Cercador
La lleugeresa de la fita
Un relat de: Aljezurful- Compartir:
La il·lusió per fer el cim de la muntanya del Pernàs l’havia arribat a obsessionar. Fer-ho suposaria la culminació d’un objectiu vital, un èxtasi de realització personal, una recompensa d’anys de dedicació, empeny i determinació.
Ara, mentre pujava, després d’hores i hores d’esforç, mirava el cim a poc metres d’ell i, sense voluntat per contenir-se, sanglotava d’emoció mentre deixava que se li congelessin les llàgrimes que li regalimaven galta avall. Per fi, després de tanta lluita i entrenament, de renúncies i impediments, l’embriagava una sensació d’èxit i, diguem-ho clar, de nirvana espiritual. Després d’això ja es podia morir. No li calia res més, ja ho tenia tot. Brut, amb les botes plenes de fang, els guants trencats i calat per un fred esmorteïdor que li travessava la pell, imaginava la satisfacció de Beethoven, en un d'aquells dies gèlids de gener de 1824, presoner del seu silenci obligat, caminant pel carrer Schwarzspanierstraße de Viena amb un cartipàs sota el braç on hi sobresortien desordenades les partitures de la ja enllestida simfonia Coral (aquella on hi havia aconseguit encabir una petita melodia simplona i infantil que l’havia acompanyat des de la seva primera adolescència i que ara l’havia sabut convertir en La obra mestra de la música de la humanitat capaç de transformar per sempre la filosofia de les simfonies alhora que assolia l’apogeu d’un procés creatiu que donaria, per fi, sentit (i gairebé punt final) a la seva tortuosa i solitària vida difícil).
I cantant, amb veu fluixa i entretallada pels esbufecs accelerats, el quart moviment de la novena de Beethoven, enfilava les darreres passes que l’acostaven al cim.
Un cop posà el primer peu sobre la roca hegemònica del Pernàs, sense temps per exhalar, s’afanyà a mirar l’horitzó per contemplar amb els ulls ben oberts la següent muntanya cel enllà que, aquella si, donaria sentit a la seva vida un cop la aconseguís coronar.
Ara, mentre pujava, després d’hores i hores d’esforç, mirava el cim a poc metres d’ell i, sense voluntat per contenir-se, sanglotava d’emoció mentre deixava que se li congelessin les llàgrimes que li regalimaven galta avall. Per fi, després de tanta lluita i entrenament, de renúncies i impediments, l’embriagava una sensació d’èxit i, diguem-ho clar, de nirvana espiritual. Després d’això ja es podia morir. No li calia res més, ja ho tenia tot. Brut, amb les botes plenes de fang, els guants trencats i calat per un fred esmorteïdor que li travessava la pell, imaginava la satisfacció de Beethoven, en un d'aquells dies gèlids de gener de 1824, presoner del seu silenci obligat, caminant pel carrer Schwarzspanierstraße de Viena amb un cartipàs sota el braç on hi sobresortien desordenades les partitures de la ja enllestida simfonia Coral (aquella on hi havia aconseguit encabir una petita melodia simplona i infantil que l’havia acompanyat des de la seva primera adolescència i que ara l’havia sabut convertir en La obra mestra de la música de la humanitat capaç de transformar per sempre la filosofia de les simfonies alhora que assolia l’apogeu d’un procés creatiu que donaria, per fi, sentit (i gairebé punt final) a la seva tortuosa i solitària vida difícil).
I cantant, amb veu fluixa i entretallada pels esbufecs accelerats, el quart moviment de la novena de Beethoven, enfilava les darreres passes que l’acostaven al cim.
Un cop posà el primer peu sobre la roca hegemònica del Pernàs, sense temps per exhalar, s’afanyà a mirar l’horitzó per contemplar amb els ulls ben oberts la següent muntanya cel enllà que, aquella si, donaria sentit a la seva vida un cop la aconseguís coronar.
