La plaça de les bruixes

Fa gràcia veure com la Negrita surt tota fletxada, amb un deliri per tallar els camps oberts que se li posen al davant. Massa hores tancada al pis, això deu ser.
Ja portem un bona estona que hem deixat el cotxe, ens agrada de sortir a caminar. Tot just a ran del vehicle ja hem començat a fer pujada per una pendent que déu n’hi do, ens enfilem per un corriol i, més d’un cop, ens agafem a les roques per impulsar-nos-hi.
Hi ha moltíssim verdor, hem tingut un any plujós, però fa uns dies que no cau res i el terra està polsós.
Després d’arribar a la carena ara toca la davallada fins el fons de la vall. Aquest tros hi anem amb més compte i fem servir més sovint les mans per no caure.
La Teresa insisteix en que no vagi tan de pressa, que no m’empaita ningú, el que estic fent és perdre la oportunitat de contemplar la natura tan exuberant, els diferents tons verds, la grogor de la ginesta, el blauet de les floretes... Sempre em renya, ja té raó ja, però per aturar-me una estona m’haig de contenir, tinc ànsia per arribar a on sigui, fins que no hi sóc estic neguitós.
Ja hi som, estem al capdavall de la vall, avui estrenarem un camí nou. Un pal clavat al terra té un indicador amb el nom “La plaça de les bruixes” aleshores el fem cas i ens endinsem per un caminet que ens fa penetrar per un túnel de vegetació. El camí segueix un antiga riera que deu portar anys seca del tot, però als costats encara hi ha molta humitat, molsa, líquens, alguna granota despistada, tolls. En aquest camí hem de grimpar una xic per pedrotes que en un altre temps devien de se salts d’aigua molt bonics.
La Teresa em segueix al darrere i la Negrita és entre tots dos. De tant en tan la gossa s’atura i observa fixament un punt concret que a nosaltres ens és del tot impossible d’identificar res, però de ben segur que ela sap, percep molt bé, el que nosaltres ignorem.
Em pregunto com deu ser el lloc que s’anomena “La plaça de les bruixes” i per què li han posat aquest nom. Hi celebraven aquelarres? O simplement és un indret on el rocam deu presentar unes formacions estranyes, que devien d’impactar als ulls del primers pobladors?
Com sempre vaig al davant, m’haig d’aturar de tant en tant perquè la Teresa m’atrapi, em deixo dur per la meva actitud impulsiva i no m’adono que la pobra companya s’ha quedat molt enllà. Que en sóc d’inconscient, ja n’ha de tenir paciència amb mi, ja.
Em giro per veure com es va apropant, a les pujades ella posa la vista al terra.
Ostres! Qui són aquestos? Un, dos, tres...Si n’està ple. Hi ha gent de totes les edats. Tots vestits de blanc, amb túniques i tothom em mira. Estan disseminats per tot arreu, hi ha nenes, homes grans, dones...Un noi amb barba curta m’està somrient.
Què significa tot això?
Ja tinc a la Teresa davant meu. Per què poses aquesta cara? Que has vist un extraterrestre? Estàs pàl•lid, vas massa ràpid i segur que et falta oxigen, no corris tant, sempre t’ho dic i no em fas cas.
Si em parla així és perquè ella no s’adona de res, per tant només els veig jo, què ho fa? M’estic tornant boig? Estic veient visions?
Josep, vols que parem a descansar una estona? T’has quedat quiet com un estaquirot.
Com li puc dir a la Teresa el que ara mateix estic veient? Què haig de fer?
Dissimulo, faig veure que estic contemplant el paisatge, però se li fa estrany, no ho faig gaire sovint.
Estic esperant una explicació, una resposta. Qui sou? Què voleu de mi? Collons, tots resten muts.
Torno a reiniciar el camí, però continuen havent-hi per tot el voltant. Em principi em resulta inquietant i estic espantat. De fet si em volguessin fer qualsevol mal o el que sigui ja ho hagueren fet.
Pot ser estic sota els efectes d’una absència pre-epilèptica, però si mai he tingut cap crisi d’epilèpsia, hòstia!
O pot ser sempre hi són i no els detectem. Bé, si volen alguna cosa de mi, ja m’ho faran saber.
Tranquil, Josep, estem amb tu. Tant és qui som i de on venim. Sàpigues que t’estimem, tots t’estimem, t’estimem, t’estimem, t’estimem.....
Es comuniquen amb mi pel pensament, no cal parlar en veu alta.
D’entrada sou d’una altra realitat, diferent a la nostra. Pot ser no teniu el sentit del temps i l’espai com nosaltres i ens deveu d’observar molt. Segur que ho sabeu tot de cada un de nosaltres, oi?
Coi! Ara no em responeu, bé que hi farem.
Josep, ja fa una estona que estàs parlant sol, què t’ha agafat ara?
Res, Teresa, cabòries meves.
Si us plau, digueu-me quin sentit té la vida, parleu-me de Déu, de la mort, Què som en realitat?
T’estimem molt, Josep.
Si, d’acord, gracies, però per l’amor de Déu, doneu-me respostes, ja que hi sou, que existiu, malgrat que no entenc res del que està passant. Ajudeu-me, guieu-me, feu-me entendre quins són els principis vertaders de la vida.
Ens estàs demanant, car no està en aquest món per estar esperant sempre de rebre quelcom, quelcom que tu et penses que et cal a la vida per ser feliç. Ca, I ara! Si existeixes és per a oferir tu, perquè donis als altres, ho entens?
Has de pensar, fer esmerçar la teva energia a donar als demés allò que necessiten.
Tu, Josep, has de ser un oferidor, oferidor d’allò que tu disposes, encara que et sembla que no tens res de bo, mes sempre pots donar. Tan sols amb els bons pensaments, això ja és important.
Si t’hem vingut a veure és perquè en siguis conscient, segur que això ja ho has llegit en qualsevol codi ètic o en diverses doctrines religioses, però ho has d’experimentar com una prioritat.
Tant si surts a córrer o estàs escoltant música simfònica, ho has de viure, o sentir, que al fer-ho desprens energia positiva a tot l’univers. D’aquesta manera qualsevol acció teva incideix oferint bo a la resta del món.
Josep, eh! Què et passa? T’has quedat a la Lluna de València, que no estàs per a mi? T’estic preguntant quin camí agafem ara, el que fa pujada o el de baixada.
Teresa, si us plau, jo tampoc he estat mai aquí i no en sé res. Em pensava que tot estaria més ben indicat. Per si de cas agafem el sender que fa baixada, és més ample i comença a fer-se tard, fins i tot, la Negrita ja hi és.
Ara ja no veig a ningú, només nosaltres tres i prou, ja tot és normal. Tot el que m’ha passat no ho puc explicar a ningú, sinó encara em tancaran.
Ens fiquem dins el cotxe, l’engego i tornem cap a casa. La Negrita jeu al darrere, ara s’ha quedat tranquil•la. La Teresa està remenant un ramet de branquetes de timó i romaní que té a les mans, com sempre les deixarà a un raconet del marbre de la cuina.
Mentre condueixo estic pensant per demà. Després de la feina què en faré, delmeu temps. Escarxofar-me al sofà davant el televisor? No, què puc fer? Al casal cívic demanen voluntaris per atendre la gent gran o pot ser que vagi a visitar al Ton, aquest home sempre s’està sol al seu pis i va pel carrer amb una cara de pomes agres, si, l’aniré a veure, pot ser s’animarà una mica.