LA MIGDIADA DEL LLAMÀNTOL

Una incursió inesperada, de matinada, ens va agafar a tots per sorpresa. El pànic es va instaurar de sobte en la foscor i l’enrenou ens va atrapar. Despullats, sense jugar amb les mateixes armes ni normes, sense preguntes, sense cap mena de clemència, ens van capturar! El trasllat agressiu i precipitat... Tots restàvem estorats i quiets davant el desert de la incertesa. Es respirava l’atordiment entre nosaltres sortejats a un destí nou i inesperat.
Alguns no han pogut superar el segrest i d’altres rauen immòbils, perduts en la penúria de la desubicació agressiva que han petit. Però ara l’hàbitat torna a ser estranyament tranquil. Les aigües no són tan fosques i els límits són petits. Els supervivents residim junts, emmanillats, voltats de mirades constants i certament inquietants... Mirades que s’acosten, ovalant-se de sobte i allunyant-se amb la mateixa rapidesa, en un horitzó confús. Amb tristesa hem acceptat el nou espai confinat i convivim amb l’apatia del nostre desarrelament. La somnolència per avorriment és una de les grans rutines interceptada només per alguna emboscada. Cau la xara agressivament i algú de nosaltres desapareix per no tornar mai més. Ja és el costum diari del nostre destí sentenciat.
Avui les mirades són molt insistents. M’arrosseguen de sobte i em llancen sense miraments damunt d’un marbre, ple de restes que encara escampen aroma de mar impregnada de sang dels ferits, o potser morts. L’agonia i el terror m’acaparen quan un ganivet esmolat se m’acosta sense dubtes i comença esberlar-me. La crueltat i el dolor m’estremeixen de tal manera que les meves pinces espeteguen compulsivament fins que em rendeixo. El meu terror i desconcert retornen a la calma, ara, d’una quietud latent.
... Sonaren les campanades del nou any i tots brindaren per nous futurs, amb estómacs indecentment plens, mentre en aquells plats de plàstic, ni tan sols reciclable, hi restaven cadàvers de llamàntols mal escurats...