La guerra inútil

Un relat de: rautortor
La guerra entre els països de White & Black i Greyland havia esclatat per una qüestió de matisos cromàtics. Matisos i malentesos que els polítics, d’ideologia i tarannà intransigent, no van ser capaços d’aclarir amb el diàleg.
La raó principal de l’enemistat raïa en el fet que els de W&B només acceptaven l’existència del seus dos colors genuïns i rebutjaven qualsevol altre matís, de tal manera que consideraven el color gris como un error de la naturalesa.
Els uns i els altres havien estat incapaços d’asseure’s a negociar en persona i tan sols s’avingueren a fer-ho des de la distància que imposa una videoconferència. Així fou, doncs, impossible l’avinença, al mateix temps que s’acreixien l’odi i el desig de represàlia. I, com no podia ser altrament, es declararen la guerra.
Això no obstant, les faccions més moderades provocaren, tot i les hostilitats bèl·liques, un canvi de govern i es reprengueren les negociacions. Mes, als pocs dies de la represa, algú va prémer el botó del judici final. I es féu el gran silenci radioactiu.

Cent anys més tard, uns joves arqueòlegs van accedir a l’interior dels búnquers d’ambdós quarters generals. Els van trobar plens de cadàvers. De tots ells, es van fixar especialment en tres; dos, abillats amb uniforme militar d’alta graduació, amb la mà recolzada en els respectius botons vermells de l’apocalipsi; i el tercer, assegut davant la gran pantalla, a punt de pitjar la tecla SEND, una vegada copiat el darrer missatge que es trobava manuscrit en el llibre d’actes del govern.
Senyor president i poble de Greyland. Després de reunir-nos amb els vostres representants, hem resolt acceptar les condicions de pau que ens oferiu. A més a més, en nom del bé comú i universal, estem disposats a demanar disculpes públicament al poble de Greyland i, així mateix, a rescabalar-vos econòmicament del mal que us hàgim pogut causar amb aquesta guerra inútil. Per tant, estem a la vostra disposició per signar la pau definitiva. El nou president de W&B.

Comentaris

  • Magnífic[Ofensiu]

    Un relat que és a la vegada un cant a l'esperança del canvi i un pou de pessimisme. I no és això precisament la guerra? És por, és dolor, és sofriment, però d'aquestes cendres n'ha de renéixer sempre l'au fènix que és l'esperança, l'optimisme i la pau. Una lliçó que aquests dos pobles semblen haver après massa tard. Generalment és diu que la història i el passat s'aprenen per no entrepussar dues vegades amb el mateix obstacle. Però, en aquest punt jo també em sento pessimista. Sempre tornem a caure-hi. Tant de bo històries com les teues ens ajudessin a evitar-ho tot plegat. Qui sap potser queda algun W&B i un gris supervivent que es vulguin reconciliar com ho ha fet aquest president tardà. Un relat immillorable.
    Edgar

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-05-2016 | Valoració: 10




    Tota la raó la guerra sempre és inútil

  • Nota pel lector[Ofensiu]
    rautortor | 17-05-2016


    El rebuig a la guerra i la propensió al pacifisme ja ve de lluny. En època clàssica, per posar algun exemple, trobem Aristòfanes i la seva Lisístrata i el poeta romà Tibul amb el desè poema del volum primer de les Elegies, que em plau especialment i que fa:

    Quis fuit, horrendos primus qui protulit enses?
    Quam ferus et vere ferreus ille fuit!
    Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,
    Tum brevior dirae mortis aperta via est.


    Qui va brandar per primera vegada les terribles espases?
    Fou veritablement insensible i cruel qui ho va fer!
    Aleshores aparegueren les guerres i les mortaldats humanes
    i així es va abreujar el camí cap a la funesta mort.

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138609 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen