La meva família alemanya

Recordo com quan érem infants en Sebastian, la Olivia, la meva germana i jo, ens veiem els estius. Cada dos anys venien els meus parents alemanys. En Fernando, el meu oncle, germà de la meva mare, havia emigrat a Berlin als anys setanta després de conèixer l'Ana Maria, a Lloret de Mar, on ell treballava de cambrer. Va suposar tota una aventura i tota una tragèdia per la família que el Fernando se n'anés a Berlin a viure i a casar-se amb una alemanya, a qui no coneixia la família espanyola. Superat el trauma, en Fernando es va adaptar a la neu de l' hivern i a les temperatures més fredes d'aquelles latituds. Va trobar diverses feines i va estudiar alemany fins que, per efectes de la immersió lingüística a Alemanya, poc després el parlava fluidament. Berlin, llavors, estava dividit pel mur, i, el sector occidental estava alhora subdividit en 3 administracions diferents: l'anglesa, la francesa i la nord-americana.

L'any 1974 naixia el seu primer fill al qui anomenarien Sebastian, i als 2 anys naixeria la seva filla Olivia. Els meus primers records d'en Sebastian i l'Olivia daten de mitjans dels anys 80 quan el Fernando i l'Ana Maria venien els estius a passar les vacances al meu poble. Era llavors quan jugava amb els meus cosins i apreníem una cultura de l'altra. Vaig aprendre a dir tots els números en alemany fins a 1 milió, alguns colors i frases vàries. Vaig descobrir la meva facilitat per aprendre llengües i vaig jugar molt amb ells.

En Fernando sempre ens deia que trobava a faltar molt Espanya i tota la seva família espanyola i que venir un mes a l'estiu cada dos anys se li feia molt llarg. Tots sabíem del caràcter fort de l'Ana Maria, del seu geni i algunes respostes contundents a propostes del seu marit. Quan la Olivia era una adolescent, va plantar cara al seu pare, a qui no apreciava i se'n va anar de casa a viure en pisos tutelats amb joves. En el decurs dels anys 90 es van divorciar en Fernando i l'Ana Maria degut a les profundes desavinences que tenien. Però el meu oncle es va refer i va conèixer en un centre terapèutic a la Sigrid, una alemanya procedent de Karlsruhe, que treballava en un arxiu i el seu marit havia mort a causa de l'alcoholisme, no tenia fills. En Fernando tornava a somriure, a partir de llavors visitaria cada any Espanya i els seus familiars. No es trobaria tan sol i recobraria la confiança en ell mateix.

Si amb la Olivia vàrem perdre contacte fa molts anys, amb en Sebastian l'hem mantinguda. Sovint ha vingut a veure'ns. L'hem acollit i li hem donat llit per dormir i ha menjat el què ha volgut. L'hem portat a fer turisme a ell i als seus amics i amigues, hem estat generosos amb ell i ell ho ha estat amb nosaltres. L'any 2000 vaig anar a visitar-lo jo a Berlin. I vaig quedar impressionat de com és la ciutat de dinàmica, sorprenent, magnànima i extraordinària. Qui ha estat a Potsdam i ha vist aquells castells? Qui ha navegat per l'Spree? Qui ha pujat al metro o al tramvia? Qui ha vist els edificis grisos, rectangulars i immensos de la part Oriental? Qui no ha entrat en un bar típic a beure cervesa? Qui no ha visitat els museus i parcs verds que hi ha? Qui no ha passejat per les llargues avingudes plenes d'arbres i naturalesa abundant? Qui no ha obert l'aixeta de qualsevol casa i n'ha begut l'aigua que en rajava? Què us puc explicar d'una ciutat amb tanta història, seu de l'antiga burocràcia Prussiana?

Berlin és una ciutat molt cosmopolita. Però, de fet, no hi ha massa espanyols. Ben pocs diria jo. Hi ha molts europeus de l'est, hi ha molts turcs, hindús, xinesos, japonesos i coreans. I els espanyols són una minoria. Sabeu què us dic? Aquí a Catalunya diem "Millor pocs i ben avinguts". Estic molt orgullós de la meva família alemanya.