La pell de Sicília (Primera part)

La història havia estat llarga, i semblava ja encasellada per sempre. Jo quasi cada dia la recordava perquè tenia i encara deu tenir el somriure més lluminós que he vist mai. Quan estava alegre, quan aconseguia fer-la riure o quan la veia unes taules més enllà, enmig d'un paisatge de caps i cigarrets encesos, em concentrava sense perdre mai del tot l'atenció vers ella, desitjant que algú la fes riure, que una ànima genial conscient, com jo, que la seva rialla era com un foc de volcà, com una onada cristal·lina, l'hi fes esclatar. Llavors esdevenia el fenòmen més encisador de tota l'estança, i tot girava entorn d'aquests ulls mig closos, d'aquesta cara rodoneta, d'aquest nassarró que retallava el blanc de les parets amb l'harmonia formal d'una clau musical. Al començament, ja fa quatre anys d'això, el nostre foc no existia. Ens vèiem tot sovint perquè teníem amistats compartides, sortíem pels mateixos bars. Era italiana perquè el seu accent era inconfusible i d'ella em cridaven l'atenció els cabells llargs i arrissats i el seu cos menut, amb l'energia bategant sobre la seva roba, com la cuca de llum dins el solstici d'estiu. Però jo tenia altres vides i altres històries amb la impertinència i la impenitència de l'adolescent. Hi era, però mai parlàrem més de dos minuts, alguna cosa m'aturava i suposo que a ella també, o als dos alhora, o a cap dels dos. Teníem un acord secret, però sempre ens miràvem i ens perdíem dins dels nostres ulls quan ningú més ho veia.
Passà el temps i la gent italiana marxà altre cop cap a casa. Creia que ella també, però no hi donava tanta importància.
Dos anys enrere, passejant una tarda de tardor per la Rambla de Girona, la vaig tornar a veure, de passada, lluny. Ella no em va veure. Fou com la visió fugaç d'un fantasma.
Després tornà a passar un altre any sense veure'ns, però jo sabia que ella seguia a la ciutat, alguna cosa m'ho deia, potser l'energia que les persones transmetem o potser un desig irreal de que aquesta realitat fos així.
L'any passat, altra vegada a la tardor, aparegué una altra vegada. Indefectiblement la vaig començar a lligar amb la caiguda de les fulles, però aquest cop la imatge fou totalment diferent. Havia canviat molt. S'havia tallat els cabells curts, estava més grassoneta i... anava agafada de la mà amb una altra noia, alta i prima. Caminàvem en direccions contràries. Em va veure i des de la distància m'esbossà un lleu somriure increíble que ja no vaig poder oblidar més. Fou en aquell moment que vaig ser conscient de la bellesa d'aquell somriure. Ens acostàrem més i més. Jo tenia la vista fixa en ella. Ella també. Ens creuàrem i en aquell moment ella girà els ulls enlaire. No vaig entendre el gest, però no hi vaig donar més importància. Durant tot l'any passat estigué sortint amb aquella noia. Quan ens vèiem em saludava, jo també, però mai ens quedàvem mirant. Com si l'acord secret de respecte mutu seguís vigent, com si ens haguéssim de mantenir lluny per sempre més.
Fins aquest estiu quasi passat.
M'havia passat tot l'any anterior treballant fins a altes hores de la nit i quan sortia a esbargir-me, pels carrers de la ciutat tan sols hi corrien el vent i el silenci. Un diumenge a la nit de fa tres setmanes la mestressa de la feina em donà festa i així fou com vaig poder gaudir del primer diumenge al vespre lliure després de tot un any. Una sensació d'optimisme i de llibertat s'apoderà de mi i vaig decidir integrar-me als carrers i a la gent que, en multitud passejava per la ciutat antiga. Caminant vaig arribar al pont de Sant Agustí, eren les onze de la nit i em vaig aturar mirant les cases de l'Onyar tot observant els esperits gavina que tènuement il·luminats volaven entre la fosca del cel esquitxat de llums. Cinc minuts, deu minuts, quinze minuts. Vaig girar-me per seguir el meu camí. Allí estava, acostant-se en direcció a l'altre costat del pont, encarada a mi. Llavors el món s'aturà.
M'explicà qui era i jo no em vaig poder estar de demanar-li coses i més coses. Una hora més o menys allí al mig, indeferents e tot el que succeïa al nostre entorn...