La meva infructuosa relació telepàtica amb les mosques.

Vaig trobar que el granissat de llimona tenia el punt just com a mi m’agrada: dolç però lleugerament àcid. Aquella tarda havia revifat la calor pròpia de finals de juliol; al matí, però, no semblava que n’hagués de fer tanta, i vam decidir prendre alguna cosa fresca.
Va ser tota una sorpresa trobar-nos, al capgirar d’un carreró, aquelles quatre taules i cadires a l’ombra dels arbres davant del bar “Esport”.
Observar que havien quedat marcades les lletres d’un antic rètol, com si fos un tatuatge, a la façana, em va fer gràcia. Abans es deia “Sport”. Hem passat del esnobisme anglosaxó al catalanisme per normativa.
Esperàvem que sortís algú de l’interior per demanar-nos que desitjàvem beure, però va ser d’una de les taules del costat, fins aquell moment el creiem un tertulià de cafè, qui ens va preguntar. Sempre he envejat la tranquil·litat complaent que desprenen els de poble pels visitants que ineludiblement han de ser de ciutat.
A la primera xuclada de la canya ja vaig estar complagut.
Un moment de pau. La xerrada intranscendent dels veïns de taula, els cotxes que lentament emprenien la baixada del carrer, la mestressa del bar que saluda al xicot de la Joana, la companyia. Però l’oasi, com si del desert es tractés, s’esvaeix com un miratge. Unes pessigolles sobtades al braç em tornen a la realitat.
Mosques.
De la immensitat d’insectes, les mosques em són odioses. Des de petit que no les puc sofrir però a l’adolescència ja van acabar amb la meva paciència. Gràcies a Serrat vaig descobrir a Machado: “... sobre los párpados yertos de los muertos...”. Només em va faltar aquesta imatge. Puaj !
Ni que em convidessin a un congrés internacional d’entomologia i en parlessin de la necessitat i virtuts, la cadena alimentaria, la pol·linització i d’altres històries, em convencerien.
He dit mosques. Una va ser l’agosarada, la primera i intrèpida que es va llençar a l’atac. En realitat era la capitana d’un escamot. Intentes espantar una del braç i en tens tres més que et volten a l’hora pel nas, orella i l’altre braç. Un infern.
M’aconsellen que no faci cas, que les ignori. Com es poden ignorar? On són els controladors aeris de les mosques per endreçar el meu espai aeri?
No tenen més univers on volar?
Intento retrobar-me amb la dolçor del granissat i que sigui la seva fredor que calmi el meu esperit. Els parlo, els demano si us plau, prego, suplico, imploro. Però no. No fan cas. Potser és que la meva expressivitat no pot evitar dir “Merda” i és per això que m’envolten?
Mirant el no res ocupat per un núvol de ziga-zigues de punts negres gruixuts a l’aire, m’expresso amb el pensament. Les intento convèncer.
Respiro profundament, una, dues i tres vegades. Focalitzo la meva ment en una d’elles. Més tard en tot el grup. Però no triomfo. Perdo la batalla.
Marxem.
Alleugerit, em tranquil·litzo pensant que només és la meva infructuosa relació telepàtica amb les mosques.