La felicitat dins la meva nevera

Per fi l'he aconseguida. Ja tinc una tapa transparent per al congelador de la meva nevera Siemens. Me l'he feta fer a mida, de metraquirat. I no m'ha costat pocs diners... però val la pena. A partir de demà podré llevar-me cada matí i somriure observant el contingut del congelador mentre em serveixo un got de llet. Em servirà per afrontar el dia amb nous ànims, amb la mirada alegre.

Tot va començar per culpa del Bota, un restaurant de luxe que fa més inhòspit el carrer on visc. I quan dic de luxe, vull dir LUXE; així, en majúscules. Per allà hi desfilen Porche, Ferrari, BMW i Mercedes de gamma alta, Jaguar... i tots els cotxes plens de rics sabonosos i perfumats que es puguinnimaginar. Paren al mig de l'únic carril dedicat al trànsit normal (l'altre és per autobusos i taxis) i aturen tots els cotxes. Els rics baixen en calma i els aparcadors del restaurant s'ho prenen amb tota la parsimònia que poden. I així fins a tres o quatre cotxes alhora... Aturen el trànsit i ensenyen els seus trastos, gaudeixen de la pasterada que els han costat i observen, orgullosos, les mirades d'odi de conductors i vianants perquè es pensen que són d'enveja. Però només són mirades d'odi. Els guàrdies de trànsit no diuen res, un cop al mes reben el seu sobre.

Jo també els observo i els odio. Els miro des de la finestra del meu pis, que dóna al restaurant. Menyspreo la seva cegera, l'egoïsme que els duu a gastar-se el que guanyo en dos mesos en un sol dinar. Miro com aturen el trànsit de tot el carrer impedint que la gent arribi a casa a dinar o a sopar o que facin la seva feina només perquè els treballadors del restaurant els aparquin els cotxes, sovint, en doble fila. Sempre he pensat que aquells rics tenen cara d'hòstia. Han de rebre, per inútils, per paràsits, per rics.

Un matí me'n vaig cansar. Vaig agafar una pistola de balins de plàstic, que és una rèplica exacte d'una Glock 21, i em vaig dirigir al restaurant amb el diaria mig amagant l'arma de joguina, com a les pel·lícules. Vaig apuntar dissimuladament un personatge greixós que acabava de sortir d'un super tot-terreny que no havia deixat mai la ciutat. El desgraciat, no sabia què dir, em va costar que no cridés per demanar auxili... però tenia massa por per fer res intel·ligent. Me'l vaig endur a casa. Una vegada lligat a la cadira de la cuina, vaig riure després d'ensenyar-li que l'havia segrestat amb una joguina. Es va enfadar i deia que volia marxar... però la seva cara li va canviar de cop quan vaig ensenyar-li el ganivet de tallar el pa. No va trigar en començar a lliscar pixat entre les seves cames mentre li explicava què volia fer-li. Vaig posar la ràdio a tot volum per ofegar els crits i vaig serrar-li el cap. Literalment. El cos el vaig tallar a trossets i va anar directe al contenidor, dins de bosses d'escombraries. Però el cap... el conservo al congelador. I cada matí el miro durant uns minuts. Miro la cara de pànic que li va quedar mentre li serrava el cap. Ara sóc més feliç.