no es queixava quan la mossegava ni em tornava mai les bufes que jo li fumia, llençant-la al terra, contra les parets o els coixins del llit. Així, em vaig convèncer que les girafes no tenien cap mena de criteri o, es més, que no li importava ser trepitjada per la meva petita personalitat.
Al meu primer aniversari quan jo, nen precoç, començava ja a caminar amb ajudes pel llarg corredor del nostre pis, em van regalar un gos de pelfa la distracció principal del qual consistia a omplir-me la boca de pelussa. Era un animaló amb cara d'estúpid al que podia donar cops de peu, maltractar i destrossar a consciència i no es queixava. Al cap de poc, aquell gos es convertí en el meu "sparring" preferit, cosa que va provocar l'oblit de la girafa. Aquell animal pelut va passar a millor vida quan, al caminar jo ja sense ajuda, el vaig introduir dins el forn a gas i morí torrat. Ma mare el trobà per culpa del fum a la cuina i perquè hi tenia allí abans un gall d'indi, i no solament no em va renyar, sinó que tirà el gos a les escombraries amb total menyspreu. Això va reafirmar la meva teoria que els gossos tenien encara menys autoestima que les girafes o que els óssos.
Els meus joves pares em veien créixer i, en la seva ignorància, pensaven que jo jugava amb aquells imitadors d'animals creient que seria, de gran, biòleg o veterinari o zoòleg, i anaven comprant-me nous simulacres d'éssers vius. Tantes hores vaig passar prop del meu gosset de pelfa que em regalaren, al llençar aquest, un tigre encara més gran i, de propina, una mona de plàstic amb articulacions que podia fer malabars sobre el meu llit. Perquè ja no dormia en aquell bressol blau, sinó en un petit llit que seguia tenint als tres ossets penjant d'un fil al que jo arribava si em posava dempeus i podia fer-los rodar, marejant-los sense pausa. Malgrat ser el tigre un animal ferotge i la mona un animaló divertit als ulls d'un nen, jo vaig continuar experimentant amb ells els límits de la tortura, de la vexació de l'home cap a la bèstia. Era, és clar, un límit bastant reduït doncs, als meus divuit mesos, no coneixia tota la maldat de que la meva espècie és capaç. A més tingueren, sobretot la mona, la desgràcia de coincidir amb un dels fets més desagradables de la meva infància, raó per la qual s'establí una associació que els portà cap a l'amargura.
Estava aquell dia jugant sobre una estora flonja on uns homenets de plàstic es perdien entre els seus pèls quan, després que aquests ataquessin despietadament a la mona i el tigre intentés salvar-la, mon pare m'aixecà i m'introduí dins una minúscula presó de barrots de fusta, al terra de la que hi havia un conte i dos coixins. Tant ell com ma mare es quedaren mirant-me allí, tancat en allò que tenien la cara d'anomenar parc, somrient. Em vaig sentir castigat i vaig posar-me a plorar, agafat als barrots, donant puntades de peu als coixins. Consideraren que ja m'hi acostumaria i em deixaren allí tot el matí. Vaig pensar que allò era la meva condemna per maltractar la mona i va anar-se formant al meu cap una venjança terrible.