La piscina secreta de els Arcàngels

I

El meu poble era petit, molt petit, tant petit que ni tan sols tenien piscina. Quan i anava al estiu ens ofegàvem, ens asfixiàvem de calor. Es el poble dels meus pares i ells hi coneixen a tothom. Em deixaven sortir a tot hora del dia amb els meus amics, ens coneixíem des de petits i jo n’era un més de la colla. La colla dels angelets. Ens deien així perquè de petits eren escolanets i ajudaven al mossèn a la missa, tots els diumenges.

Mai ningú els va enxampar en cap entremaliadura. Van tenir sort, molta sort. Estaven fets uns trapelles i jo n’era un d’ells. En una ocasió van ser imputats per la delació de el Bocoi, el llepaculs de la colla. Acte seguit va ser expulsat i a partir d’aquest fet el van anomenar l’àngel caigut. Mai més va venir amb nosaltres.

De més grandets, ja ens afaitàvem tots, van voler canviar el nom de la colla, per què el Bitel diu que els àngels no tenen sexe. “Arcàngels” es el nou nom. Segons les teories de el Bitel; si que tenen sexe i que en gaudeixen força.

M’oblidava! Una particularitat del meu poble era que no ens cridàvem pel nom propi. Tots teníem un malnom que sempre feia referència a alguna característica. Al Ros; perquè tenia els cabells rosos. Al Coix; perquè de petit va patir la malaltia de Perthes. Al Bitel; perquè tenia els cabells llargs. Al Bocoi, perquè era grassonet. Al Rinxols; perquè tenia els cabells rinxolats. I a mi em deien el Llarg; perquè era el mes alt de tots.

Per apaivagar la calor sempre ens banyàvem al riu, tot i que hi ha un bon tros de camí. De baixada molt bé, arribàvem i ens refresquem al aigua del riu. Però de tornada es tot pujada i quan arribàvem a dalt ja tornàvem ha estar suats.

Aquest estiu era horrorós. L’aigua del riu cremava i l’aire era tant calent que no es podia respirar. Feia molta mandra anar al riu.

Els Arcàngels van trobar una meravellosa solució. Una piscina amb l’aigua fresca... Una piscina amb l’aigua a l’ombra... i sense haver de sortir del poble.

El DIPOSIT DE L’AIGUA POTABLE MUNICIPAL.


Ep! Això que us he explicat
es un secret molt ben guardat.
Si algú de vosaltres,
senyores i senyors
lectors, es agosarat
de explicar-ho.
Jo ho negaré.
Sempre ho negaré!





II

El més important , fonamental, essencial i necessari es que mai ningú se’n assabenti. Donat el cas de ser imputats ó acusats; sempre, sempre rotundament es negarà.

Ens hi banyàvem al mig dia,quan el poble restava en silenci perquè la gent feia migdiada. I a la nit, després de que tanquessin el cafè i tot el poble ja dormia. Dormia amb les finestres i balcons oberts, per aprofitar l’aire si bufava una mica de garbinada. Els aparells d’aire condicionat van trigar uns quans anys en arribar.

El punt de partida era l’acàcia del costat de la font. Amb molta cautela passàvem per darrere de les escoles, donàvem el tomb a les instal•lacions de la cooperativa agrícola, seguint per la vinya del secretari fèiem cap al dipòsit d’aigua potable municipal. Sempre en el mes absolut silenci, les finestres i balcons eren molt prop. Calia ser molt sigil•losos i tenir la màxima cautela.

El Rinxols havia fet uns ganxos de ferro per obrir la trapa, ens pesava bastant hi la teníem que aixecar entre dos. Deixàvem la roba sobre el formigó i ens tiràvem a dins nuets de pel a pel. La primera impressió era que l’aigua estava molt freda, però, a l’instant per tot el cos recorria un agradable plaer. A les migdiades no ens hi podíem estar massa estona, teníem que marxar abans de que el poble es comences a bellugar. Però a les nits era diferent, completament diferent. Estava tot a les fosques, a l’interior del dipòsit no hi ha cap bombeta de llum. Enganxàvem a uns filferros tres llanternes, i ja ens hi veiem mes que suficient.

Les nits que ens il•luminava la lluna eren especials, no teníem cap pressa per marxar,ens estiràvem a terra i parlàvem, conversàvem; ens explicàvem coses. Somiàvem i fins i tot filosofàvem. Els acudits de el Bitel, sempre ens feien riure molt. Hi va haver un dia que em vaig enfadar amb ell. El que va dir no em va agradar gens ni mica. Sort que el Rinxols va posar pau entre nosaltres, que si no, la nit hagués acabat malament.

La teoria de el Bitel sobre l’activitat sexual de els arcàngels, es remunta a l’any de la Mariacastanya:

-Els arcàngels eren joves atractius i ben plantats que consolaven a les esposes que no estaven satisfetes sexualment. En aquella època a les noies de dotze, tretze ó catorze anys les casaven amb homes que ben bé en podien tenir seixanta anys , setanta anys o més. Al llit les pobretes noies sempre es quedaven amb les ganes. Els octogenaris marits acabaven abans de que les joves esposes comencessin. El marit roncava com un soc, la joveneta a l’entrecuix i tenia foc. Per la finestra, pel terrat o pel balcó, s’enfilava el festejador. Buscaven un indret, discret, de la casa, per tenir tranquil•litat i acabar allò que el vell marit havia començat.

Fins aquí bé, ara arriba quant el Bitel diu el gran disbarat:

-Un home de vuitanta anys, remenant taulons de fusta tot el dia, quan arriba al final de la jornada, no es que estigui cansat; esta esgotat, rendit. Quant s’estira al llit l’única força que li queda es per dormir i roncar. Vet aquí que una nit es va despertar per anar a orinar i una bona sorpresa es va emportar. L’adolescent esposa als braços d’un ben plantat jove, va trobar.

-Para! Aturat! Fins aquí podíem arribar!

-Llarg! Que et passa?

-Aquí l’únic que s’està passant ets tu! Bitel. Que no et dones conte del que estàs dient? No tens ni vergonya ni respecte!

-He valorat les similituds i diferències que disposa el Torà, l'Alcorà i els Evangelis canonitzats i apòcrifs.

- Es irrespectuós i blasfem.

-Tan sols he sumat dos més dos!

-Prou! Bitel. Prou! Llarg.- interromp Rinxols.- Doneu-vos les mans i anem-nos a banyar. Que la nostra piscina particular, ens esta clamant.
Ep! Si teniu que pixar feu a la soca dels ametlles.




Juliol, 1975.