La perversió de l'infeliç

Vaja, quin relat més curiós. Quant sentiment, quant dolor. I l'única cosa que em ve al cap és "infidelitat". Infidelitat per tots llocs. A cada mot. I fins i tot penso que el patiment de l'autor hauria de ser merescut! Com que el mot "infidelitat" se m'ha quedat clavat dins mentre llegia el text (i en acabar-lo), no puc sentir llàstima pel protagonista. No em desperta llàstima. A mi, sincerament, em desperta ràbia.

I penso, carai, qui fa patir mereix patir. I covardia. Oh sí, covardia per no ser capaç d'enfrontar-se a l'errada que ha comès. I al final tot és dolor. Potser sigui el que ha sembrat i ara li toca recollir.

Tot i així, he d'admetre que la sensació d'angoixa és molt calra. Com diuen més avall, l'aparent desordre de les frases i mots fan sentir al lector com si pogués clarament sentir el que sent el protagonista.

En fi, ja saps: interpretacions Salzburgianes!

Abraçadotes!

Salz.

P.S. Pel que em sembla intuir, tot de conya, oi? M'alegro!!

... als que reconeixen, humilment, que no han acabat d'entendre el que vols explicar.

De totes maneres, et diré una cosa... Fa uns anys, vaig tenir una relació amb una meravellosa dona de Madrid. Les coses no van funcionar i varem acabar tallant. El darrer cap de setmana que vaig passar a la capital... bé, el teu relat, sense ser el que em va passar, m'ha fet recordar molt l'angoixa, el patiment, la barreja de sensacions, totes doloroses, que vaig patir aquells dies terribles.

Amb això, el que vull, es fer un elogi (gens petit, creieu-me) al poeta que s'endevina darrera totes i cadascuna de les línees d'aquest relat tan poc prosaic.

Teniu la meva admiració, a banda de la meva simpatia (que us vau guanyar aquella memorable sobretaula de riures i pim-pams...)

Buff! Capi, quina cosa més pessimista :p

Sí, vas dir que quasi sempre escrius quan estàs en estats d'ànims extrems (euforia o tristor), però aquest relat m'ha semblat massa trist. No hi ha un bri de res positiu?

Bé, sempre et queixes de que no et comento, doncs aprofito l'únic relat que tens i et "machaco", jejejeje.

M'agrada com l'has escrit perquè transmet la mateixa angoixa que deu passar el protagonista (autobiogràfic, potser?). I he trobat alguna falta, però no em posaré a corregir-te no toca. Hi ha moments en que el desordre de les frases, dels paràgrafs, semblen el desordre mental de qui exposa el que sent i això va bé, doncs un veu més clarament tot el que passa pel cap.

Vinga, fins una altra, Capi!

Biel Martí.

Jo tampoc l'he acabat d'entendre... Ostres, em sap greu! És ja l'últim relat que em quedava i no podré fer un "bon" comentari, o almenys no podré dir ben bé el que m'ha semblat... La veritat és que com a la Shu Hua, no acabo d'entendre ben bé quina és la "relació".

Però tot i això... dir-te que la frase
"I del plaer, ja ve el dolor" m'ha agradat molt, pel sentit que li has donat, per la manera com ha expressat aquest canvi d'estat. Del plaer, del gaudir de l'amor, en ve el dolor, el patiment de l'infeliç.

Ve, ara si que he comentat tots els teus relats! Just en diumenge (l'últim dia de la teva setmana!). Doncs apa, espero que hagi anat molt bé! Ja xerrarem! ciao!

és una amant que l'envia a pastar fang o és una amant que es mor? I ell pateix perquè no té dret a estimar-la? O perquè és morta? No sé, un escrit així, avui en dia, de dos amants que no tenen dret a enarmorar-se... vols dir que és actual? Una impressió, res més.
Vaig llegint-te a poc a poc, tinc poc temps o em disperso massa.
Una abraçada
Glòria

He rellegit aquest relat i m'ha semblat descobrir-hi moltes més coses que les que et vaig comentar fa uns dies. "L'obscura i tètrica imatge" que t'ofega és la d'una persona estimada que no pots tenir. I no ho pots suportar. Sents luxúria pel seu cos. El plaer inconfessable que et dóna es fa dolorós, la consciència et diu que aquella relació es impossible.

El bes apassionat de comiat per una petició amarga: s'ha d'acabar. Tu acabes odiant, l'altra persona només se sent infeliç. I la perversió és la seva, perquè és incapaç de sentir el mateix odi que sents tu. Només pot sentir pena, infelicitat, però no odi.

Un relat ambigu, con gairebé tots els teus, però ple de sensacions, d'emocions, que van sorgint amb cada nova lectura. Per això m'ha merescut aquest segon comentari. No és gens fàcil transmetre el que hi ha al cor, tenint cura de no estigmatitzar preferències.

Un petó capità, enhorabona de nou. Un dels millors relats teus.

només havia llegit de tu... poesia
i ara... he llegit aquest relat superdramàtic, llarg, carregat de sentiment... milers i milers de paraules que s´empenyen unes a les altres per ocupar el seu lloc en l´escenari tràgic de l´amor i del desamor...
m´has deixat sorprès!... no coneixia aquesta cara del teu estil...
li has fotut tanta, tanta, tanta canya... que has aconseguit que la INFELIÇ... sigui ELLA i tu... només la innocent víctima que roba el cor del lector...
Has barrejat el glamur de l´erotisme, amb els ulls de llop de la societat puritana i estricta, que d´amagat folla la moral i per fora aparenta beatisme...
et queda, això sí... el mar... les onades... i els xisclets de les gavines... que tapen el xiuxiueig de les veus intolerants...
per cert... un dia vaig inventar una definició de
INFELIÇ = "és aquell que és feliç i no té motius per ser-ho" ( je je je )
Felicitats pel relat... una vomitada poètica-dramàtica!
OH REI! = feliç per sempre!!!!

tot de cop, has vomitat tots els sentiments, tots els patiments, tots els plaers, tota la infelicitat...No he pogut deixar de llegir, no hi havia cap punt on em podia parar! Un estil molt peculiar el teu, sensible i dolç però alhora contundent, esbufegador, com les veles del teu veler...
Felicitats, de debò!

M'he endut una sorpresa amb els teus relats,
preciosos, profunds i complexes,
els he llegit tots a la vegada.
L'amor es un risc, encara més per les persones sentides i d'un esperit conscient.
Sobretot quant entre el tema del desig, de certa manera no cal desitjar lo que es pot tenir ....
Gràcies pel teu comentari, tens raó. Segurament ja has aconseguit
de portar la teva nau sacsejada a un rumb més serè i llavors deu ser molt bonic,
ser capità i veure aixecar-se el sol a dintre mar.