La platja

Un relat de: Júlia Costa
Camina lenta i silenciosament per la petita platja de Barcelona, porta el vestit blanc que ell li havia regalat. Era un vestit llarg de tires que li cobria fins avall el genoll.

Bufa una brisa marina que fa que passejar per la platja a aquelles hores es faci mínimament suportable. La brisa li acarona el cabell castany i ondulat, amb la mà dreta i amb un moviment delicat se’l retira de la cara. Està pensativa, la seva mirada reflexa ignorància.

S’ajup per acariciar la sorra molla, pensa que fa massa temps que no trepitjava aquesta sorra, que no deixava que els seus peus s’enfonsessin dins la sorra. Escriu el nom d’ ell. Dura pocs segons gravat a la sorra, una petita onada s’ha emportat el dibuix que ella ha fet, amb els seus delicats dits. S’emporta només el dibuix, ella mai es deixaria emportar per una onada els pensaments i records que li desprèn aquest nom.

S’asseu al costat del mar, observant les onades. Pensa en tornar a notar el gust que tenen els seus llavis. Vol tornar a comprovar si realment tenen aquell gust a maduixa, com el gust que té la primera maduixa que menges a l’any. Sap que sí, que per molt que passin els dies i els mesos, els seus llavis continuaran tenint gust a maduixa.

Recorda, acariciant la sorra, com ell li dibuixava cors a la seva esquena, li deia t’estimo a cau d’orella. Recorda com es coneixien mútuament el cos, uns cossos perfectament imperfectes. Recorda com les seves mans i les d’ ell s’acariciaven lentament fins que es trobaven a les puntes dels dits. Recorda com ell li robava cada instant de solitud, el seu silenci.

Continua seguda sobre la sorra, ara però plora en silenci recordant el que sempre li deia sa mare: ‘’ no et penedeixis mai del que t’ha fet somriure, i si t’ha fet plorar és una experiència més.’’

Posa la mà dins la butxaca del vestit, treu un paquet de cigarros i n’encén un. Fuma amb desgana.

Recorda la primera vegada que ell la va veure fumar, sabia que no li agradava i va apagar el cigarro. Ara no ho faria perquè no hi havia ningú que li pogués prohibir.

Fa una calada al cigarro, un cop més amb desgana. Aquest cop recorda la primera vegada que es van veure. Les últimes fulles de tardor començaven a emplenar el terra de la placeta. Ella tenia pressa, ell no la va veure i com si es tractés d’una pel·lícula les seves mirades es van creuar per primera vegada, fent que els seus cossos xoquessin creant entre ells una reacció amorosa.

Treu el fum del cigarro i continua mirant el mar, pensativa.

Recorda el dia en què es van fer el primer petó. Era estiu, feia molta calor i ja feia temps que es coneixien i es trobaven a la plaça del poble. Ell la mullava des de la font, ella reia. Allà va ser on per primera vegada ella va poder comprovar que els seus llavis tenien un gust a maduixa especial. No recorda d’una forma especial el dia en què es van casar, perquè ell cada dia la feia sentir la dona més afortunada del món. Coneixia cada somriure, cada gest, cada mirada.

S’acaba el cigarro i l’enfonsa dins la sorra, amb les mans fa un petit castell i és en aquell moment on li ve al cap el dia en que es van comprar la casa.

Era una casa petita, de color blanc. La casa tenia espai suficient com per poder tenir un o dos fills, que és el que ell volia.

El primer fill que van tenir es va dir Eudald, i el segon Ferran.

Recorda, arronsant les cames, la vegada en que els seus fills van marxar de casa i van fer la seva vida. Es van quedar sols.

Recorda que la soledat els agradava, les estones en que s’assentaven al sofà ell la mirava. ‘’ Estic enamorat’’ li deia a cau d’orella, ‘’ no diguis tonteries’’ li deia ella, sabent que aquell ‘’estic enamorat’’ li recorria pel cos, arribant al cor i fen-lo anar encara més de pressa.

S’eixuga una llàgrima, es posa de peu i es posa dins de l’aigua. Nota com el vestit se li mulla, el preciós vestit blanc que ell li havia regalat. L’aigua està molt freda. Està neta, transparent. Pot veure la seva bellesa reflectida entre les onades.

Recorda el dia en que ell es va posar malalt, va patir varis infarts cerebrals. Recorda el diumenge en que li va venir l’últim, ‘’Si us plau, reacciona, no em deixis ara’’ plorava i cridava ella. Ell ja no dormia les hores que dormia abans, el seu cervell no reaccionava de la mateixa manera que ho feia abans. Les seves mans ja no l’acariciaven, a vegades reia per riure. Ella li recordava tots els moments que havien passat junts, però no hi havia records dins del cervell d’ ell, tot i que ella pensava que dins del seu cor sí que n’hi havia. A vegades ell es passava el dia segut al sofà i de tant en tant ella el mirava i li somreia. Un dia, ell se la mirava i somreia ‘’ M’agrada saber que sempre estàs al meu costat, tot i que no sé qui ets ‘’. Ella es va quedar de pedra. Dies després ell va morir. I tots els records se’ls va emportar la mort.

Entra dins del mar, s’endinsa lentament mentre recorda cada petó, cada mirada, cada t’estimo, cada carícia, cada arruga, cada tot. Havia compartit més de setanta anys amb una persona.

Es deixa ofegar per les ones del mar, deixant escrit a la sorra: t’estimo.

Comentaris

  • genial![Ofensiu]
    Fadalletrada | 11-06-2012 | Valoració: 10

    És brutal Júlia! M'ha encantat!
    petons!

  • Sorpresa progressiva[Ofensiu]
    copernic | 06-10-2011

    El relat s'endinsa, com la protagonista en el mar, en tota una vida a través de petits gestos que recorden cada etapa. Convenientment introduïts, aquests gestos rememoren moments especials, fites que marquen el ritme de l'existència. És intens i alhora sensual i va descobrint el final a mesura que la lectura va avançant. Molt agradable de llegir.
    Jo també sóc alt-empordanès. Sóc de Portbou. Vilajuïga! Per a mi, Vilajuïga sempre serà el principi de la plana, l'alliberament visual que es produeix, net, transparent en dies de tramuntana, després de l'encaixonament forçós dels túnels del tren i de les muntanyes de l'Albera. Salut, noble Empordà!

  • Breu intensitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-10-2011 | Valoració: 10

    Júlia, aquest breu relat és una meravella. Dur, intens, però d'una tendresa colpidora. Descrius amb naturalitat, com ones de mar de fons, la sensació que envaeix a la protagonista. Li fas una descripció sensacional, així com del lloc on passa l'acció. Tot s'encomana d'un color daurat, matisat, molt empàtic amb el lector. La sensació de buidor d'ellá resulta plenament aconseguit. Una meravella, repeteixo. Una forta abraçada.

    aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Júlia Costa

Júlia Costa

16 Relats

27 Comentaris

14852 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Em dic Júlia Costa i sóc de Castelló d'Empúries.

Em considero una persona somniadora i enamoradíssa, la majoria de textos i poemes que escric parlen d'amors i desamors.
Sóc una apassionada del volei, de fet jugo amb un gran equip d'un petit poble anomenat Vilajuïga.

He participat durant aquest estiu del 2011 en un seguir de recitals de poesia anomenat Poemestiu organitzat per versos.cat, una pàgina web on s'hi pot trobar poetes molt i molt bons.

Intento mantenir viu el meu blog: http://trossetsdemijulia.blogspot.com/
On podreu saber una mica més de mi :)