LA PORTA

És diumenge. El dia s’ha llevat clar i cap núvol no trenca la uniformitat del blau lluminós que ensostra el paisatge. El sol encara és baix i projecta ombres allargassades. A una banda de l’antic camí carreter, un crestall farcit d’herbam atapeït el separa dels prats de suau desnivell; a l’altra banda, un bosc d’alzines i sotabosc esclarissat s’enfila pel pendís. L’airina és tan suau que justeja per bellugar els pètals de les roselles que, solitàries, es creuen les flors més boniques.

Mantenint el ritual dels caps de setmana, l’home ha sortit a caminar. Vesteix roba informal, barret de palla, calçat per trescar per la muntanya i duu una petita motxilla amb l’esmorzar i aquells objectes indispensables que no es fan servir mai. Camina amb el cap baix —posa’t dret, li deia sempre la mare— com si busqués alguna cosa perduda. Quan parla d’aquestes caminades, sempre les magnifica, com si fossin un exercici de reflexió que l’ajuda a suportar les vicissituds de la vida: que el relaxen, que aprofita per desconnectar de la feina i que li permeten retrobar-se, però en realitat el connecta amb tot allò que, sobrevingut o mandrejat, ha quedat per fer. Fa memòria dels amics que havia de trucar, recorda, una setmana més, que ha de demanar hora al dentista i al podòleg per revisar les plantilles, els projectes de la feina i la reunió del club filatèlic... És com revisar l’agenda i tot el que s’havia de fer i no s’ha fet, apuntar-ho per a la setmana següent. De tant en tant gesticula amb les mans imitant el moviment d’un mecanisme, branda el cap desaprovant una hipotètica solució, ves a saber a què, o s’atura per fer unes operacions a la calculadora del mòbil. Tot plegat no té gaire de retrobament ni de meditació, però la seva part d’home metòdic se sent satisfeta.

Un parell de revolts tancats enfilen el camí fins a mitja alçada del turó i després, fent-li la volta, planeja fins a l’altre vessant, on hi ha la font. Potser allà, entre mos i mos, la piuladissa dels ocells o la desesma d’un cuc, el faran adonar del món on tot passa quan i com ha de passar, sense presses, màquines ni agendes. Se sap el camí tan de memòria que ja ni s’adona dels llocs per on passa. Quan arriba a al punt on un roure esqueixat fa de sentinella a l’inici d’un corriol, s’hi enfila per retrobar el camí una mica més amunt i així s’estalvia de fer marrada pels dos revolts que l’allarguen. Capficat en els seus pensaments, el sorprèn una ombra que abasta tota l’amplada del camí. S’atura de sobte, sense consciència d’haver-ho decidit i sense saber a què correspon aquella ombra que no hi hauria de ser. En aquell ínfim instant en què el cervell bolca totes les possibilitats sense concretar-ne cap, no sap si té al davant un tractor, un vehicle dels forestals o la furgoneta d’un pagès, que, concentrat com estava, no ha sentit venir. Alça el cap disposat a disculpar-se i llavors la veu davant seu: és una porta. Passa de l’ensurt a l’estupefacció. Una porta? Que hi fa aquí, una porta?

Sí, és una porta plantada al mig del camí, com si n’hagués de donar pas, o barrar-lo. És enorme, té l’alçada de dos jugadors de bàsquet i amb els braços oberts no s’abasten els dos muntants del bastiment. El color marró fosc li accentua la grandària. Una maneta platejada hi destaca arran del muntant.

S’està palplantat enmig del camí mirant-la amb incredulitat. Es frega els ulls com si el que està veient fossin uns adhesius que hi tingués enganxats. A poc a poc avança cap a la porta i l’ombra es menja la seva. Els motius pels que pot aparèixer, d’un dia per l’altre, una porta com aquella en un lloc com aquell són inimaginables. La raó pretén negar-li el que els sentits li revelen. Toca el bastiment: fusta. Hi dona un cop, no fimbra, està ben collada. Rumia: encara que tanqui el camí... si puc voltar-la i seguir fent via... per què m’he de preocupar... Però continua barrinant: no té sentit una porta sola, si no és el pas d’una paret o tanca... La volta per la dreta tot entrant en un prat descuidat cobert de ravenisses florides, buscant on deuen haver descarregat el possible material. No troba res i refà la tirada. En passar per davant de la porta s’atura pensarós un moment. Mou el cap i després continua buscant el material, ara endinsant-se uns metres al sotabosc de l’altra banda. Aquí no pot ser, és impossible. Torna a la porta. S’allunya, s’acosta, mira per tot arreu cercant l’explicació racional, que no troba. S’hi arramba. Vol provar d’obrir-la i alça el braç cap a la maneta. No hi arriba, ha de fer puntetes i just pot passar-hi la punta dels dits per sobre. S’abalança i la porta s’obre. Una onada de sol esborra l’ombra del camí deixant només el requadre que projecta el marc. Passa a l’altra banda del batent i l’empeny per tornar-lo a tancar. A mesura que el va tancant ha de fer més força per vèncer el ventijol que empenta per l’altre costat. Fa un sobreesforç sobtat i sent el clec del pestell que encaixa al bastiment immobilitzant la porta. Torna cap a l’altra banda deixant un solc de ravenisses aixafades.

El tronc d’un arbre arran de camí li fa de seient. Es passa una bona estona amb el colze repenjat sobre el genoll i la mà sota la barbeta, mirant la porta. Què hi fa aquí? Desconcert. Qui l’ha posada? Desconfiança. Per què? Ignorància. Quin sentit té? Incredulitat. Les idees volten com si fossin dins el tambor d’una rentadora. El tambor s’atura. I a mi què? La puc obrir i passar o fer la volta pel costat passant pel prat. Atura un moment els pensaments per desencadenar-ne l’epíleg; Tant se me’n dona el qui, el què i el perquè, no és el meu problema. S’aixeca per reprendre la caminada i amb gest instintiu mira el rellotge. Ja? Com ha passat el temps! Si ja hauria d’estar de tornada! Gira cua i se’n torna amb pas viu. Desfà un tros de camí i es gira per mirar la porta altra vegada. No li sembla tan alta. Abans d’agafar a drecera de baixada es torna a girar i no la veu. Des d’aquí, s’hauria de veure?

Torna a casa remugant, com qui resa el rosari mastegant les avemaries. A la nit, al llit, no pensa en la llista de feines, només pensa en la porta, sense haver-se contestat cap de les preguntes.