La primera vegada que fou meu.

Es desitjaven des del primer dia que ens van veure. Eren dos desconeguts. Era l’amic de l’amic d’una amiga però res més... el temps es va encarregar de fer-los coincidir en un mateix espai durant tres mesos, el temps just per poder fer que es conegueren una miqueta més i per fer que el desig augmentés multiplicat per mil. Les condicions i la vida els va impedir gaudir l’un de l’altre com tant anhelaven, però no va ser per falta de ganes. No es tornaren a veure en un gran temps però quan ho feien sentien una atracció que mai podien resoldre.
Passaren dos anys entre anades i tornades, ganes de veure's però sense poder fer-ho, almenys no podien fer-ho com ells volien.
Es van veure obligats a assumir que mai podrien resoldre-ho, que mai seria un de l’altre i que mai passaria res. Però la vida van donar un cop de volta i quan més s’ho pensaven...
Era una nit de divendres, un divendres sant. Es van trobar en un pub, i tot i que no era la primera vegada que ho feien aquesta va ser diferent. Les mirades eren més intenses que mai, la tensió es palpava a l’ambient, els seus ulls clavats en ella quan ballava amb un altre, gelós. Ell es va oferir a acompanyar-la a casa tot i que vivia més lluny que ell. Va acceptar amb curiositat. De camí, quan es van acomiadar dels amics que els acompanyaven, una vegada sols, ell no va tardar gaire gens en intentar besar-la. Inconscientment ella s’hi va apartar ja que estava acostumada a aguantar-se les ganes de besar-lo. Ho va tornar a intentar i va tornar a ocórrer. No volia perdre’s tan fàcilment ara als seus llavis després de tant de temps desitjant-ho. Volia fer aquell moment infinit, sentir com la desitjava i com ella prenia el control. Però ben bé sabia que finalment seria tota seua.
Ell la va agarrar per la cintura i la va empentar contra ell, mirant-la intensament, amb uns ulls brillants que li suplicaven pietat, que no el fera patir més.
Seguiren el camí a casa, estranyats, mai havien pogut estar sols i lliures per fer el que desitjaven. Arribaren a la porta de casa d’ell i la va convidar a pujar. Aquesta vegada no s’hi va negar no fora cosa que perdés l’oportunitat i ell no li rogués més. Pujaren. I no intercanviaren ni una paraula més. Les seues boques prengueren el control, les mans despassant botons, llevant calces i perdent-se per cada racó que tant havien desitjat tocar. Entre sospir i sospir es sentien unes paraules que eixien de la boca d’ell: ‘’ havia somiat tant aquest moment, havia imaginat el tacte suau de la teua pell, el sabor dels teus llavis, l’olor dels teus cabells... no et faces més la dura i gaudim del que tant desitjàvem , d’aquest plaer que per fi ens regala la vida’’.
Va ser una nit llarga, de petons i carícies, però es va esfumar volant. Quan menys se n’adonaren fou de dia. Prometeren repetir, i cada cop que la vida els ho permet ho intenten.
D’aquesta nit van aprendre que encara que tarde, tot el que desitges, i més si hi ha un desig mutu, en algun moment la vida et donarà l’oportunitat de fer-ho possible.