La meva Itaca

La meva Itaca

Els viatges d'Ulisses serien avui, sens dubte, en metro i no en vaixell, un medi de transport actual més generador d'experiències humanes.

60.000 km o 10.000 minuts de viatge, els que es fan en 30 anys, per poc que duri el trajecte diari pels seus túnels, donen per a una nova Odissea metropolitana.

Quan de petit, Barcelona em semblava llunyana com ara ho pot ser New York o Jakarta, el meu tiet em va dur de les Dressanes fins a Catalunya, dues parades, per a que conegués aquest ferrocarril subterrani. Molts kms després, he recorregut en els vagons tot el catàleg de mirades i expressions que s'hi agombolen i les he recobert de sentit. Ara que ja sóc més gran i ja sé llegir les cares i els ulls, i no vull pas retirar-me del metro!

Què hi ha darrera seu? Importa? Des d'on es guia? Qui el manté? Fins i tot, qui el porta?, aquell senyor dins la petita cambra del davant del tren, poc il·luminada, que de vegades t'espera quan baixes corrent les escales i de vegades no?

Fa impressió a trenc d'alba, veure la riuada humana com es vessa, s'escola, silenciosa pels corredors i passadissos, a les parades,...Com avui! Un dia qualsevol! El pas compartit d'una línia cap a l'altra... Gent a qui esperes veure a la parada, a qui evites en el trajecte; altres visions de tu mateix, el teu cas repetit en el rostre dels altres: millor que un mirall, un cop saps reconèixer quelcom de tu mateix en la fesomia dels altres.

Tinc a la memòria i a la retina la nostàlgia d'aquell músic que tocava Imagine amb guitarra espanyola a la vora l'una llarga escala mecànica des dels fons d'una "platform" londinenca. Cap a la feina anava pujant una renglera de rostres anglesos anònims. Imatge que mai s'ha desfet al meu cap!

Per sobre de tot, de les moltes anècdotes espectaculars, n'hi ha una que és la millor, la que més ens representa a tots: és la d'un petó a ulls tancats en el vagó del metro, fet sense pudor però també sense gosadia o engany, amb naturalitat. Si, és la part, la lliçó més essencial que he rebut, fins al punt de passar-me de parada, bocabadat, embadalit.

Per a què voldríeu, doncs, que ara, jo, aquí, en aquesta vora de la llar de foc virtual en que ens trobem, us expliqués l'estètic vol a banda i banda, de les octavetes antifranquistes caient des del passadís elevat de l'estació del passeig de Gràcia, mentre correm a buscar refugi fora al carrer, per a què, si hi ha qüestions més importants?

L'abast del senzill acte de fer-se un petó dins de la soledat acompanyada, de l'anonimat del vagó com si el mon hagués desaparegut i els que hi érem només actuéssim de figurants, inevitables estàtues que fingíem ignorar el petó; besada tranquil·la, i treballada, suau i intensa, sense vergonya, digna, indiferent al mon,...és superior a la resta.

Era un petó a ulls tancats, que es feien dos persones singulars, ja d'una certa edat i un cert pes i que semblaven no ser precisament les més eixerides - intel·lectualment parlant- del mon; d'aquí el major interès, atès que no hi havia en elles la més mínima raó d'especulació, de fingiment, d'exhibicionisme, de càlcul, sinó que els acollia la major naturalitat, la qual revestia el seu acte de versemblança.

Els meus companys de vagó, aliens al que jo mirava de gairó, baixaven i jo me'ls mirava incrèdul, però íntimament convençut que s'havien equivocat de parada. Gràcies TMB!, vaig pensar desprès, per haver-me donat aquest moment, que en cap altre lloc podré tenir, de contemplació de l'autèntic, en la figura d'unes persones normals, bé més ben dit, no massa normals, però que ens donaven una lliçó d'humanitat allà al mig plantades, a ulls tancats i amb la punta dels dits acaronant-se amb suavitat la pell per sota de la camisa. La bellesa és als racons més amagats si s'està disposat a veure-la - malgrat no resisteixi el pas dels dies -.
Aquest reflex del més bo de nosaltres mateixos és el que he trobat: la meva Itaca!, desprès de 60.000 km pels túnels del metro de Barcelona.