La pell de Sicília (Segona part)

Si hagués de recrear la conversa que vam tenir a continuació segurament em deixaria la majoria de les paraules. Cert que quan algú t'atrapa et quedes amb les paraules que et regala, intentes portar la conversa amb la dignitat suficient com perquè les teves paraules, més que vorejar el ridícul, creïn rialles. Observava els seus llavis com es movien, i la responia amb la veu més suau i pausada que podia oferir. Vam parlar molt, com mai ho havíem fet, i la gent que ens passava pel costat vivia absolutament fora d'aquell instant absolutament màgic. La podria haver convidat a prendre alguna cosa, seguir aquella conversa per sempre més, però vaig pensar que donada la poca constància amb la que ens veiem seria massa pretensiós. Amb els anys, havia après a anar amb molt de compte amb els meus actes i potser el meu capteniment havia esdevingut tan gran que, més que crear interès, molt sovint acabava creant indiferència.
Però la volia, i sabia que ella em volia a mi. No en va, mentre parlàvem, els seus ulls brillaven amb una intensitat que em torbava però que alhora em tancava en una espècie de cercle. I així com nosaltres mateixos a vegades pensem que ja no tenim res més a dir-nos, arribà un moment que un silenci espontani i curt ens retornà a la nostra íntima soledat. Però el comiat fou significatiu. Ens férem dos petons i mentre ens començàvem a allunyar els nostres braços es recorreren, des del colze, baixant per l'avantbraç, arribant a la mà, recorrent els palmells, els dits fent una mica de ganxo i ens separàrem deifinitivament amb una darrera mirada silenciosa, curta i fixa.
Mentre caminava cap a casa, un cúmul de bones sensacions em recorria la pell i notava encara el tacte d'aquell braç que havia recorregut amb tanta delicadesa una part de la meva anatomia. No en va, la seva presència era capaç de treure'm dels moments més foscos i donant giragonses als pensaments, aquests es van concretar en un punt que em permeté entendre que el meu capteniment, més que ser buscat, era el fruit de la por que jo tenia a la meva pròpia vida i, conseqüentment, a mi mateix. En aquest sentit, doncs, ho tenia pelut, perquè això no s'arregla en quatre dies i sabia que no podia perdre temps si realment volia estar realment preparat per tornar-me a trobar amb ella i seguir-la seduïnt tal i com ella m'estava seduïnt a mi.