Una vegada en una estació

Una vegada en una estació.

L’Elisabet estava seguda a l’últim banc d’aquella petita estació de Figueres, esperant que l’últim tren que arribés li tornés el somriure que li havia robat.
Es fixava amb les cares de la gent, moltes cares en el tren d’anada i encara més i més cares en el tren de tornada. Algunes cares somreien convençudes d’haver trobat allò que fins fa poc els mancava, i altres, altres no sabien ni què buscar.
A les set de la tarda el vent va començar a bufar amb molta força, fent que els cabells de l’Elisabet ballessin una dansa desenfrenada i despreocupada. I en aquell moment, just en el moment en què el vent es proposava apagar les estrelles i eclipsar la lluna que es deixava entreveure, començà a plorar. Amb un crit d’agonia i en mig de l’estació l’Elisabet va començar a plorar, deixant que les seves llàgrimes rodolessin avall de les seves galtes vermelles i fredes. Deixant que el seu cor s’encongís fins a fer-se tant diminut, aguantant-se la cara com si li fes mal, agenollada a terra i deixant que el món, per primera vegada se li escapés de les mans.
I tot a l’estació continuava igual, ningú la mirava, ningú l’ajudava.
Aixecant-se del terra agafà amb força el que tenia entre les mans: una fotografia, un món, una vida. Una vida que fins fa poc era seva, deixava de ser-ho per donar pas a la tristesa.
La seva mare havia mort. I l’estació quedava en silenci, tot es va quedava immòbil. Escoltant els plors d’una adolescent que plorava amb crits d’agonia per la pèrdua de la persona que havia aconseguit que la seva vida fos només seva.