La Pica d'Estats (2)

Ja fa una bona estona que no se’n veuen, d’arbres. Aquí tot és pelat, terra fosca, pedres...Una mata escadussera.
Haig d’anar fent pujada, poc a poc, amb aquesta pendent de seguida em canso, fins i tot el Morenet ja comença a treure la llengua a fora. Però cal que m’espavili, s’acosten uns núvols i fan mala pinta.
On cony estic? Merda, m’he sortit del caminet! Només miro al terra amb el cap cot i no m’he adonat que les piles de pedretes ja no se’n veuen, altra vegada cap endarrere, aquesta pujada no ha servit per a res. He gastat energies i he perdut una mitja hora bona.
I, tu, Morenet, que no veies que em despistava? Em pensa que tots dos som uns sòmines.
Començo a pujar de nou, ara si que es veuen bé les fites, i ara no si val a badar, em sents, Morenet?
Quan em posaves les mans a sobre, ho feies amb molta parsimònia, res t’empaitava, em deies que volies conèixer mot bé tot el meu cos, seguies amb els teus palmells tota la meva cama, l’estudiaves, volies tenir present, recordar-te, d’on tenia la piga, quin era el dibuix que feien els meus pèls, la forma del genoll. Mentre sentia els teus dits, una mica aspres, escoltava les teves paraules com m’ho descrivien.
Pot ser ens queden vint minuts més, Morenet, fot-li! Que ja arribem, pel poc que ens queda no ho podem deixar perdre.
Per fi ja som al pic, veig una creu de ferro amb un armariet a sota que deu contenir una llibreta per deixar constància dels que hem fet el cim, però no es veu ran cosa més, tot està emboirat i el cel ben tapat. Merda! Ja ens van caient unes gotes.
Em poso el cangur, Té, Morenet, vols una mica de pa? M’empasso una fruita en dues queixalades i bec una mica d’aigua. No ens hi podem entretenir gaire aquí dalt, però tant fa, no es pot veure el paisatge ni res.
Pateixo per quan passem per sobre les roques, si plou gaire les botes relliscaran i ens fotrem de moros, no te’n riguis, Morenet, que aquí dalt segur que no tenim cobertura, aleshores com ens ho farem?
Ara si que cau fort, ja tinc les cames ben mullades, tu rai que ja tens un bon impermeable natural.
Ara que ja som a la tartera, vaig amb molt de compte, s’escolta més fort l’aigua que corra per sota les pedres.
Ha parat de cop, ha estat un bon xàfec, em sorprenc que el temps canviï tan ràpid, em dóna la impressió com si els raigs del sol esquincessin els núvols i s’anessin obrint aquests deixant pas a deus de llum, fins que s’imposen les clarianes i els núvols, fets bocins, s’allunyen en retirada. Tot això en el temps que tardo de baixar la tartera.
Més tard, quan començo a descendir pel corriol, que vist de lluny sembla una serp, m’adono que aquí gairebé no ha arribat la pluja, el terra em prou feines està mullat.
Pot ser ha estat un mal temps causat per un déu de les muntanyes que té ganes de tocar-me els collons.
Quan era a dalt no veia tres en un burro i, ara mateix, m’haig de posar les ulleres de sol.
Em sorprèn com a la tornada, pendent avall, les cames es mouen espitades, com si no estiguessin gens cansades.
He estat uns dies escoltant al cotxe “el canto del lama” i ara la tonada d’aquesta música la tinc ficada dins el cap, en tota la davallada que l’estic sentint, com si hagués altaveus posats a les roques.
Per fi ja he arribat al riu, només em queda creuar la passarel·la de fusta i tot pla fins el poble.
El sol ja no pica, ara comença a baixar, però encara queden hores de claror.
Com el camí s’ha tornat ample i bonic ja no em cal vigilar on poso els peus. Em deixo anar a les meves emocions, començo a somniar despert. Et veig després d’aquests anys esperant-me el vespre, al carrer, a un costat de la porta de casa. Has conegut altres homes, els hi has fet l’amor, però t’has adonat que només m’estimes a mi i has tornat. Ens mirem, no ens diem res, obro la porta i pugem junts les escales. Dins el pis, primer et vull agafar les mans, però els nostres cossos van més de pressa i s’abracen, un miracle fa que sense cap pas intermedi ja estiguem nus al llit, sense fer cap ús de paraules, ja en som conscients de tot el que ens cal saber.
Abans he passar per casa de l’amo del Morenet, veurà que se’l torno tot sencer i una mica cansat. Que, t’ho has passat bé? Oi, que si? En Tonet em rep rialler, em diu que en sóc de valent i que entri a prendre el que sigui, en aquest poble sempre s’ha de convidar per mostrar respecte i que ests una bona persona i a mi em toca de refusa la invitació dient que se’m fa tard i tots quedem bé.
Entro al pis i veig a un parell en calçotets, aquests poca-soltes no fa pas gaire que s’han llevat. S’estan davant del televisor mirant curses ce cotxes i no sé pas si els faig pena o enveja, suposo que hi deu haver de tot. Hi ha qui diu que la propera vegada pujarà amb mi i una altre, amb ironia, em diu, que n’ets de bo, “tio”, au, ves fent muntanyes i fes-me el favor de baixar un ramillet de flors pirinenques.
Què deus estar fent ara? Amb qui estàs? Ets feliç? Te’n recordes gaire de mi?