Caçador caçat

Un relat de: niqmad

Les meves botes ressonaven damunt les fredes llambordes del carrer mentre un aire fresc i humit s'escolava dins la meva gavardina negra fent-la voleiar. Sota la llum de la lluna plena i enmig d'antics edificis d'un carrer del barri vell; pensava com m'ho faria aquella nit, una nit clara de dilluns. Ni una ànima passava pels carrers i no m'estranyava, només faltaven tres hores per a l'alba i l'endemà era feiner. Em vaig aturar uns instants per a contemplar un antic edifici gòtic, una biblioteca gairebé anacrònica de pedra ben sòlida i amb unes gàrgoles que semblaven a punt de saltar des de la part superior de la construcció. No semblaven fetes per mans humanes, aquelles escultures gaudien d'un exquisit punt de repugnància que produïa una lleugera sensació d'intranquil·litat. La biblioteca era gran i majestuosa. Tenia una inscripció a la porta de fusta reforçada amb ferro forjat:

Gats negres sota el cel nocturn
vivint sota teulats foscos,
dins les urpes d'una ciutat
sense vida, feta a trossos.

Ciutat de velles gàrgoles,
curulla de foscos cossos
dins la trampa de la son,
dins de malsons horrorosos
o móns de somnis i repòs.

Sigueu vosaltres tramposos,
aprofiteu el tel nocturn,
empasseu-vos tots els ossos
que no siguin dins els somnis.

Després vaig pensar que ja no es feien cases com abans. Aquesta biblioteca l'havia vista centenars de vegades, cada nit m'hi parava al davant i la contemplava. Gairebé era un ritual, fer-ho em donava seguretat. Aquella casa desprenia una sensació d'inveterada majestuositat que em fascinava. Alguna nit m'havia passat hores contemplant-la i pensant en temps passats. Però la nit en qüestió, tenia pressa i una set profunda, feia temps que no bevia res de bo. A més, encara no havia trobat algú apropiat i no semblava que l'hagués de trobar fins l'albada, i llavors ja seria tard. Em vaig endinsar per un carrer estret, llòbrec, amb una flaire nauseabunda i sense il·luminació. Les rates fugien espantades en sentir la fressa del meu calçat desgastat. El silenci era gairebé absolut, només trencat pel so d'una ambulància dut pel vent des d'un altre barri menys obscur. Estava cansat i assedegat, en veure un banc de pedra resguardat per l'ombra d'una església, m'hi vaig asseure pesadament per a esperar a veure si passava algú apropiat. Al cap de poc, ja estava distret tot observant el ball foll de les falernes al voltant d'un fanal a l'altra banda del carrer. En sentir el so d'unes veus em vaig esmunyir dins l'ombra del temple. Al cap d'escassos segons va aparèixer, pel cap del carrer, un grup de tres adolescents. Duien roba de marca; uns texans cars i una caçadora "bomber". Caminaven tot fent tentines i mig cantant una tonada d'aquest nou i horrible soroll que tant està de moda. Devien tornar d'una de tantes discoteques com hi havia, llocs superpoblats on s'escoltava aquest soroll nou i desagradable. Els vaig deixar passar; no m'hagueren servit per a res aquelles desferres humanes, de segur que estaven embriacs o drogats. Cada nit veia més gent així, era desagradós, s'hi reflectia la degeneració d'una societat des de la mateixa base de la joventut. Es clar que no tots els adolescents eren així, però cada vegada n'hi havia més.

Vaig deixar de banda aquests negres pensaments plens de pessimisme i em vaig aixecar del banc fred. Tenia més possibilitats de trobar una presa acceptable si la buscava jo, enlloc de quedar-me quiet tot esperant un cop de sort que no tindria. Vaig enfilar el carrer en la direcció contrària a la que havien seguit aquells nefastos energúmens. Mentre buscava em vaig dedicar a escoltar els petits sorolls d'una nit de ciutat: el soroll d'una rata rosegant escombraries, un crit mig ofegat a l'interior d'una casa, les veus d'una baralla conjugal en algun edifici, el degoteig d'alguna font publica rovellada o la musica del vent que fregava les parets de les cases gastades pel temps. Tot un concert digne d'elogiar, però resultat d'una societat moribunda. El cap d'una estona d'escoltar aquests sons nocturns vaig sentir un soroll de passes uns metres més enllà. amb tota la cautela de que era capaç, que no era poca, em vaig acostar silenciosament a l'autora d'aquelles passes gairebé melòdiques. Es tractava d'una jove d'uns vint anys, vestida amb uns texans i un jersei de llana amb cremallera, un jersei que s'havia posat de moda als ambients bohemis. Em vaig amagar a les ombres d'un vell portal uns metres davant seu. Caminava amb presses i semblava temorosa; no em va estranyar, no era el lloc ni l'hora més adient per a passejar. Lluïa una cabellera de color d'escorça d'alzina que li arribava a les espatlles, emmarcant una cara de faccions perfectes i uns ulls lluminosos que contrastaven amb la pell enfosquida per un Sol que jo no podia veure. Gairebé em sabia greu espatllar aquella bellesa amb el que estava a punt de fer, però era necessari i aquella era la presa perfecte. Així que ella va passar per davant les ombres del portal on era jo, em vaig situar al seu darrere i quan estava a punt de clavar-li els meus ullals al coll i de tastar la seva sang, vaig rebre un bestial cop al cap que em va deixar inconscient.

En despertar-me mig atordit, vaig comprovar atònit i desorientat que em trobava en una sala de parets blanques, amb un llit al mig on jo estava estirat, una porta d'acer i un vidre fosc que ocupava tota una paret. Des de llavors que sóc en aquest lloc horrible. De tan en tant em tiren un recipient d'insípida sang d'animal per un forat de la porta. Més d'una vegada m'he despertat amb una cicatriu nova, suposo que en adormir-me m'anestesien i em fan proves per saber com sóc; això deu ser alguna mena de laboratori científic o centre d'investigació. Un matí em vaig trobar una taula, llibres, i estris per a escriure amb els que estic escrivint el que em va passar en aquella maleïda nit. Aquesta nit m'intentaré escapar, he descobert un sistema... Si m'aconsegueixo evadir d'aquest lloc, intentaré deixar aquests papers on els meus els puguin trobar, perquè estiguin avisats. Si no ho aconsegueixo, m'adormiré; i no em tornaré a desertar mai més. Seré mort, que potser ja em toca.

Comentaris

  • m'ha agradat[Ofensiu]
    Marc Freixas | 01-06-2004 | Valoració: 9

    m'he fixat molt en el poema que hi ha col·locat per entremig, i m'ha agradat; a part, el relat el trobo molt original, i de molta bona qualitat.
    ENHORABONA!! Però, segueix escrivint!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

niqmad

22 Relats

96 Comentaris

75358 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Sóc de Barcelona, on vaig néixer el 1980. Sóc periodista però he fet tota mena de feines, des de Pare Noel algun Nadal, a arqueòleg, passant per mosso de mudances, veremador... Sempre m'ha agradat escriure, i intento fer-ho sovint , encara que a temporades m'és més complicat.

Si voleu saber més coses, visiteu el meu bloc: http://www.niqmad.net