CARTA D'AMOR

Estimat Unai,
Tot just avui he llegit la última carta que em vas enviar, amb aquesta ja en van 730. No et vull recordar que això d’estar lluny de tu se’m fa difícil perquè sé que et fa mal. Avui ha vingut la filla de la veïna a casa a explicar-me les seves cabòries, resulta que s’ha enamorat per desena vegada. Jo me la miro i callo, recordant sempre el dia que et vaig conèixer. Durant les festes d’aquell mes de maig tan calorós, feia molt de temps que no feia tanta calor i el poble estava ple de gent. El meu vestit blanc es passejava amunt i avall, la meva pell morena brillava a la llum d’aquell sol tan brillant. No oblidaré com els nostres ulls es van trobar en plena plaça, quan em vas preguntar si jo era d’aquí, que si volia ballar amb tu. I jo, que ja em coneixes, sense vergonya ni manies et vaig agafar la mà i vam ballar fins ben entrat el crepuscle. Ben a la vora del mar, vam jugar amb les ones i amb la nit. Compartint mirades no t’atrevies a fer-me un petó i jo et mirava, com et mirava... I amb un lleuger moviment de mà em vas apartar els cabells de la cara, em vas acaronar la galta, els teus dits salats van acariciar suaument els meus llavis. Capritxós de provar la meva llengua i jo capritxosa de provar la teva. Ens vam besar fins que no ens van quedar llavis. Vam començar a besar-nos suament, fins que ens vam deixar emportar per la nit i els seus secrets. Els nostres cors frenètics i els nostres cossos es movien al mateix ritme que el mar.
Quan la Joana ha marxat de casa eren ja les set de la tarda i he decidit sortir a caminar, m’he acostat fins a la platja on els nostres llavis es van trobar per primera vegada, seguda a la sorra he fumat un cigar amb desgana. Els meus dits estaven juganers amb la sorra i han format una petita muntanya. En aquell moment he recordat el dia en què ens vam comprar la casa, el dia que ens vam casar. Poc a poc es va fent de nit i recordo, com sempre que arriba, el dia que em vas dir que havies de marxar. Miràvem la lluna, agafats de la mà, em miraves, em feies dona cada vegada que em miraves. “ Recorda que sigui on sigui, la lluna sempre serà igual per nosaltres dos”, em repeties a cau d’orella. Aquella nit els teus dits estaven juganers amb la meva esquena.
Tornant cap a casa he vist una parella d’enamorats que es besaven dins d’un cotxe. Ai amor, les vegades que ho havíem fet nosaltres això. Ho recordes? He arribat a casa quan la negra nit ha agafat desprevingut a més d’un i m’ha entrat aquell calfred de saber que no estàs per esperar-me segut a la cadira del menjador, remenant la tassa de cafè amb dues cullerades de sucre. Tu sempre tan previsible. No em preguntis per què però he tingut la necessitat de buscar ràpidament un mirall i en efecte, he vist milions de somriures, milions de petons, milions de carícies i milions de t’estimo reflectits en els meus ulls, en els meus llavis, en cada arruga que perfila la meva cara. Em vas prometre que sempre estaries al meu costat i m’has enganyat. A tu també se’t marcaven les arrugues, els teus ulls blaus eren el reflexa d’una vida al meu costat. I un dia, sense voler-ho, sense desitjar-ho, vas deixar de recordar el meu nom. I em repeties una vegada i una altra que qui era jo, que què hi feia jo allà sempre al teu costat. La cadira del menjador va donar pas a la cadira de rodes i la tassa de cafè va donar pas a la infinita quantitat de pastilles que t’havies de prendre. Els passejos a la preciosa platja van deixar pas a tardes de silencis, de buidor i de calfreds. I jo, que no em cansava d’escriure’t cartes, de dir-te en cada una d’elles que t’estimava. Jo, que no entenia per què em deies que em deixaries, va arribar el dia que ho vaig entendre tot. “ Senyora, el seu marit té Alzheimer”.
No se m’oblidarà mai el dia en què vas deixar de respirar, segut en una simple cadira de rodes. “ La vida, que és molt puta”, em repeties. I amb el dolor més intents que el meu cor va haver d’aguantar et vaig dir adéu.
I aquesta, aquesta és la carta 999. Em vas demanar que t’escrivís cada dia, fins que arribés a la carta número 1000, però ja no em queden més forces, ja no em queden més paraules per cridar als quatre vents que t’estimo. Estimo als teus ulls blaus que es van topar amb els meus aquell mes de maig ja fa més de cinquanta anys, estimo les teves mans que saben el recorregut del meu cos amb els ulls tancats, estimo les teves paraules que s’han convertit en silencis i t’estimo a tu. I es fa de nit en el meu cor, i els meus llavis callen esperant que se m’emporti la mort, i et faig companyia en un cementiri que em conec com casa nostra. Em vas demanar que t’estimés fins a la fi dels teus dies i jo et vaig dir que no, que t’estimaria fins a la fi dels meus, dels teus i de tots. No oblidaré mai cada petit gest, amor. Les meves orelles queden felices d’escoltar-te dir a cada moment que m’estimaves, els meus llavis queden servits de la dolçor dels teus petons, les meves mans queden tranquil•les al saber que han estat en contacte amb les teves. I el meu cor, el meu cor amor no es pot queixar de saber que ha bategat cada dia amb més força.


T’estimaré sempre Unai.
Recorda: Només sóc l’esborrany dels dibuixos del teu cor.