LA NIT DE SANT JOAN

Tronem els petards. S’omple el cel de mil noves estrelles. Rere el soroll de l´explosió del coet s’obren multitud de palmeres i rodolins que pinten el firmament de múltiples colors.

Lluny és veuen focs que cremen. També hi ha una foguera a prop, al patí. Les fogueres cremen deixant gran quantitat de guspires i flames de colors ataronjats. La mainada, i no tant mainada, ballen, corren, i salten al seu entorn. Tot és llum, tot són colors. Tot és alegria. Amb la cara vermellosa pel reflectir del foc, intento somriure. Només és dibuixa una ganyota a la meva boca.

Algú posa un tros de coca a la meva mà. Menjo de mala gana, sense cap desig. El gust dolç de la fruita em recorda altres temps llunyans. Però només és un petit esborrany. Moltes molles cauen a terra. Algú les espolsa i les recull.

Em posen una copa de cava en els dits i me’ls premem. Fem un esforç bec, seguidament estossego, les bombolles em piquen i em molesten a la gola.

Deixo caure la copa. Pacientment la meva cuidadora, la recull i neteja el terra. No miro, per què, ho he fet malament, ja ho sé, però ara no puc.

El darrer espetec i un rosa de foc de mils colors il·lumina el cel de llums vermelles i blaves que s’escampen i cauen suaument portades pel vent.

M’agafa’m professionalment i portant-me a la meva habitació i m’acotxen al llit. Una veu a les fosques em diu amablement:
 Bona nit! Fins demà!

Fins demà? Quin demà? I si fos avui? Tanco els ulls.

Miquel Pujol Mur