La mort de la rutina

Ahir

Em va desvetllar amb el seu so característic. Sempre ho feia a la mateixa hora, forçat per aquell objecte replè d'engranatges que iniciava la rutina diària. Vaig obrir els ulls, que banyats per la boira de la son matinera, em van fer veure la cambra com un somni borrós. Una vegada dutxat i esmorzat seguint els passos del ritual diari; em vaig vestir. Com sempre, pantalons i americana grisos, camisa blanca, i tot amanit amb corbata i sabates negres.

Vaig tancar la porta del pis amb clau: dues voltes, com de costum. A fora, al carrer, em va fagocitar el mar d'uniformats grisos que transitaven en totes direccions com si fóssin els braços d'una ameba voraç. Cada un caminant cap a la seva taula de despatx de fusta vella, la seva màquina d'escriure negra, els seu llibre de registre cobert de pols, i el seu superior -un dèspota-. Tots iguals, però diferents; amb feines en diferents llocs, però idèntiques. Jo, i els altres -tots-, érem oficinistes.

Un cel que semblava fet de plom, de tant feixuc i fosc; omplia aquell matí de tardor. Entre les passes dels oficinistes, queien les fulles dels arbres tot ballant una pausada dansa funerària al so d'una brisa gairebé hivernal que envaïa l'ambient. Però no m'adonava d'aquell paisatge malenconiós; hi estava avesat. En canvi, tenia l'esguard fixat en una figura asseguda sota d'un portal del carrer. No sabia quan temps feia que aquell individu m'havia començat a cridar l'atenció; ni molt menys des de quan habitava aquell carrer polsegós; però el cas és que hi era, i que em despertava una inquietud creixent.
Sempre que passava, fos l'hora que fos, aquell home era en un portal o altre del carrer, sense fer res -almenys que pogués reconèixer-; potser, i amb sort, el veia caminant pausadament i amb poca traça, entre un portal i l'altre. Aquella presència, aquell element discordant, em trencava els esquemes mentals. M'encuriosia i enfonsava el meu cervell en un seguit de qüestions gairebé malaltisses.

Perquè era allà? I perquè no feia res? Que no treballava? Com podia existir algú sense feina? El Govern no n'hi havia donat? Sense diners, sense fer res, de què vivia? I el més important, allò que més em desconcertava; com era que només jo m'estranyés d'aquell fet insòlit? Perquè la gent, tan oficinistes grisos; com operaris blaus; com tothom que passava; ni la veien, aquella presència?

Davant d'aquell enigma la meva curiositat va anar creixent dia a dia. Cada jorn, en anar i tornar de l'oficina; l'observava. Amagat rere un portal i resguardat per les ombres, vigilava, atentament els moviments d'aquell intrús que havia trencat la meva realitat.

L'individu en qüestió no tenia una aparença gaire agradable. La roba, esfilagarsada i gairebé amorfa, era d'un color fosc indeterminat que s'escapava de qualsevol classificació humana. Allò que duia al damunt, tant podia haver estat una disfressa de carnaval com un vestit d'oficinista. Els antecedents d'aquelles robes s'havien perdut per l'acció del vent, la pluja, el fred, la calor, i innombrables classes de brutícia. Als peus hi duia les restes d'allò que podien haver estat -entre altres coses-, unes sabates negres; però que ara ja eren més forat que sabata. En aquella capa de color indefinit, que es confonia i s'adheria a la pell dels peus, que en d'altres temps podia haver format part d'uns mitjons, més valia no pensar-hi gaire. El seu rostre, amagat rere una gruixuda catifa de pèls, brutícies diverses, i vés a saber què més; deixava endevinar un somriure mofeta com gravat en roca. Però el què destacava més eren uns ulls maliciosos i intensos, allò més viu i brillant d'aquell estrany.

Estava absort, tot resguardat per l'ombra d'un portal fosc; observant aquell individu anòmal i cavil·lant sobre tot allò que implicava la seva presència improductiva, quan de sobte, un fenomen poc oportú em va fer tornar a la realitat. El silenci. Ja ningú caminava aixafant l'asfalt. Els oficinistes ja eren a la feina. Feia tard. No era el primer cop que em passava, un calfred de por em sacsejava quan vaig començar a córrer. Les meves passes apressades ressonaven entre les parets dels carrers deserts, mentre el rellotge de mà, em mostrava, mofeta, el meu descuit d'una hora. Aquesta vegada m'havia passat.

En arribar a l'edifici que m'engabiava durant les hores de feina, vaig pujar a la meva planta. Veloç, sense ni tan sols saludar al conserge. Tot semblava correcte, tothom era enfeinat, però totes les taules eren ocupades, menys la meva; que buida, m'esperava rancuniosa. Amb la musculatura en tensió i els ulls nerviosos, em comportava com si no hagués passat res. O ho intentava. En arribar al meu lloc, em vaig asseure respirant alleujat. Però alguna cosa fallava. Hi havia un sobre damunt la taula. En obrir-lo, els dits, porucs, em tremolaven. I en llegir-ne el contingut, hauria hagut de donar-los la raó. Em despatxaven. A causa de la meva inpuntualitat i de la meva clara falta d'interès en la feina. Almenys, això deia el paper que va deixar lliure aquell sobre maleït. La meva ment no podia processar aquell desastre, i em vaig quedar bloquejat. No sabia què fer, mai m'havia ni imaginat una cosa així. Aquella paraula terrible em ressonava dins del cap i m'impedia pensar. Despatxat. No havia sentit mai aquella paraula, la coneixia pels llibres antics que havia llegit de jove, però em pensava que ja no es trobava ni als diccionaris.

No sabia com reaccionar, què se suposava que havia de fer ara? Aviat em vaig adonar que la meva inactivitat despertava la curiositat dels meus companys de feina. Llavors vaig decidir què faria. Com si no hagués passat res, continuaria treballant com era normal, en plegar aniria a casa, i l'endemà ja pensaria el què.



Avui

Un so nauseabund em desperta del son. El so de sempre, el xiulet estrident procedent del monstruós aparell que, monòton, em desvetlla dia si i dia també. Obro els ulls i, amb fúria, colpejo el ronyós objecte que mai més em tornarà a desvetllar: s'estampa contra la paret omplint la cambra de fragments de l'horripilant monotonia que simbolitza. L'escena em fa dibuixar un somriure, començo el dia amb bon peu i decideixo acabar-lo encara millor.

Em llevo d'un salt, sense abandonar la meva nova adquisició: la ràbia. Amb passes ràpides, em dirigeixo, descalç, cap al lavabo. Em tallo els peus amb les restes del despertador; no hi fa res, gairebé ni me n'adono. Entro a la cambra de bany tot deixant-hi petjades sanguinolentes. Abans de res em miro al mirall; hi veig un desconegut; un home d'uns quaranta anys, amb una bona forma física i el cabell ben tallat, pentinat en un barber de moda entre oficinistes. A la cara només hi desentonen dues coses que revelen el meu estat actual: una mirada freda, fosca, inquietant; i un somriure sarcàstic que més que simpatia desprèn perversitat. Miro cap a la navalla d'afaitar, i una escena torbadora em sorgeix d'algun racó perdut de la memòria.

******************************************

És el meu primer dia de feina, tot just acabada la carrera d'econòmiques, gràcies a un amic he aconseguit un bon càrrec en una Secció Governamental dedicada a la distribució de peces per a motors de cotxes. Sóc al meu nou despatx que m'està ensenyant el meu nou superior, el Cap de la Subsecció de Gestió Jordi Garcia.
- Per cert, senyor Marfà, pel que fa a la seva higiene personal, li recomanaria que s'afaités aquesta incipient barba que llueix, tindria una aparença més neta i jovial, i també li recomanaria que s'afaités amb cura, ja que si es tallés -cosa que sospito, seria típica d'algú com vostè- presentaria una imatge de matusseria i poca habilitat que no convindria gens a la Secció. Ho ha entès senyor Marfà?
- Sí, senyor Garcia, gràcies pel consell, així ho faré, no voldria perjudicar la imatge de l'Empresa, senyor.

I sense dir més, el Cap de Vendes se'n va tot murmurant entre dents quelcom sobre l'aparença dels joves. Jo resto atònit davant l'animalada que m'ha dit aquell home i em quedo encara més sorprès davant la resposta submisa que li he donat jo mateix. Aquell estat em dura poc, ben aviat em torno a sentir atret pel luxe que impera en el meu nou despatx, i somric mirant-me'l tot orgullós.

******************************************

Amb la mala llet enfortida, em desfaig d'aquests records patètics. Observant fixament la navalla d'afaitar, l'agafo lentament i amb força. Em miro al mirall mentre me l'acosto a la cara, i en lloc de segar els pèls que m'han sortit durant la nit, em faig un llarg tall, net, precís i profund, a la galta esquerra. Amb el mateix somriure d'abans, contemplo com la sang em regalima pel cos fins al sòl enrajolat mentre un dolor intens i alliberador s'apodera de la meva atenció. Deso la navalla i em rento la cara amb aigua freda per netejar-me-la de sang. Deixo la tovallola abans blanca, amb un estampat nou: una rosa de sang. El tall no para de rajar, és igual, ja s'estroncarà.

Surto del lavabo i m'acosto a l'armari de la roba tot dibuixant una sanefa vermella damunt la moqueta al ritme de les meves passes. Obro l'armari de la roba mentre el meu rostre dibuixa una ganyota de fàstic davant del que veig: l'armari, envaït per l'endreçada pulcritud que m'ha dominat fins avui. És ple de camises blanques, americanes grises a joc amb els pantalons, i un batalló sencer de corbates ben ordenades. La roba típica del personatge gris que he estat des que vaig entrar a la Secció. Cal defugir aquesta visió repugnant. Tanco l'armari amb tanta violència que faig saltar les frontisses de la porta. Apartant-me d'aquella terrible imatge producte de la meva anterior rutina, m'acosto a l'armari del rebedor on tinc guardades les coses que ja no uso però no vull llençar. Al cap d'una bona estona de regirar vells records, trobo el que buscava; una caçadora de cuir i uns texans vells de quan encara estudiava; dibuixo un somriure nostàlgic i regiro una mica més. En trec una samarreta de màniga curta, amb unes lletres a l'espatlla que
criden el nom d'un grup musical que no escolto almenys des de fa deu anys. Poc a poc se m'han anat encomanant els gustos musicals que se suposa que ha de tenir un «home amb responsabilitats»: la música clàssica més calmada, i les cançons horroroses de cantants de moda i altres paròdies de persona. Em miro nostàlgic la meva troballa i, com si d'objectes sagrats es tractessin, em vaig posant les peces de roba que he recuperat del pou profund de l'oblit. També em poso uns mitjons, que ben aviat es tenyeixen de roig a causa de les ferides dels peus, i unes bótes militars que encara habitaven dins l'armari. Agafo la cartera i les claus del pis. Però quan em disposo a sortir de casa, se m'acut una idea curiosa: haig de redecorar la llar segons el meu nou caràcter acabat d'adquirir. Sense pensar-m'hi més, vaig fins a la cuina per a agafar una capsa de llumins, seguidament, prenc l'ampolla d'alcohol de la farmaciola i vaig escampant-ne el líquid estratègicament per tot el pis; sense deixar-me cap racó potencialment combustible. Ho faig fredament, amb precisió i lentitud, però amb una espurna d'il·lusió perversa als ulls. En acabar, vaig fins a la porta, em tombo, i amb una lentitud anhelant, encenc el llumí i el llanço a la moqueta. En pocs segons, tot el pis és envaït per una allau de flames silencioses. Ampliant encara més el meu somriure, surto del pis i en deixo la porta oberta, tot satisfet de la meva nova obra.

Una vegada al carrer, miro al meu voltant. L'asfalt és altre cop un riu d'uniformes grisos, que, apressats, corren vers les seves respectives oficines. Segur que cap d'ells mai ha fet tard a la feina. Aquesta visió em repugna, i m'adono de la fal·làcia en què he estat vivint fins ara. Contemplar aquests espècimens anar d'un lloc a l'altre em fascina; em quedo absort pensant en com no s'adonen de la mentida on tots ells viuen. Autòmats empesos vers el deure i el servilisme. No s'adonen ni de que hi sóc, passen al meu voltant sense mirar-me, com si no fora més que aire. Sóc anòmal, un despatxat: sobrer. La visió dels moviments d'aquest animal precís, fet d'homes grisos, que es mouen com braços d'un mateix ésser, em fascina. Amb la mirada fixa, m'assec en un portal qualsevol, a contemplar. Contemplo aquest món foll que em rodeja, extasiat, les hores s'escolen sense que noti el seu pas. Tot comença ara.