La política de l'invisible. Tecnologia, deshumanització, autodestrucció.

Hi ha un problema: creure’s que l’ésser humà és el privilegiat de la creació, pedra angular del món, l’únic dotat de consciència, d’intel·ligència, d’esperit i, en conseqüència, manifesta la seua raó com a últim criteri de realitat, de pensament, d’actitud i d’acció.

Hi ha un altre problema: pensar que el “temps” és allò que dicta el rellotge, que és lineal, separat de “l’ésser”, de “l’eternitat” i de la “vida”, que es pot manipular i instrumentalitzar per aconseguir “un benefici” (interessos polítics, econòmics, etc.) allunyant-nos del present, de la realitat.

Hi ha un tercer dilema: la dualitat entre l’u i el múltiple, entre la vida i la mort, entre el cos i l’ànima, entre l’home i el seu entorn, naturalesa o món.

Evidentment, els defensors del “sistema” o model d’usos de la política contemporània, resten convençuts que estes tres qüestions no són qüestionables (són invisibles), i que l’actual gestió política, administrativa, legislativa, comercial i econòmica global és l’única viable. FMI, BM, OMC, Trump, Jinping, Putin i, pràcticament tots els governs del món, són via d’instrument executor d’allò que caracteritza l’actual democràcia: explotació, producció, competitivitat, immediatesa... mercantilisme i globalització... tecnologia, consum, economia i creixement continu, indefinit.

Ens podem preguntar: després d’aquestos últims decennis d’experiència política, quina és l’actual situació mundial?

Malauradament, la resposta és ben negativa en tots els aspectes: contaminació, devastacions de territoris, d’hàbitats, exterminis d’espècies, desaparició de cultures, de pobles, guerres, racisme, terrorisme, refugiats de guerres, èxodes del desesper, fam, misèria, mortaldats, corrupció política general, escandalós augment de la pobresa i un llarg etc. d’aquestes calamitats que responen al present i no a una ment pessimista: és resultat d’aquesta manera de pensar o percepció de realitat de la nostra civilització, començant per la colonització.

El pressupost mundial militar augmenta cada any d’una manera alarmant, les multinacionals són forces supranacionals que imposen les normatives, els bancs resten al servei dels guanys de l’especulació, els polítics obrin les mans a tots ells i la corrupció les ompli.

On queda la majoria pobra del planeta? Són invisibles per tots ells. La política de l’invisible és allò que hui porten a terme els governs dits democràtics, el més trist és que llei i justícia també ho practiquen:

El patiment de famílies amb treballs precaris que no arriben a final de mes... milers de xiquets famèlics... els milers de desnonats... les persones dependents que moren esperant l’ajuda de l’estat... els milers que cada any es suïciden causa de la crisi econòmica... les persones majors que han mort víctimes de l’estafa dels bancs... la pèrdua de drets socials...etc., etc.

On és el polític? On és la política? On és la justícia? Si a tot açò afegim els problemes abans referits, la pregunta final és:

ON ANEM? QUÈ VOL DIR SER HUMÀ? QUÈ ÉS EL MÓN?

Som en un moment històric on les ideologies polítiques, els partits i els seus polítics han arribat a un atzucac o carreró sense eixida. Gran part de la societat viu el desencís, el rebuig generalitzat a tot allò que investeix les institucions.
L’engany, la falsedat, la mentida... durant massa anys la paraula del polític ha estat desvaloritzada. Hui, la majoria de les persones no te cap fe, il·lusió ni esperança amb el “candidat” de torn perquè les seues grans promeses “de futur” saben que mai no es faran realitat, es un fet empíric. La corrupció generalitzada ho confirma encara més.
La vida política (amb tot el poder) i la vida pública (el poble, absent de poder per usurpat) ha enderrocat el seu pont, el seu lligam vital.

Què fer?

La situació és ben greu. Els més “optimistes”, els politicòlegs, els intel·lectuals més preparats del “sistema”, admeten la decadència i el fracàs, tanmateix, continuen defensant el capitalisme i parlen de reformes:

“Hui, la situació no és la mateixa que la dels anys 30 del segle passat, doncs la gent és més culta, està més preparada... malgrat tot, existeix una qualitat de vida que abans mai no ha estat... així, calen noves reformes per flexibilitzar oportunitats de feina, impulsar la producció, dinamitzar la competitivitat...”

En resum, aquesta gent vol quelcom paregut a “humanitzar el capitalisme”, i això resta impossible per incompatible, exactament igual que la seua iniciativa d’una “economia verda”.

¡No tenen clar com gestionar la situació!

La persona política “conscient” del tres punts mencionats al principi de l’article, sap perfectament que el temps de les reformes s’ha esgotat, que naix caduca tota actuació encaminada a aquest afer.
El planeta és, de fa un temps, en deute ecològic, ens ha mostrat els seus límits, els quals ja han segut sobrepassats. És per aquest motiu que urgeix un canvi, una transformació en la nostra manera de vorer i entendre el món, cultural, social, espiritual. Educar-nos en l’ecocentrisme (no l’antropocentrisme) i l’ecosofia, en la pluralitat de percepcions de món, de visions.
El planeta n’és un ésser viu i nosaltres som part constitutiva d’aquest ésser, sent així, restem connectats, integrats en esta trama d’ecosistemes que conforma la Vida.

Els humans som éssers interconnectats, interdependents, i això significa que la nostra vida “humana” ha de transcórrer acord amb el ritme de la resta d’éssers, de la totalitat o Vida, diguem-li Temps.

“L’amor per la Vida” és fonament humà, és allò que crea l’harmonia del present implicant-nos conscientment en la mateixa creació constant a través de les nostres actituds i pensaments, paraules i actes. Esta espontaneïtat del bé humà fa que no hagen repercussions negatives en les futures generacions, doncs no serà necessari instrumentalitzar res per “treure profit” quan es viu el “present”, quan es viu el “temps” o ritme de l’ésser. Nosaltres som “temps”, i això és la Vida.
S’allunya també tota “dualitat”, humans-món; humans-déu; dretes-esquerres, etc., no hi ha jerarquies, sent el diàleg respecte mutu que condueix a l’encreuament de camins per superar conflictes, doncs l’un no és sense l’altre i a la inversa.

UNA SITUACIÓ LÍMIT, ALTAMENT PERILLOSA. EL MÓN TECNOLÒGIC.

Allunyats de les consideracions abans referides, l’actual món camina inevitablement cap a la seua ruïna. El capitalisme salvatge i la tecnologia són eines polítiques de la invisibilitat:

Es destrueixen muntanyes, es contaminen territoris, oceans, terres fèrtils, s’exterminen espècies, es fabrica armament, moren milions d’innocents... però “no es vol vorer” aquesta realitat perquè ens hem “abstret del temps”, dels “ritmes sagrats” de la naturalesa on pertanyem. Tot allò tràgic esdevé “invisible” perquè són resultat dels llocs de feina (la naturalesa com objecte d’explotació i de negoci), del jornal o suport de les famílies. És comodí del llenguatge polític la monetització general.

Així, cap polític és capaç de parlar de “decreixement” o de plantar-li cara a les multinacionals criminals que devasten territoris, hàbitats i pobles, tot el contrari, els donaran suport i privilegis amb la música de fons de les seues hipòcrites RSC i Fundacions.

Però si l’afer de les polítiques econòmiques ja fa invisible les consequències de les seues tasques, les “noves tecnologies” rematen definitivament tot indici d’humanitat, esterilitzant el nostre esperit.
La tecnologia ens separa radicalment del món espiritual, dels lligams de l’ésser humà amb la totalitat. Els nostres sentits són anihilats perdent la consciència del temps, desvirtuant els compromisos en les nostres relacions socials, mediambientals i polítiques, conformant una societat alienada.

Tanmateix, aquesta fractura, aquesta “pèrdua vital” de vincle amb el nostre ecosistema, és viscuda amb tota “normalitat” per considerar-ho factor d’èxit econòmic i de qualitat de vida, com ja havíem intuït.

La persona política “conscient”, sap que aquest món no és habitable (li és impossible realitzar-se com a polític i com a persona, no pot arribar a la plenitud). El món dels displays, de la realitat virtual o de la robòtica, encaminat a substituir els “sentits humans” controlant la voluntat i els sentiments, desitja implantar-se i dominar el món amb “pensament únic”, destruint per complet l’ésser humà, furtant-li el seu centre, la seua “essència d’ésser”, convertint-lo en un mer “objecte”.

Som, ara mateix, allunyats del diàleg amb la naturalesa i el món, desarrelats de la terra, del nostre propi cos sagrat, vivint els dictats de la raó tecnològica, dels tecnòcrates. Som dintre un contenidor, allí ens conviden a experimentar la felicitat, la llibertat i la democràcia sense adonar-nos-en que la nostra consciència no és lliure, sinó bombardejada les 24h. per la maquinària publicista del sistema i, per un altre costat, pels discursos polítics capitalistes en nom del progrés i del “futur”.
Tota aquell que es rebel·le, critique, satiritze, que alçe la seua veu pels seus drets tant al carrer com a les xarxes socials, serà immediatament sancionat o empresonat pel mateix Draco legislador del sistema que defensa i exonera als seus corruptes correligionaris que furten milions d’euros de diner públic.

Si, dintre nosaltres som infeliços, vivim disgustats, amb un estat d’ansietat i preocupació continu... i açò el “sistema” ens ho fa invisible! Som esclaus! Vivim contínuament amenaçats!

QUINA SOLUCIÓ?

Els polítics menteixen descaradament quan parlen d’un futur favorable per la oferta laboral. Els últims avanços tecnològics estan substituint la mà d’obra humana, és inevitable, doncs, la seua imminent producció en massa.
Centenars de feines tradicionals de l’ésser humà seran substituïdes per màquines. Els “quatre” milionaris del món o gent de poder (inclosos dissoluts com Trump), saben perfectament quin és el seu objectiu: agafar més poder i control sobre totes les coses.

Grans multinacionals, grans superfície i entitats financeres, amb la col·laboració dels seus complimentats polítics, eviten que la “persona” puga viure dignament de la agricultura, de la seua xicoteta empresa o botiga inventant noves taxes, incrementant impostos o legislant normatives encaminades a importunar, angoixar i atipar als seus propietaris, apropiant-se del mercat. S'abandonen els pobles, la natura. Així actuen aquestes grans empreses contraries a la democràcia que, tanmateix, gaudeixen de grans privilegis fiscals entre altres, provocant un efecte devastador sobre milers de milions de pobres al món, sobre el medi ambient i sobre la naturalesa.

No hi ha alternativa: s’ha de treballar per a aquestos apòstols mercantilistes precàriament i sense drets, que per això són forces supranacionals, legislatives, i ara també, amb els seus tribunals d’arbitratge, “justicieres”.

D’altra banda, la majoria de ciutadans viuen absorts amb els seus mòbils la major part del dia, els seus cervells bullen, nogensmenys, allò pitjor està per arribar... prompte restaran tancats dintre ses habitacions amb les seues ulleres de realitat virtual caminant per la muralla xinesa o viatjant cap a Mart, mentre altres estaran fornicant amb una seductora bellesa cibernètica... a molts d’aquestos se’ls oblidarà fins i tot de menjar, ho faran en un restaurant virtual! Què podem esperar?

Evidentment, els polítics conscients han estat marginats, foragitats o crucificats pel “sistema”, la indecència ha assaltat les urnes amb les eines dels poderosos (diner, mitjans de comunicació i connivència amb altes instàncies), i d’això tinc una experiència personal al meu poble.
Autèntics indesitjables, individus erms de tota erudició, desenvolupen les polítiques deshumanitzades del capitalisme, les polítiques de l’invisible.

Així doncs, hi ha, per la persona conscient, tres camins:

1. Isolar-se del món fins que rebente tot.

2. Ingressar en la societat del “borregam” abillat d’indiferència fins que rebente tot.

3. Buscar alternatives fora de la via politic-ideològica que reintegren l’ésser humà al lloc que li correspon, que és, com abans hem dit, la naturalesa i el món, participant en la gestació del present amb respecte, unió en la diversitat i compromís. Sols així viurem en llibertat, en plenitud.

Som conscients que aquesta Vida és totalment incompatible amb la tecnocràcia i l’actual democràcia, caldrà, doncs, fer la Revolució, la revolució de l’Esperit Humà.

Com es fa això? Ara mateix, no ho sé, el que si sé amb seguretat és que la Mare Terra, eixa gran Consciència de la qual tots participem, està iniciant, davant nostra indolència, la seua pròpia Revolució. Si no actuem radical i urgentment, serà la pitjor solució.