La Mirada del Temps

Avui, com cada cop que passo per la zona, m'aturo davant la verja de l'entrada, guarnida amb no res, suficient per donar-me la benvinguda. Els seus barrots, cromats de verd, deixen entreveure maliciosament el que amaguen. Una casa, vella i misteriosa, immòbil, com totes, però amb caràcter. La miro, mentre els records esborren els barrots de la verja i em cremen els ulls, i desmunten el paisatge, i tot es transforma en tot, la casa.

La clau, que és sempre colocada dins el pany, com casada amb ell, havent trobat el seu destí, m'estava esperant. S'obre la porta amb un aspre sò al rossar contra el terra, i colpeja el corrent del vent contra cada cantó de la casa a ritme frenètic, fins que tanco la porta amb un cop sec, imposant, decisiu, que ho calma tot. Em trobo enmig d'un petit passadís, amb una porta a cada costat, i més endavant, unes escales i una sala d'on prové la majoria de llum. També hi ha una porta al final de tot que dona a l'altra banda del pati exterior. La primera porta a la dreta amaga un petit bany, amb un vell monocicle al costat de la tassa, trist i miserablement abandonat. A la dreta, la cuina, que sempre em donava la benvinguda, ara era vella i greixosa. Més endavant hi ha un petit saló, amb finestres a l'exterior que donen un aire gens tímid. Hi ha un sofà, que sempre esperava als visitants amb els braços oberts, però sembla haver perdut l'esperança. Al sentar-m'hi, sento el seu abraç i les seves llàgrimes traduïdes a descans i melanconia. Seguint amb el meu viatge, em dirigeixo a la sala d'on sorgia la llum. Sempre ha estat una sala diferent a les demés: alegre, moderna, espaiosa, atractiva als ulls del visitant. Allí, contrastant, s'hi guardava el vell piano, que tants cops jo havia fet sonar, intentant omplir aquella desesperada casa, de notes de mi. Entre les parets, desgastades pel ressò del piano, assedegades de menjar-se les partitures, hi penja un rellotje mut, però expressiu, amb el pèndol convertit en piló, estàtic, i les agulles, que eren delatadores d'un destí: les sis i cinc, perpètuament.

Ja pujant les escales, començo a recordar la família que hi vivia, justament, els Pujades. Eren una família coneguda a nivell local, d'una gran cultura, reflectida a les prestatgeries, i d'un afecte constant. El pare, Romà, era professor d'universitat, mentre que la mare, Carme, treballava a l'hospital Sant Joan de Déu, i justament Joan, es deia el fill. Un home alegre, també conegut per tothom. Marina, la germana gran, és difícilment descriptible, sempre he utilitzat una paraula per fer-ho: "Freaky". Però encara entrava dins els cànnons Pujades. Per acabar, la filla petita, Irene, de la cual us confesso que m'hi vaig enamorar. Sempre s'hi havia sentit una mica apartada de la família. La vaig enamorar molt jove, vaig precipitar-li la seva tranquil.la vida, i em sembla que també la dels seus pares. Però li vaig ensenyar moltes coses, de la mateixa manera que jo en vaig aprendre moltes. Sa mare mai va confiar massa en mi, cosa que puc comprendre perfectament. Jo estava catapultant cap a una nova i deconeguda vida a la Irene, i a la meva joventut, no em veia capaç de controlar aquesta catapulta encegada. Però, ves per on, dels errors en vaig aprendre.

Escuro l'últim esglaó abans d'observar la situació. Al segon pis s'hi situaven les habitacions. La d'en Joan s'havia reconvertit en un petit estudi, després que s'independitzés, ara era un niu d'insectes. A l'esquerra tenia les habitacions de la Marina i els pares, però no vull comprovar com estan. No tinc gaires records d'aquelles habitacions perquè, llògicament, no hi entrava. Però puc recordar que a l'habitació dels pares hi havia un bany i un balcó que donava al jardí posterior, molt agradable, ara, segurament, trist. Cap a la dreta, passat el bany, hi havia la habitació de la Irene. On encara hi dormen els infinits records de les estones que passavem junts. Al obrir la porta els desperto. Els records m'abraçen, apretant amb la melanconia, justament com ho feien les seves mirades. Tot es fosc, tot em mira. Ella… ella hi és, la puc notar, aquells llavis tan tendres, quasi sagnants d'amor incitant, deixant entreveure les seves dents com perles de les profunditats, fabricant collars de somriures, extenent sa bellesa per tot el cos. La pell, revestida de sentiments que despertaven entre carícies electritzants, cobria el seu esperit d'argent. Em passava dies lliscant per ella, i nits arraulint-m'hi. Els seus ulls, defugien de tota comprensió, amagant-se entre cabells despentinats, llençant tímides sagetes enceses d'anhel entre cada perpellejar. Així va ser fins que no petonejava confiança. Llavors ens passavem els dies afusellant les pors i desdibuixant el temps i sincerant, esquivant metàfores. Recordo com desmembravem els segons fins a fer-los infinits i apassionants fins al punt d'ofegar l'aire. Recordo també com ressonaven les paraules entre bategs desenfrenats bullint com el palmell de la mà quan rossava el seu perfil. I després, entre prohibicions desdites, ens apunyalavem a sospirs fins a obrir escletxes de feliticat. I en aquella època, desfigurada, jo era feliç.

Un cop em desperta del meu deliri. Prové de les golfes. A les golfes s'hi accedia des d'una trampeta situada sobre el bany. On s'hi arribava mitjançant unes escaletes de ferro, castigants si anaves descalç. Al obrir la trampeta, sempre es produïa un sò d'ultratomba, quasi sacrilegiant. Pujo. Les golfes estan completament abandonades, adornades d'una obscuritat quasi tangible. S'hi respira un aire sec, flegmàtic. El sostre és a un nivell baix, quasi aixafant els sentits, comprimint els sentiments. Les parets, tenyides amb teranyines, posen cara trista i de patiment. A l'esquerra hi ha una finestra que fulmina l'obscuritat amb el seu cremant raig de llum, penetrant com un batec en un tens silenci, recordant-te que encara ets viu. Les golfes sempre havien estat confiades a l'oblit. Però hi havia una petita saleta que, de tant en tant, l'utilitzavem la Irene i jo com a oasi entre passions, que era impregnada de privilegi. Al fixar-hi la vista, veig la seva figura. Al moment se m'escanya la respiració. Puc veure el seu rostre, plorant, amb els ulls més delicats que mai, molls de melangia i tremolant, com si anessin a esclatar. Les llàgrimes recorren el seu rostre, de la mateixa manera que ho feien les meves carícies temps abans, i s'amaguen entre els llavis i s'evaporen a cada sospir. I mentre els records m'enpunxen cap a ella, sento el batec del seu cor, que tant he enyorat, que tant ha faltat. Per fi, el temps s'atura, empaitat pels anhels, per contemplar altre cop l'amor. Tornarem a estar junts Irene, tornarem a passar tardes abraçats, alineant les nostres respiracions, desobeïnt el temps. No ploris, soc aquí, mira'm, no tanquis els ulls. Els llavis se'm dobleguen creient-se besats per aquella mirada perplexa i rajen llàgrimes frenètiques, descontrolades, dels meus ulls, adolorits per l'esforç. I sento la seva veu, llunyana, com si el vent se la volgués emportar: Gerard, Gerard! Gerard!!!. I tot crema i cobra vida, s'encen la fredor i s'inflama el meu cor. S'acosta: Gerard! Gerard!!. Torno a notar la respiració, accelerada, estirant-se cap a ella, cap a tot. I tot s'ajunta en un huracà de sentiments, tot es transforma tot, en ella! tot flameja, tot viu! Geraaaaaard!!

M'obre la porta de la verja. Gerard! Altre cop empanat mirant casa meva!. Això és perquè encara no t'he vist a tu!, responc assimilant altre cop la realitat. Va, passa! I, com sempre, la miro i torno a immergir en un somni, encara més profund i infinit, el seu somni. Abans, però, miro l'hora, les sis i cinc, i somric dient: Perpètuament, davant l'esgotada mirada del temps.